Direcció: Nimród Antal.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 85 min.
Gènere: Thriller, terror.
Intèrprets: Luke Wilson (David Fox), Kate Beckinsale (Amy Fox), Frank Whaley (Mason), Ethan Embry (mecànic).
Guió: Mark L. Smith.
Producció: Hal Lieberman.
Música: Paul Haslinger.
Fotografia:
Andrzej Sekula.
Muntatge: Armen Minasian.
Disseny de producció: Jon Gary Steele.
Vestuari: Maya Liebermen.

Hi ha vegades que una pel·lícula, sense ser cap meravella, aconsegueix fer-te passar una molt bona estona… o si és una cinta de terror, fer-te-la passar dolenta! I confesso que veient Vacancy vaig mossegar-me les ungles força més del que és habitual. Bona notícia, doncs… 

Però ara com ara, voldria començar parlant d’un fet que no habitual que es comenti, de les pel·lícules, i que passa desapercebut excepte en casos molt puntuals. Parlo dels crèdits inicials, dels títols de crèdit, que en determinades obres cinematogràfiques són autèntiques obres mestres, peces d’artesania precioses; i aquest és el cas de Vacancy, on aquests resulten ser una part (i potser una de les millors parts) i molt important de la mateixa producció… o almenys del seu concepte visual. 

Avui no hi ha enllaç a cap clip ni cap cançó, perquè el primer enllaç que voldria recomanar-vos és el de la gent que ha fet els fantàstics crèdits d’aquesta pel·lícula i molts d’altres tan o més genials; i m’encantaria que féssiu  una bona ullada a tota la feina que han elaborat no només pel cinema sinó també per d’altres mitjans i què parla de la seva extraordinària capacitat creativa. La web és la següent: http://www.picturemill.com/ i us asseguro que no us penedireu, de visitar-la.  

En el cas de Vacancy, els mateixos crèdits ja fan d’ella una pel·lícula especial, en el sentit de que ha estat cuidada, treballada i mimada. I ho dic perquè sempre he cregut que si un director o el responsable d’una producció decideix dotar la seva obra amb uns crèdits d’aquestes característiques, ja ens està transmeten una idea, un concepte, una determinada manera de fer. I encara que no la faci millor pel·lícula, sí que possiblement li dona un aire diferent i ens la deixa tastar des d’un bon inici de manera que ens en quedin ganes de veure-la sencera. No hi ha res millor que un bon inici, impactant, per a tenir a l’espectador ben clavat a la butaca. I aquests crèdits són una autèntica preciositat. Però de tot això en voldria parlar en un altre post, perquè són moltíssimes les pel·lícules i els creadors que voldria anomenar dins d’aquest àmbit. Per tant, us demano només que abans de continuar llegint li doneu un cop d’ull a la web i en particular als esplèndids crèdits d’aquesta producció nord-americana.

Ja en relació a la cinta, podríem dir que a Vacancy tot sembla que sona a tòpic: la història d’una parella que té un problema mecànic a una carretera perduda enmig de la foscor de la nit ja en fa, de pudor a repetició; i la del motel barat que amaga molt més del que sembla darrera de les seves portes, no en parlem… Així i tot, Vacancy és una pel·lícula molt efectiva i que rere aquestes referències clares a d’altres arguments i històries ja vistes, amaga un in crescendo de tensió que en molts instants posa els pèls de punta, més pel que pot passar que pel que passa, més per allò que s’insinua que no pas per allò que es mostra…

No es tracta, doncs, d’una cinta gore, i no està a la línia de produccions recents com les continuacions de Saw (tremendament insubstancials i una excusa estúpida per a mostrar la crueltat) o Hostel.  I això que la matèria amb la que es fabrica la història té a veure amb les snuff-movies, amb tot el que el tema comporta… I no em carrego el gènere, n’hi ha de molt bones, de cintes gore, però que aporten un xic més que la destralera forma de mostrar la violència… i per a mi les abans esmentades no tenen més interès que ofegar l’espectador en el color vermell fosc de la sang sense més ni més.  

El que passa a Vacancy, igual que amb algunes pel·lícules del Tarantino, és que tens la impressió que t’estan colant un gol per l’escaire, que t’estan explicant el de sempre… però no t’importa. I no t’importa perquè el producte és prou interessant com per a assumir aquest fet amb dignitat. “D’acord, tot això ja ho he vist, però.. i què?” I què quan la història està ben explicada? I què quan s’aconsegueix submergir l’espectador en una tensió que va a més a mida que avança la pel·lícula? I què si el sofregit que se-ns està ensenyant reelabora d’alguna forma allò que hem vist i el fan del gènere té la sensació que està davant un producte de qualitat que es diferencia -precisament per aquesta qualitat– dels productes que ha vist sobre el tema?  

