(ascensió i caiguda representades musicalment –no en relació a la lletra- en una cançó fantàstica: The court of the crimson king, dels King Crimsonhttp://www.youtube.com/watch?v=zHkisNZH77Y )

Direcció: Ridley Scott.
País: USA.
Any: 2007.
Duració: 157 min.
Gènere: Drama policiac.
Intèrprets: Russell Crowe (Richie Roberts), Denzel Washington (Frank Lucas), Chiwetel Ejiofor (Huey Lucas), Cuba Gooding Jr. (Nicky Barnes), Josh Brolin (detectiu Trupo), Carla Gugino Laurie Roberts), John Hawkes (Freddie Spearman), Ted Levine (Lou Toback), Armand Assante (Dominic Cattano), Common (Turner Lucas), John Ortiz (Javier Rivera).
Guió: Steven Zaillian.
Producció: Brian Grazer y Ridley Scott.
Música: Marc Streitenfeld.
Fotografia: Harris Savides.
Muntatge: Pietro Scalia.
Disseny de producció: Arthur Max.
Vestuari: Janty Yates.

De Once upon a time in America a The Godfather, i de The Godfather a Goodfellas, passant per Casino o per Carlito’s way. Sense oblidar Scarface o The Untouchables… I no ens oblidem de The Sopranos a la televisió! El món del crim organitzat, de la màfia, de la Cosa Nostra, sempre present a la pantalla gran, ha exercit un estrany poder hipnòtic sobre l’espectador, i més particularment sobre meu. I així com el Liotta diu a l’inici de Goodfellas “Ever since I was a kid I dreamt of being a gangster”, jo podria dir que des que era un crio sempre m’han agradat les pel·lícules de gàngsters. Sempre que fossin bones, és clar. Però… què coi tenen aquests paios, aquestes històries, que ens atreuen tant? 

Nietzsche parlava del “superhome” com a concepte, un ésser humà sense barreres morals que es permetés el luxe de campar per la vida amb total llibertat i alliberant-se de tot allò que normalment reprimiria com a animal social que és, que som, i alguns dels personatges d’aquestes pel·lícules, novel·les, històries… o qualsevol quin sigui el subgènere narratiu al que pertanyerien, sempre m’han semblat el més proper a aquesta idea esmentada pel filòsof alemany a Així va parlar Zaratustra. I malgrat és una comparació força agafada pel pèls com sabrà qualsevol que conegui una mica més que jo (que no és difícil) la figura d’aquest pensador i les seves idees, és molt cert que ens atrauen, i molt, aquests aspectes de la seva i més coneguda -i mal utilitzada històricament- idea. Però sí que és cert que el gàngster com a personatge cinematogràfic conté essencialment gran part d’aquests elements, elements que han estat alterats el suficient com perquè l’espectador/lector senti aquesta atracció envers els protagonistes d’aquesta mena de històries, uns autèntics antiherois foscos que ens expliquen com es pot aconseguir allò que es vol fent el pitjor, allò que l’home civilitzat i “amb seny” mai seria capaç de fer… 

És curiós com sentim simpatia per gent que mostra de forma explícita la seva violència més bàsica, més animal, i la seva manca d’escrúpols a l’hora d’enriquir-se i d’aconseguir poder. Sembla un procés on es produeix una transferència des del personatge cap a nosaltres d’una sola direcció i on fantasiegem amb la idea de la força bruta, de l’instint animal, de la violència i, en definitiva, del poder i del respecte mitjançant el terror. I és curiós perquè molts de nosaltres ens apartem de la violència o de qualsevol fet del nostre dia a dia que ens soni a violent… Tornaríem a parlar, un cop més, de catarsi? D’una mena d’efecte balsàmic on el cinema impulsaria des de la ficció els nostres instints, fent-los ressorgir des del més profund del nostre interior, que observarà tranquil com quan s’encenen les llums tot desapareix?

Si parlem de pel·lícules, abans d’esmentar aquesta American Gangster val la pena que repassem algunes de les esmentades més amunt, ja que sembla que gran part del públic i la crítica ha decidit comparar l’ultima creació del Ridley Scott amb algunes d’elles –les més bones- i posar-les gairebé al mateix nivell. I de manera breu, diríem que cadascuna d’elles penso s’ha caracteritzat per una sèrie d’elements que les van fer interessants i que les defineixen d’alguna forma. Així, a The godfather, del Coppola, la interpretació i la introspecció dels personatges, la força del diàleg i el pes de la tradició constituïen les bases d’una història terriblement realista i gairebé (o del tot) tràgica en la consecució de les dues parts següents, constituint el que molts consideren l’obra culminant i més definitòria mai feta sobre el crim organitzat.  

