( un tribut al Jimmy Scott, de qui només cal escoltar la veu per sentir un calfred per tot el cos… sisplau, si no voleu llegir la història no ho feu, però no deixeu d’escoltar aquesta peça magistral… http://www.youtube.com/watch?v=ZA-9b69mLCA )

Part primera

No era persona de prendre massa decisions. No obstant, aquell dia en prendria unes quantes, i la primera va ser no anar a treballar. La segona, presa gairebé al mateix temps que l’anterior consistiria en no contestar al telèfon ni a ningú que truqués a la porta i la tercera, deixar que aquestes decisions fossin tant llargues en el temps com fos possible. No tenia cap pressa, i de fet ja feia dies que tot el que rondava al seu voltant i que conformava el seu univers personal deixava de tenir, per a ell, la més mínima importància, fins el punt de constituir més una càrrega que una altra cosa. La diferència, doncs, entre qualsevol altre dia de la seva vida i aquell 21 de desembre era que ara havia decidit no fotre res, o més aviat, deixar de fer el que fins ara feia un dia rere l’altre.  

Així, el temps va transcórrer entre el soroll dels veïns d’adalt , que no van deixar d’arrossegar els mobles en tot el matí, i el de la seva pròpia respiració, sorolls gairebé tan molestos com el fet de pensar en qualsevol cosa que no fos dormir. I ja no parlem del telèfon, que no va deixar de sonar insistentment des de l’hora en la que se suposava que havia d’arribar a l’hospital… primer un cop, després un altre, i un altre… ja podia sonar, ja, aquella merda d’aparell, que tant se li fotia. Ja es cansarien. Només volia sentir el calor dels llençols i les coixineres a la seva pell, a la seva cara. Només li importava aquella sensació, ara com ara.   

(semblava que queia però només pujava, i el cel era de color vermell fosc, com la sang que tantes vegades l’havia marejat a l’hospital els primers dies d’aquell 2001…)

“Sisplau… sisplau…” 

Es va despertar plorant. La roba li feia pudor i estava humida de la suada que havia patit, i ara no se sentia especialment bé. Sabia que tenia el cos enganxifós i l’habitació feia pudor de tancat. No volia alçar-se però va fer-ho, i va anar cap al lavabo per eixugar-se el cos i les llàgrimes amb una tovallola, bruta de feia uns quants dies. No tenia cap ganes de dutxar-se i malgrat feia una forta ferum que hagués resultat molesta per a qualsevol, no ho va fer. Ja era almenys la una del migdia, i s’havia passat el matí dormint. No tenia gana i malgrat sabia que calia menjar alguna cosa, va prendre una nova decisió: aquell dia, almenys aquell, tampoc menjaria.   

Va posar-se el primer que va trobar al damunt. Des de feia uns minuts patia un mal de cap terrible, però va sortir al carrer. I apart del dolor, pel cap també li rondava una estranya idea: volia tornar a casa amb alguna cosa, algun objecte o el que fos que portés a la seva vida a fer un tomb, a que es diferenciés del que fins ara havia estat. I amb aquest propòsit va enfilar el carrer de l’avinguda principal de la ciutat i va començar a caminar. Va trigar uns deu minuts a adonar-se que havia sortit al carrer amb les sabatilles, però la següent decisió del dia fou que li importava una merda el que la gent pensés d’ell i de la seva manera de vestir. Va ser aleshores quan va veure aquella estructura de fusta al terra del parc infantil, i vas er llavors quan va adonar-se que havia trobat el que estava cercant. Era una mena de banc molt vell que estava ple de pintades i de pixarades d’animals. També algú s’hi havia cagat al damunt, probablement un gat o un gos d’aquells que no tenien amo, però li era igual, perquè a casa hi faria molt de goig. Era el que necessitava, un objecte que canviés el panorama, la rutina… El “redecora tu vida” que proposava aquell anunci infecte… Va entrar al parc i enmig de les mirades de suspicàcia dels pares que acompanyaven als seus fills, va fer-se camí fins a arribar al seu tresor. “Què coi mireu, imbècils?” va dir mentre ho recollia del terra. “Us agradaria que em mirés als vostres fills amb la mateixa cara?”. Sabia que la gent, en principi, s’allunyava dels conflictes i les provocacions, i que per tant el deixarien en pau. I així va ser: passada la primera sorpresa inicial, tothom va fer veure que no havia sentit res i ara només se’l miraven de reüll. Quina colla de merdes seques, pensava. Així es podreixin tots. “Així us podriu tots, malparits!”, va engegar ben fort quan sortia del parc. Li va saber una mica de greu dir allò perquè entre els pares que estaven al parc s’hi trobava la noia del quiosc a qui havia estat comprant el diari des de feia tants anys i a la que algun cop li havia dit “t’estimo”, o “et necessito” mentre li mossegava els mugrons i la muntava amb totes les seves forces, però després també va pensar que s’ho mereixia, per ficar-se on ningú li demanava.

I amb aquella porqueria sota el braç, plena de merda i brutícia, va enfilar el camí de tornada cap a casa. Ara sentia que potser les coses 

(jajaja… imbècil…)

serien diferents.