De cintes que m’han posat nerviós ja n’he parlat a d’altres moments en el bloc, però em penso que no vaig esmentar-ne algunes que últimament m’han semblat excel·lents, tot i què fortetes i no aptes per a tots el públics (encara que el meu amic Marc pensi que són mariconades…). Parlaria aquí de l’australiana Wolf Creek, del Greg McLean, una duríssima aproximació al sadisme d’un tocat del bolet penjat enmig d’un desert gairebé tan criminal com ell; o de la també magnífica Haute tension, de lAlexandre Aja, on es tornava a demostrar que els francesos s’estan posant les piles amb això del cinema de terror… i no en parlem ja de À l’intérieur, comentada en aquest mateix bloc i pendent encara de la seva estrena (si es produeix) als nostres cinemes. Bé, tot i que aquesta Vacancy no arriba als nivells de qualitat i esglai de les esmentades, sí que puc dir que aconsegueix amb escreix el seu objectiu, que és el de fer recargolar de nervis a l’espectador.

El que la fa, potser, diferent, és la seriositat. No és una cinta d’acudits fàcils, ni de tonterietes de cara a la galeria. No és, tampoc, terriblement seriosa (com per exemple ho era The abandoned, del Nacho Cerdà, que no permetia ni un somriure i en això hi radicava gran part de la seva força) però sí que té clar el què vol i cap a on ha d’anar si vol fer passar una mala estona. Les situacions que descriu, a més, estan salpimentades amb la dosi exacte de violència, ni més ni menys, aconseguint que sigui la història en sí mateixa i la situació, la posada en escena, la que “fa mal”, i això és tota una troballa dins d’aquest gènere de “triar i remenar” que en alguns moments sembla el cinema de terror, gènere que de vegades és més un calaix de sastre dels mals endreços de directors novells a causa de la poca seriositat amb la que alguns productors i directors se’l prenen… Això quan no s’utilitza de trampolí per a novells en la direcció, un fet que sí bé és cert ha donat molt bons resultats (el Renny Harlin o l’Stephen Hopkins ho van ser amb dues de les seqüeles de A nightmare on Elm Street…), també cal dir que en algunes ocasions no ha suposat res més que la realització d’una porqueria de pel·lícula sense cap interès ni qualitat i que a més ha acabat desapareixent del mapa per la poca tirada comercial. 

A l’apartat dels actors, podríem dir que se’n surten oi força, tenint en compte la complexitat dels personatges que interpreten. Ella, la Kate Beckinsale, coneguda pel gran públic sobretot per les seves aparicions a la saga d’Underworld, dona vida a una esposa deprimida, apagada i enfrontada amb la vida degut a un fet que ara no desvetllarem, que haurà de lluitar per a sobreviure al costat del seu marit, interpretat pel Luke Wilson, que també es troba en un moment personal més proper al cinisme que al goig de gaudir de la vida i de la seva dona. Dos personatges que si bé no són Hamlet i Ofelia, tenen prou punts interessants de partida com per enxampar a l’espectador en un procés d’identificació gairebé necessari perquè aquest tipus de pel·lícules esdevinguin eficaces. Bona feina, doncs, a títol interpretatiu i de direcció d’actors, que es veu acompanyada per un bon argument amb els suficients girs com per mantenir el suspens durant els 80 minuts i escaig que dura. Un argument que provoca algunes escenes de indubtable interès però en cap cas de la força d’altres produccions (com les més amunt esmentades). I aquest és el principal però de la cinta: no cal mostrar sang, però es pot anar molt lluny també sense fer-ho. Resulta en el seu tram final una història més aviat blanquinosa, sense massa mala llet, i la tanquen uns mals quinze minuts finals (i pitjors encara cinc minuts) de cara a la galeria que no estan a l’alçada de la resta de metratge i que no inverteixen en cap cas el gènere ni li aporten res de nou.  

No transcendeix, doncs, en res ni passarà a la història aquesta Vacancy, però a mi em queda un bon regust un cop vista. El problema és que la tornen a tancar uns crèdits finals boníssims i una música igual d’espatarrant, i el regust bo no sé ben bé d’on ha sortit.. En tot cas,” no está mal la peliculilla”…