Després, l’Scorsese ens explicaria el sorgiment i la davallada, el cel i l’infern d’un jove que des de petit somniava amb ser ric, famós i amb gaudir dels privilegis dels que l’envoltaven al seu barri, dels gàngsters, a Goodfellas, la que considero millor aproximació a tot aquest tema dins el món del cinema. En ella, la força narrativa, el ritme, el nervi del muntatge i les interpretacions construïen una història de gairebé tres hores de duració on l’espectador al·lucinava amb tot el que se li explicava i quedava absolutament esgotat després de patir a la muntanya russa que era la vida del Ray Liotta i els seus “compares”. Una història excel·lent basada en una novel·la excel·lent que hauria de servir d’exemple per a la creació i la narració cinematogràfica; una pel·lícula d’una bèstia del cinema que no ha parat de demostrar la seva capacitat artística cinta rere cinta.   

Finalment destacaria dues produccions ben diferents; la primera, Once upon a time in America, potser no tan “gran” com les altres dues, però amb un element nou que la feia diferent i preciosa, en molts sentits, el de la nostàlgia, el del pas del temps, el de la mirada tendre envers el que ja no hi és… els paradisos perduts, el record de la joventut i la infantesa, eren alguns dels punts importants que tractava la pel·lícula del Sergio Leone, que a més es capbussava en una Nova York que poc a poc assolia la seva condició de ciutat mítica, de lloc on tot pot succeir i on tothom està capacitat per a triomfar. La segona seria Miller’s crossing, pel·lícula dels germans Cohen (de la qual ja he escrit amb anterioritat) que aconseguia barrejar poesia i força narrativa a parts iguals aconseguint un efecte preciós i molt apreciat per a molts directors i productors: el de la obra mestre personal i comercial, el de l’aval del públic i de la crítica.

Totes elles, fantàstiques pel·lícules, han estat d’alguna forma l’avantsala d’aquesta American Gangster que ara es presenta a les sales de cinema. Una història basada en un fet real que explica com el Frank Lucas (Denzel Washington) un xofer negre d’un dels “capos” més estimats del Harlem,  aconsegueix el control absolut d’aquest barri durant els primers anys setanta gràcies a la venda de la heroïna (droga estrella a l’època sobretot gràcies a la guerra del Vietnam) que ha convertit la ciutat en un niu de ionquis, crim descontrolat i policia corrupte. En el camí de l’ascensió brutal del Frank s’hi trobarà el Richie Roberts, un policia honestíssim interpretat pel Russel Crowe que farà el que sigui per a aconseguir aturar tot aquest batibull de porqueria que creix als carrers de Nova York i de pas aconseguir la redempció personal causada per una vida personal i una situació laboral més que desastroses.  

