(El Bowie està present en la meva vida com un referent que em fa pensar en el passat… d’aquí el motiu que aparegui aquí, precisament en aquest posthttp://www.youtube.com/watch?v=byIIKilWSGc&feature=related )

Estás ya con quien quieres. Ríete y goza. Ama.
Y enciéndete en la noche que ahora empieza,
y entre tantos amigos (y conmigo)
abre los grandes ojos a la vida
con la avidez preciosa de tus años.
La noche, larga, ha de acabar al alba,
y vendrán escuadrones de espías con la luz,
se borrarán los astros, y también el recuerdo,
y la alegría acabará en su nada.
 

Mas, aunque así suceda, enciéndete en la noche,
pues detrás del olvido puede que ella renazca,
y la recobres pura, y aumentada en belleza,
si en ella, por azar, que ya será elección,
sellas la vida en lo mejor que tuvo,
cuando la noche humana se acabe ya del todo,
y venga esa otra luz, rencorosa y extraña,
que antes que tú conozcas, yo ya habré conocido.

FRANCISCO BRINES, El otoño de las rosas.

De tot el que observava aquell dia, el primer de les meves vacances de Nadal, res em resultava tant obvi com la sensació de pèrdua. No era gens recomanable continuar escoltant aquella música ni pensant en el que estava pensant, però era un fet que estava experimentant el baixó típic d’aquestes punyeteres dates.  

Per tant, vaig decidir actuar amb fermesa i deixar-me portar per les emocions però d’una manera menys personal, per dir-ho d’alguna forma. Em sentia aclaparat però no volia que tot allò em dominés, i vaig començar a pensar en coses que em produïssin un dolor diferent i que no estiguessin motivades per un fet que ja no tenia marxa enrere.  

De cop em vaig veure escoltant una classe de literatura del meu tercer de BUP. Visualitzava la Mercé (em penso que es deia) explicant els tòpics literaris i en especial el Carpe Diem, el Collige Virgo Rosas i enmig de tot allò, el Jorge Manrique recitava els versos que composà per al seu pare mort, i explicava amb angúnia que la mort ens iguala a tots plegats, i que el temps es mostra increïblement cruel amb tot allò que d’alguna forma hem conegut i hem assaborit. Que calia aprofitar el temps, en definitiva. 

Ara ja no visualitzava, ara sentia igual que ho feia a aquelles classes, la impossibilitat per entendre aquell concepte del pas del temps com a motiu de cap angúnia. No comprenia aquella obsessió dels poetes de totes les èpoques per a assumir un fet natural amb maduresa i conformitat. No entenia que una gent tant intel·ligent i brillant a tants nivells no fos capaç d’assumir el que jo, menys intel·ligent, entenia perfectament: que el temps passa i no cal donar-hi masses més voltes. Què estúpid. 

Mentre des del moviment arrítmic de l’autobús revivia tot allò, un dolor va començar a omplir-me el pit amb tanta força que era gairebé insuportable. No podia pensar perquè només sentia, només m’emocionava. De cop i volta, la meva por més immediata era que el paio que tenia assegut al meu costat no se n’adonés, d’aquest fet, fins que fou inevitable impedir que ningú ho fes. Fins que el dolor del meu pit ja era tant evident que em vaig deixar estripar per ell i tot plegat m’importava ja ben poc. La vergonya ja no hi era present, i m’era indiferent que algú s’adonés del meu estat. I de fet, no era un estat de melancolia tant com de catarsi. M’estava desfogant, i el que va desencadenar el meu malestar era allò que de nano mai vaig entendre estudiant els poetes, i que he esmentat més amunt. El motiu era el maleït pas del temps.

La causa? Venia de ca els meus pares, era 21 de desembre. Acabava de dinar al meu antic barri. I de cop i volta vaig passar amb l’autobús pel carrer Vilamarí, per davant del que havia estat el pis d’uns bons amics durant uns 4 anys, més o menys el mateix temps que jo havia estat vivint una altra vida ben aprop d’allà, una vida que mai més tornaria i que ara per ara decidia si estava convençut a deixar que s’estavellés en el més profund dels meus records. Tot va començar quan vaig somriure mentre mirava el balcó que de manera temporal havia estat dels meus amics, i em feia certa gràcia veure’l des d’aquella alçada. Normalment no ens fixem que tenim una percepció de les coses arran de terra, i de vegades no som conscients de l’efecte que pot produir observar un determinat objecte des d’una perspectiva física diferent. Diuen que la sensació d’angoixa pot arribar en qualsevol moment i que el que els inicia pot ser una cosa tan ridícula com una percepció diferent d’algun fet, per exemple. Jo he aprés amb el temps que això és de veritat d’aquesta manera, i malgrat he aprés a protegir-me d’això, sempre estic alerta per controlar qualsevol cosa que se surti de mare en aquest sentit. 

