(“No matter what happens now // You shouldn’t be afraid // Because I know today has been the most perfect day I’ve ever seen…”http://www.youtube.com/watch?v=-kCKob1YKOU&feature=related )

“Quan els policies van endur-se els dos marrecs de l’abans anomenada Plaça Màlaga, dos dels seus amics s’ho miraven incrèduls des del darrera de la biblioteca mentre menjaven crispetes, com si tot allò fos una pel·lícula dolenta”

No sabíem que pixar al carrer era un delicte. I no ho sabíem de la mateixa manera com tampoc sabíem moltes d’altres coses. I això que ho havíem vist i vivíem molt sovint aquella situació: adults que es pixaven (es pixen), que escopien (ho fan) enmig del carrer i fins i tot policies practicant aquesta última activitat amb tota la força de la llei al darrera de la salivada que veloç s’estavella contra el terra. I els gossos… si es cagaven i els seus amos no recollien la merda, perquè no podíem pixar nosaltres si no ens aguantàvem més? 

El fet és que teníem catorze anys i de més grosses en feien, al meu barri. Però aquell dia ens van voler donar una lliçó. I tot plegat va passar mentre esperàvem per entrar a les famoses Vuit hores del terror. Allà hi érem el “Calpe”, el Jordi, el Toni, l’Eugenio, el Javi i l’Edu, si no recordo malament. I ja teníem les entrades feia una bona estona. Mentre esperaven que l’espectacle comencés varem anar a fer temps a les anomenades Cotxeres de Sants, un dels llocs on més animalades i barbaritats vam arribar a viure, com a espectador o com a protagonistes. Allà hi havia una biblioteca (penso que encara hi és) i una rampa que mai vaig saber exactament quina funció tenia. Només existia. Una punyetera rampa que acabava en una porta que sempre era tancada i per la que mai ningú pujava, o almenys mai vaig veure ningú que ho fes. I com no tenia aparentment cap funció, nosaltres li varem proporcionar una: ens assèiem al damunt d’ella i menjàvem pipes, kikos o aquell dia crispetes mentre xerràvem. I la novetat estava a les mateixes crispetes, que no les havíem comprat: les havíem fet a casa. I no una bossa no… vam preparar dues bosses cadascun de nosaltres; i això no seria cap cosa de l’altre món si no fos perquè les sis bosses resultants eren de brossa, negres, de les grosses!!! Imagineu-vos a tres paios de metro i mig i escaig caminant orgullosos pel carrer amb dues bosses cadascun de brossa a les esquenes a les que els anàvem fotent mà i menjant del seu interior. Quin espectacle més… estètic? En fi… Es tractava que ens duressin les quatre pel·lícules i de no gastar massa perquè no teníem peles, així que… 

Ens vam asseure i vam començar a xerrar. Però ens avorríem (típic) i dos de nosaltres, l’Edu i el Javi, van decidir anar a explorar per allà, un fet que no podia ser massa bo… Així a la rampa quedàvem el Jordi, jo, el Calpe, l’Eugenio i el Toni. I uns cinc minuts més tard, els dos que havien marxat tornaven de la seva inspecció amb una història que explicar: havien estat desinflant rodes de cotxe. Ens explicaven això i mentre reien, alguns de nosaltres ni ens havíem assabentat, de tot plegat. Seguíem menjant crispetes com una colla d’addictes, com si ens hi anés la vida. Estàvem tan orgullosos de tota aquella quantitat que havíem preparat… érem gairebé adults perquè ho havíem fet tot sols! 

Aleshores el Toni i l’Eugenio, els nostres particulars màrtirs d’aquell dia, van decidir que no aguantaven més i que necessitaven pixar, i van anar al darrera de la rampa i de la biblioteca on hi havia, recordo, un ronyós contenidor verd d’aquests per a reciclar vidre que ningú feia servir i que estava ple de porqueria. Feia una ferum tan forta que ningú s’hi volia acostar massa, i allò feia tota la pinta d’haver-se convertit en el pixadero públic del barri. I mentre ells pixaven, vam veure-l’s arribar.