Estem, doncs, de nou, davant la història de dos personalitats enfrontades a tots nivells que d’alguna manera marcarà el nus i desenllaç d’uns fets que, malgrat podrien sonar reiteratius i fins i tot avorrits, donat la gran quantitat de pel·lícules que tracten aquests temes, es desenvolupen magistralment gràcies a la capacitat de narració que torna a demostrar que té el Ridley Scott, que recupera tota la seva credibilitat com a director i creador d’històries. American Gangster és una pel·lícula fabulosa, molt gran, per molts motius, que potser no arribarà a l’alçada de The Godfather o Goodfellas però que sí penso supera a la majoria de cintes que parlen del mateix tema. I el que la fa gran son molt apartats; el primer d’ells l’interpretatiu, amb dos actors en estat de gràcia que lluiten per endur-se l’etiqueta de millor actor durant tot el metratge; i això que el paper del Russel Crowe no era fàcil, perquè el personatge del Frank Lucas és dels que roben no només plànols sinó també protagonisme a la història, per la personalitat que mostra el personatge, les seves aparents contradiccions i la naturalesa de les seves actuacions, molt allunyades del maniqueisme al que ens té sovint acostumats el cinema americà. I a més sembla que és l’excusa per a muntar la pel·lícula al seu voltant, i hagués estat fàcil construir un biopic més que penso no hagués estat a l’alçada d’aquesta pel·lícula que ara hem tingut la sort de rebre. I si és una pel·lícula més gran, més intensa, és precisament pel personatge del policia, pel contrapunt que suposa la lluita d’ambdós per a assolir el cim de la seva feina i fins i tot per la curiosa relació que es produeix entre l’un i l’altre, aparents pols oposats que fan una feina similar dins de dos móns totalment diferents: l’un, com a policia, tracta de fer neteja de la porqueria i la corrupció que s’ha anat instal·lant gota a gota dins dels diferents departaments policials de la ciutat, a més de lluitar contra la droga des del que acabarà sent el seu propi departament, creat per a ell, per a evitar precisament que aquesta putrefacció no l’acabi condicionant. L’altre, “ordena” el que des de la mort del seu mentor, el seu predecessor al barri, estava “desordenat”, i de xofer passa a esdevenir àngel dels indefensos d’un barri que ell defensa des de la idea que tothom sempre se n’ha aprofitat, d’ell, i que la mateixa policia es tan problema com el mateix crim en sí. O fins i tot més. El fet que no contempla és que la droga que el fa accedir al poder i que acaba fent beneficiària a tantes persones d’una vida satisfactòria és un preu altíssim que fa que sigui inconcebible contemplar la seva causa com a justa o vàlida. El Frank vol canviar el que considera injust i vol tenir el que el seu antic cap tenia, quan ell li feia de xofer, i ho aconsegueix. Però pagarà el preu d’aconseguir-lo cometent les errades que ell mateix tracta que no cometin els seus col·laboradors, als quals també farà de mestre i mentor de la millor manera que pugui. Perquè en definitiva, quan el poder és massa gran és fàcil caure en els pecats de la cobdícia i fins i tot algú tan caut com ell ho acabarà fent.

En segon lloc, després de la interpretació i dels personatges, també estem davant d’una gran història per com està explicada, pels paral·lelismes entre els dos personatges, i per la claredat en la exposició dels fets. No es fa mai llarga ni avorrida, malgrat parlem de més de dues hores i mitja de pel·lícula, i això és un gran mèrit del director i el muntador que han dotat del ritme adequat la història, que a més no explica més que allò que cal explicar; així, quan surts del cinema, tens la impressió de que del que has vist no en sobra  res, i que no hi ha gratuïtat en cap dels plànols ni de les seqüències que es presenten a la pel·lícula. Tot és correcte, i tot està en funció d’allò que es vol explicar, que és força més que la típica història de gàngsters, ui això és el que l’apropa a les perles d’aquest tipus de cinema i que he esmentat més amunt. 

Deia que no en sobra, però potser sí que en falta. Només hi ha un apartat que penso no està a l’alçada de tot plegat, i seria el final, un desenllaç que malgrat mostra una realitat (recordem que és una història certa) resulta un pèl precipitat i no està a to amb la resta de la pel·lícula. Hi vaig trobar a faltar més explicació en la conclusió des fets perquè la història i els personatges bé que s’ho mereixien, i la impressió és que es despatxa una part important del que s’està explicant de manera massa ràpida, com si hi hagués pressa per acabar. Hi ha a més una mena de santificació del personatge del Denzel Washington que crec que no és massa encertada i no per temes de moralina, sinó de realisme pur i dur; em quedo molt més amb la força visual, plàstica i estètica de l’últim (ultimíssim) plànol, com a definitòria de tota una conclusió sense paraules ni tripijocs. És aquesta precipitació la que fa que American Gangster sigui una grandíssima pel·lícula però que no arribi a ser un Godfather o un Goodfellas, obres mestres en tots els sentits i a les que no trobaria un però qualitatiu a cap nivell.  

Cal, doncs, fer visita al cinema i fer-ho ràpidament, perquè penso que estem davant un clàssic que no us podeu perdre, i que s’ha de veure en pantalla gran. I us aviso de la ràbia que fa que passi el temps i adonar-te un dia, veient-la a casa en pantalla petita -com em va passar a mi en el seu moment amb Goodfellas-, que vas deixar de veure una gran pel·lícula al cinema, amb tot el que això comporta. Jo vaig recuperar la del Scorsese en una doble sessió a un cinema de reestrena però d’aquestes sales no en queden masses, i estem parlant d’una pel·lícula que val la pena pagar els euros que val el cinema, i això no es pot dir sempre. No en perdeu la oportunitat, en gaudireu segur, de la nova de l’Scott. I somniareu de nou amb la idea de voler ser un gàngster… o un superhome.