Així, vaig percebre el que seria habitual des d’una perspectiva que no era habitual. I la sensació primer fou divertida, però immediatament es va convertir en inquietant. El cervell va impulsar les meves imatges cap a aquell maleït lloc del meu cap on es cuinen i s’emmagatzemen les més variades sensacions, i aquest cop el cuiner no estava massa inspirat. O ho estava massa, perquè la reflexió posterior va fer mal, força mal. I el motiu del meu dolor no era tant pensar amb aquella vida que he esmentat com el fet de veure que aquell carrer, on vivien els meus amics, ja no era el mateix carrer que havia estat un temps (poc) enrere. I no era el mateix perquè ells ja no hi eren. Allà, al pis on van començar a compartir una vida comuna, ara hi vivien probablement unes altres persones, que també acabaran deixant enrere aquell pis per a acabar ocupant un altre espai que segur que donarà pas a un altre cicle de la seva – o d’altres- vida/es. En aquell carrer el Jordi i la Lídia ja no hi vivien ni hi viurien mai més, i això, de per sí, ja feia diferent el carrer. Ja feia diferent la meva experiència davant d’ell, davant l’abassegadora presència dels canvis que ara se’m mostraven davant els meus ulls des de la finestra de l’autobús, a aproximadament un metre i mig o dos d’alçada més amunt de lo habitual.  

I amb un “clic” tot em va espetegar dins del cap. El meu barri ja no era el meu barri. Mai ho havia estat. La meva vida ja no era la meva vida. La botiga de roba que jo havia visitat tantes vegades ja no era allà, i jo em veia en el reflex del vidre de la finestra de l’autobús més vell, més calb, més patètic;  de tant com estava patint en aquell moment un pensament em va creuar “no vull seguir sentint dolor, no vull seguir sentint dolor…”, un cop i un altre. Com un martell que copeja fins a modelar per la força allò que semblava inquebrantable.  

Però el dolor semblava que em curava. Sentia per primer cop què coi volia dir el pas del temps. Entenia ara què volien els poetes i el perquè de la seva obsessió. Comprenia els maleïts tòpics literaris que havia aconseguit desxifrar per a fer bons exàmens però que no entenia de debò… fins ara. 20 anys després de les meves classes de literatura, el pas del temps se’n fotia de mi a la cara per a demostrar-me com havia posat les seves urpes des de l’inici dels temps al damunt de tots aquells amb la guàrdia prou baixa com per a poder-los intimidar. El temps, ara, se’m presentava com un enemic del dia a dia que exerceix la seva dictadura sense límits, per a fer de la vida un únic moment de molts anys que discorren tristos si tu no hi poses algun remei. El temps era qui havia convertit el que jo creia el meu barri en una entitat abstracte destinada a fer-se un recipient per a uns records que només podien tenir l’objectiu de fer-los explícits en un escrit, en el meu cas. Si no en parlava, potser sentiria que tot plegat no tenia cap sentit, fins i tot podia ser que el barri no existís, si no ho feia, i no volia que això passés. No ho podia permetre.

I per aquest motiu ara escric això.

Necessito entendre per què passa el temps de la mateixa manera que necessito comprendre i assumir que les coses tenen un principi i un final. I en el procés de maduració d’aquesta idea potser deixaré de sentir el dolor que em va estrènyer tant aquell 21 de desembre… i que d’alguna manera continua afectant-me. Sense drames però ho continua fent. Però sé que és un concepte que mai acabaré de comprendre, i al que només puc tractar d’apropar-me com si es tractés d’un animal afamat que em vol caçar, que se’m vol cruspir. Si permeto que se m’apropi massa em farà mal, i es tracta d’entendre el seu paper i d’assentar-se el suficient per a poder caminar tranquil per molt que ell estigui present a la teva vida. Sempre hi haurà caçadors, però no tens ni perquè ser-ne un ni perquè ser la seva víctima. 

Si no es fa així, el dolor pot arribar a fer-te infeliç. I l’animal pot convertir-te en la seva presa. 

I qui ho vol ser? 

A partir d’aquest desembre puc considerar que formo part de d’innombrable grup de gent que des de fa milers d’anys saben el què vol dir viure… i no vull pensar que la vida és una putada, perquè no ho és. Vull pensar que cal fer alguna cosa decent amb ella i tractar de ser feliç. Perquè si no és així, et pot arribar a passar el que deia el Walt Whitman a Leaves of grass, que pots arribar a la mort descobrint que no has viscut. I adonar-te’n aleshores de la estupidesa de no haver-ho fet. 

He aprés que el dolor pot salvar una vida o pot destrossar-la… i que la decisió és sempre nostra. I no vull deixar de viure, malgrat el patiment de fer-ho sigui el preu que hem de pagar. Pago, doncs, el tribut a qui sigui que ha inventat aquestes regles de joc, i em torno a submergir en el més profund de mi mateix per a continuar explorant. Tant de bo algú torni aviat a acompanyar-me en aquest viatge.