(J. Scott: Sometimes a feell like a motherless child. http://www.youtube.com/watch?v=-4aHWG7aqPM&feature=related )

Part segona  

Quan va arribar estava cansat i insatisfet, malgrat la seva recent adquisició. Un cop posada al bell mig del menjador, va comprovar com la seva tristesa augmentava. No ho volia reconèixer, però se sentia una mica sol, i allò no era més que un moble, un moble vell i brut que tot d’un plegat, li semblava una paròdia de sí mateix. Una caricatura de moble  

   (com tu ho ets d’home)                                              

que ara dominava la part més important del seu pis. I va començar a plorar 

                                        (imbècil) 

Calla!!!”                                               

                                                                          mentre s’apropava a la finestra i tapava els vidres amb la cortina. Va estirar-se al llit i mentre mirava aquella porqueria que havia recollit del parc i l’ensumava va notar un pessigolleig per tot el cos.

(ara queia i provava d’evitar-ho clavant-hi les ungles a les cortines vermelles, però només aconseguia deixar-se-les a la roba, totes sanguinolentes. Un riure familiar el turmentava i el terra on ara es trobava era ple de miralls fets a bocins que el tallaven i reflectien uns ulls que desconeixia…)

Va obrir el ulls amb violència i de sobte era de nit; el telèfon del veí (el seu l’havia desconnectat) l’havia importunat. Es va mirar el moble mentre estava encara estirat al sofà. No el reconfortava ni significava per a ell cap canvi en la seva vida, com hauria volgut experimentar. I va ser aleshores quan van començar a trucar a la porta. 

                                    (no penses obrir?)  

No pensava obrir. No volia saber res de ningú. I uns segons més tard dels primeres trucs van començar les veus, que ni comprenia ni  

                             (pregunten per tu,. sac de merda…)                                                   

                                          entenia. Sisena decisió del dia: mentre estàs aquí escoltant l’escàndol, et serveixes un glop ben gustós d’aquella malta tan collonuda que… 

          (no t’atreviràs… no recordes qui la va portar aquí?)                                                                   

      …que…

                 (quin fàstic, no t’atreveixis, no claudiquis)

               

                 … mai va saber d’on havia sortit.

                           

                    (mentider de merda, jajajaja)

Probablement era el regal d’algun aniversari que no recordava.  

Va deixar que l’inoportú visitant toqués el dos i mentre assaboria aquell dolç pecat de color d’or, va tornar-se a estirar. I uns segons més tard ho va veure tot clar. No volia estar acompanyat, però tampoc volia estar sol. I podia fer-ho.

                                   (ara pots fer-ho oi?)

Volia fer-ho. Volia un animal que li fes companyia. Volia un ésser a qui pogués estimar 

     (un substitut a l’alçada de les circumstàncies oi?)              

i cuidar. Un inquilí de qui no hagués de suportar bromes, ni neures… Allò, aquella merda del parc, era un objecte. No respirava. No sentia. Volia quelcom que sentís, que el sentís a ell. I podia 

                                          (ara sí)

               i volia tenir-lo.  Es va aixecar. El got i la malta van anar a petar al terra, brut de feia dies. Va agafar les claus. Era tard i feia fred, però va dirigir-se de nou cap al parc, amb el banc que havia recollit al migdia. Quan va arribar no hi havia ningú, i les portes eres tancades.  

                                     (què, saltes o no?) 

Va llençar el banc pel damunt de la tanca i immediatament després va enfilar-s’hi; un cop dalt va saltar i va caure al terra de manera barroera, i va anar d’un pél que no es torcés el turmell. De tant en tant tenia la sensació que no sabia que estava fent ni perquè, 

                                     (tractes d’oblidar-ho?)

                                                                                      però la impressió era momentània, i tal com arribava se n’anava, amb la mateixa velocitat. Per tant, li era igual. Un cop dins del parc, el fred va començar a fer-li efecte, però se sentia bé, se sentia diferent, que era el que buscava.  

          (que és el que buscaves, estúpida barreja de merda) 

“No ho sóc, una barreja de merda” “Deixa’m”.

Plorava. Plorar, plorar, plorar. Quin coi de sentit tenia, tot allò? Només plorava, mort de fred i sol dins un parc infantil ple de records dolorosos. Un parc ple de sorra que 

(s’encongia. Una vegada i una altra sentia el dolor de la veritat que, mentidera, li bufetejava la cara. L’alé de la puta li esclatava a la cara) 

El cor li anava a tot tren quan el gat gris de la cua tallada ja era a l’alçada del seu entrecuix. Devia haver ensumat la pudor que feia aquella part del seu cos, i estava miolant com demanant permís per fotre-hi una llepada. L’ensurt va ser molt gros, i a més el va despertar, encara que això últim ho va agrair, donada la naturalesa del seu últim malson. No sabia 

                         (no vols saber, voldràs dir, mentider fastigós)

                què coi havia estat somiant exactament, però era evident que l’alterava. Va estar temptat de fotre una coça instintiva a aquella bèstia fastigosa, però aleshores va recordar que era precisament una bèstia la que havia anat a buscar. Els ulls se li van omplir de llàgrimes quan va entendre que aquell gat estava allà per obra d’alguna força misteriosa que el volia ajudar. 

                         (estàs com una puta cabra, retardat)                                        

I el va agafar. El gat li va etzibar una esgarrepada i el va ferir al braç, que ràpidament va començar a sagnar. Però li era igual. Volia aquella bèstia a casa. Necessitava que hi fos. Necessitava… 

                         (companyia? Jajajaja)                     

                    … que depengués d’ell, necessitava cuidar-lo. No sabia… perquè…  

                                           (mentider)                   

          …però ho volia amb totes les seves forces. I amb tota la seva força física va agafar el gat i malgrat aquest lluitava per fugir, va aconseguir endur-se’l cap al seu pis. “Demà al matí”, pensava, “ja no estaré sol; i a més no m’atabalarà ningú. Ningú.”

  (el problema dels mentiders es que es creguin les seves pròpies mentides) 

Allò no era cap mentida 

                       (sí que ho era)                 

i començava a veure que hi havia llum darrera tota aquella… merda. Va pujar les escales i va obrir la porta, i el gat va saltar per amagar-se sota la televisió. Ara volia dormir, Demà analitzaria tota la situació amb calma… amb molta calma… Quan el seu cul va tocar la butaca vella plena de pols va tancar els ulls mentre el nou inquilí de quatre potes el mirava amb traïdoria i semblava que rigués, despietat.