Primer va ser la llum, una llum blava. Després el soroll del motor. La porta que s’obria. I recordo com vaig girar el cap i vaig veure els meus amics espolsant-se-la amb ritme per acabar amb les últimes gotetes. Ja havien acabat però era massa tard: els monstres estaven massa aprop i ho havien vist tot. I ens farien pagar la nostra innocència.  

“Vostés han vist uns nois que desinflen rodes de cotxe?”, va dir un d’ells. Ara sé que aquell dia vam conèixer abans que el propi Segura el que era un “Torrente” 

Estàvem estorats. Mai ens havia picat la cresta la bòfia, i ens vam acollonir. Amb el temps sí que puc dir que aquells dos personatges que ens van “alliçonar”, apart de maleducats s’ho van passar força bé; perquè un d’ells somreia pel cap baix. I d’això no me n’oblidaré mai. Somreia i estava content. Havien d’estar molt avorrits aquell dia, o molt acollonits amb el que realment podia estar passant a qualsevol carrer fosc de Sants com per decidir ficar-se amb sis ninyatos com nosaltres. Però bé, si no ho haguessin fet, ara no podia estar explicant tot això no? 

Evidentment davant la seva pregunta hi va haver una negativa general. Ningú en sabia res, de rodes punxades. I mentre els dos responsables de la “desinflada” tornaven d’anar a beure aigua a una font propera i veien tot l’espectacle, els dos polis van endur-se als meus dos amics per “miccionar en vía pública”. Aquella meravellosa tarda vaig conèixer una nova paraula, “miccionar”, i que el 99 per cent de la gent que jo coneixia eren delinqüents perquè algun cop havia fet allò “en la vía pública”. Em sentia fatal perquè gairebé tothom que coneixia havia confessat algun cop que s’havia pixat al carrer, i per tant tots érem susceptibles de que ens fiquessin al seient del darrera d’un cotxe de la pasma. Déu meu… quin descobriment més terrible… 

I els demés estàvem tan acollonits, tan espantats… que en ho miràvem des de la rampa sense deixar de menjar crispetes. Veiem com els polis anaven vacil·lant a aquells dos pobres amics nostres mentre nosaltres en ho miràvem des de l’alçada de la barana i menjàvem sense parar. Allò era com una pel·lícula. I ho va ser de debò: quan varen fotre dins el cotxe al Toni estava tan espantat que no podia creure-s’ho. En canvi, l’Eugenio estava la mar de tranquil, i fins i tot li semblava que tot allò tenia la seva gràcia. Recordo que més endavant ens va confessar que com no tenia cotxe, li havia encantat que el portessin a donar un volt pel barri. Em va semblar una frase tan genial i sincera que des d’aquell dia sempre m’he mirat l’Eugenio com una mena de geni, i de fet, sempre hem preferit anomenar-lo Genio, i no pel seu nom de pila. Ara l‘anomenem d’una altra forma, però aquesta és una altra història…

I què varem fer la resta? Doncs mentre els pares del Toni l’anaven a buscar a comissaria, enfilàvem el camí cap al cinema. Mentre els pares del Genio van deixar-lo allà algunes hores més perquè escarmentés, nosaltres donàvem l’entrada al de la porta del Liceu. No ens ho varem pensar massa: sabíem que era una cosa greu sense ser-ho. Sabíem que no podia ser res important, per molt espantats que ens poguéssim sentir. Sabíem que no passaria res i que els pares ja estaven avisats. Però el que sí que teníem molt clar era que no ens podíem perdre les nostres Vuit hores del terror, petés qui petés. I encara que ens hi varem resistir, al final entenguérem que el més intel·ligent seria deixar-se portar, un cop més, per la fantasia del cinema, i no per una realitat on els dolents de la pel·lícula eren els que se suposava que ens havien de protegir.  

Ara, molt anys després, jo i el Genio ens riem molt en pensar en aquell dia. I el que és curiós és que no recordo quines pel·lícules vam veure: la veritat és que la pel·lícula de debò la vam viure a la rampa de les Cotxeres, amb dos polis que jugaven a Harry el sucio però amb la pitjor de les seves interpretacions. ¡Así se diviertan, representantes de la ley! ¡Y viva Torrente! 

Però sobretot, visquin el Liceu i les vuit hores! O el seu record.