(gran cançó d’un gran grup, els U2, des del que sempre he considerat el seu millor disc, l’Achtung babyMysterious ways per a tots vosaltres: http://www.youtube.com/watch?v=_ZLjE_wuRE0)

Direcció: Billy Ray.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 110 min.
Gènere: Drama, thriller.
Intèrprets: Chris Cooper (Robert Hanssen), Ryan Phillippe (Eric O’Neill), Laura Linney (Kate Burroughs), Dennis Haysbert (Dean Plesac), Caroline Dhavernas (Juliana O’Neill), Gary Cole (Rich Garces), Kathleen Quinlan (Bonnie Hanssen).
Guió: Billy Ray, Adam Mazer i William Rotko; basada en un argument d’Adam Mazer i William Rotko.
Producció: Bobby Newmyer, Scott Strauss i Scott Kroopf.
Música: Mychael Danna.
Fotografia:
Tak Fujimoto.
Muntatge: Jeffrey Ford.
Disseny de producció: Wynn Thomas.
Vestuari: Luis M. Sequeira.

El primer cop que vaig veure en una pel·lícula al Chris Cooper va ser a American Beauty, on interpretava magistralment un pare de família repressor –i reprimit- que acabava fent molt de mal a un podrit somni americà en una intensa metàfora que no va fer massa gràcia a alguns espectadors ianquis. Després d’aquella intervenció tenia la sensació que l’havia vist a algun lloc més, però no vaig seguir-li massa la pista. Amb el temps vaig anar veient pel·lícules on hi participava fins a aquesta Breach, on penso que definitivament adopta un paper molt més protagonista. I vist el resultat final, podríem dir que bé que s’ho mereixia. 

Si seguim amb els actors d’aquesta pel·lícula cal assenyalar també el Ryan Phillipe, un d’aquells ninyatos que feia ràbia de veure i pel qui reconec no hauria apostat ni un duro (perdó, euro) dins el món del cinema. Mai me l’havia acabat de creure, fins a Flags of our parents, de l’Eastwood, on tot i que no em va fer caure de la butaca, si reconec que va donar-li un to interessant al personatge que interpretava dins una cinta seriosa i ja amb un pes específic important. M’equivocava, doncs, jutjant-lo, encara que continuo pensant que li falta una mica d’empenta i registre per acabar de sortir-se’n en el difícil món dels actors-que-van-nèixer-amb-una-cara-bonica i que han sabut superar aquest fet amb escreix interpretació rere interpretació.  

I ens quedaria la Laura Linney, actriu que va cridar la meva atenció sobretot a The Truman’s show caracteritzant una histèrica dona del Jim Carrey que no podia amb la responsabilitat del seu personatge televisat i acabava amb un autèntic atac de nervis. En aquella pel·lícula em va semblar una actriu fantàstica, i després, fins arribar a Breach, ha demostrat que és més que solvent en la seva feina -i no precisament en l’àmbit de la comèdia- tot i que penso que abusa un pèl massa dels papers d’advocada i de dona forta i amb caràcter.  

He començat pels actors perquè penso que no estem davant d’una pel·lícula grandiosa, però sí correcte i molt ben interpretada. No sé que n’hauria estat, d’ella, sense la presència d’ells (sobretot del Cooper, impecable), encara que no vull insinuar que es tracti d’una mala pel·lícula.  I potser avui no seré massa objectiu parlant d’ella. Ara provaré d’explicar els perquès…

Mai he estat un amant de les pel·lícules d’espies. I tot i que sé que d’aquest gènere n’han sorgit autèntiques meravelles, mai han aconseguit cridar-me massa l’atenció. Em penso que en molts casos el problema era de narrativa: la cosa s’anava complicant fins al punt que ja no sabia si es tractava de veure una pel·lícula o de desxifrar una sèrie de codis encriptats dignes dels mateixos microxips que els protagonistes d’elles tractaven de treure a la llum. Els noms en clau, el ball de personatges, les jugades traïdores entre ells… tot plegat, si estava ben explicat, ben narrat, no tenia massa problema, però quan topaves amb una que no ho estava… quin mal son!Així que de vegades podia ser un problema de que no les entenia, us ho confesso. Però és que a més, em penso que no les entenia perquè hi perdia l’interès ràpidament, en elles… No em semblava que els personatges fossin creïbles perquè tots els seus conflictes giraven al voltant de la seva feina i poques vegades es concedia espai a la repercussió a nivell personal d’aquests problemes, al preu que n’havien de pagar per tot plegat… O bé parlaven d’algú que estava situat gairebé pel damunt del bé i del mal o bé el tractament del personatge era fred o almenys a mi així m’ho semblava. 

Però fa un temps cap aquí puc esmentar algunes cintes que m’han reconciliat amb aquest gènere, i d’elles n’esmento dues. La primera, la fantàstica The Bourne Identity, de la que puc dir fou la primera pel·lícula d’espies que em va fer saltar de la butaca. I no m’ho esperava pas, quan la vaig anar a veure (que no volia)… D’ella i de la fantàstica trilogia a la que pertany potser en parlaré en un altre moment, perquè ara la que m’ocupa es aquesta Breach, que ha estat la segona sorpresa agradable dins d’aquest tipus de pel·lícules.  

A Breach l’element que engega la narració és un fet real, el que anomenen “el major forat dins la història de la seguretat dels Estats Units”. Parlem de la detenció per part de l’FBI d’un dels més importants espies –o potser el que més- de la seva història, un tal Robert Hanssen, artífex d’una traïció que va costar la vida d’alguns agents americans i responsable d’haver venut secrets de la més alta importància als russos anys abans dels fets que es narren a la pel·lícula. El Hanssen fou investigat per un aspirant a agent, l’Eric O’Neill en el seu laboral i personal, i és en la dramatització d’aquests fets i de la curiosa relació que es produeix entre ells, que passeja entre la confiança i l’admiració i la desconfiança on s’hi troben alguns punts més interessants i importants pel desenvolupament de la cinta. 

En un primer moment tot això ja em va fer arronsar el nas, primer perquè als ianquis els encanta crear mites i estrelles sigui quin sigui l’àmbit en la que aquestes es mouen i passant-se pel forro la versemblança de la història “real” en la que es basen; i segon perquè els encanta mirar-se el melic i parlar de com tot criminal apàtrida rep el seu cop de càstig al cul, i així demostrar-nos un cop i un altre que són la policia del món més polida, honesta i professional que existeix. Però malgrat tot, vaig decidir donar a la pel·lícula una oportunitat donades les crítiques favorables que des de feia temps llegia i finalment em vaig decidir. El resultat? El definiria com un producte curiós que t’arrossega i et sedueix malgrat mai t’arriba a travessar, mai et paralitza. I em sembla que ho pretenia, i per això ho esmento: crec que el director volia fer que l’espectador es submergís en la història i patís amb tot allò que en ella s’explica, però la ambientació de la mateixa -per cert, més que bona-, és un dels punts que fan que això no sigui del tot possible perquè crea una distància massa gran entre l’espectador i el que està observant. El fet que se-ns explica és un fet que radiografia una realitat perquè la història és el que demana, però deixa massa de banda l’altra radiografia, la que penso hagués fet del film quelcom molt més interessant, la dels personatges. Aquí hi entra poc, tot i que sembla que al principi ho intenta, i això ho paga la conclusió del producte, que malgrat és eficaç resulta distant i amb poca capacitat per a provocar més emoció que la pròpia conclusió de la història.  

Per contra, de virtuts en té, i moltes. Ja he parlar dels actors i una mica de l’ambientació, en la que hi col·labora, i molt, una magnífica i inquietant banda sonora. Però a més d’aquests elements vull destacar les ambigüitats dels personatges, que malgrat (com he dit) no acaben mostrant-se com el que més importava al realitzador (o almenys aquesta és la impressió), aconsegueix dibuixar amb prou traça una sèrie de perfils humans que neden en terrenys empantanegats, cadascun d’ells per motius ben diferents. I és en aquesta pintura de personatges on es troben els millors moments de la pel·lícula però com he dit també la gran decepció, pel que podria haver estat Breach i no acaba de ser.

I en relació a la explicació dels fets, puc dir que per part meva cap queixa: cap problema per a seguir una història que com sempre necessita de l’atenció constant de l’espectador però sense resultar gens pesada ni confosa. I això que us puc assegurar que no sóc precisament un crac seguint aquest tipus de històries, ja us he dit més amunt perquè…`

En definitiva, una sorpresa força agradable i un punt més a favor de les pel·lícules d’espies, que sembla que últimament estan aconseguint allò que amb mi mai havia semblat possible; el meu interès; i pel que sé, el de molta altra gent amb els meus mateixos prejudicis…  La lliçó per a mi seria que no hi ha males pel·lícules o mals gèneres, només bons i mals directors, guionistes, actors… I que quan parlem de cinema… tot és possible!