(una cançoneta del nostre director d’avui… Dragula, del senyor Zombiehttp://www.youtube.com/watch?v=N1MQW5e6KcE )

Direcció: Rob Zombie.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 109 min.
Gènere: Terror.
Intèrprets: Tyler Mane (Michael Myers adult), Sheri Moon Zombie (Deborah Myers), Malcolm McDowell (Dr. Samuel Loomis), Brad Dourif (sheriff Brackett), Danny Trejo (Ismael Cruz), Daeg Faerch (Michael Myers nen), Scout Taylor-Compton (Laurie Strode), Danielle Harris (Annie Brackett), Kristina Klebe (Lynda), Hanna Hall (Judith Myers).
Guió: Rob Zombie; basat en el guió original del John Carpenter i la Debra Hill.
Producció: Malek Akkad, Andy Gould i Rob Zombie.
Música: Tyler Bates.
Fotografia:
Phil Parmet.
Muntatge: Glenn Garland.
Disseny de producció: Anthony Tremblay.
Vestuari: Mary McLeod.

Acabo d’escriure la fitxa tècnica del Halloween del Rob Zombie, però donada la meva intenció, que és també la d’escriure sobre la versió del 1978 del John Carpenter, escriuré també la seva, de fitxa tècnica. Avui doncs, dues per falta d’una:  

Direcció: John Carpenter.
País:
USA.
Any: 1978.
Duració: 90 min.
Gènere: Terror.
Intèrprets: Donald Pleasence (Dr. Sam Loomis), Jamie Lee Curtis (Laurie Strode), P. J. Soles (Lynda), Nancy Loomis (Annie Brackett), Charles Cyphers (Sheriff Leigh Brackett), Kyle Richards (Lindsey Wallace), Brian Andrews (Tommy Doyle), John Michael Graham (Bob), Nancy Stephens (Marion Chambers), Arthur Malet (guarda del cementeri), Mickey Yablans (Richie), Tony Moran (Michael Myers adult),
Guió: John Carpenter i Debra Hill, segons l’argument del John Carpenter
Producció: John Carpenter i Debra Hill.
Música: John Carpenter, arranjada pel Dan Wyman
Fotografia:
Dean Cundey.
Muntatge: Tommy Lee Wallace y Charles Bornstein.

( Us deixo aquí diversos tràilers; el primer, l’original del Halloween del 78 del Carpenter. Els dos últims els de la versió del Rob Zombiehttp://www.youtube.com/watch?v=zAkS_9TN0Tg http://www.youtube.com/watch?v=dtR9Fxz2lng&feature=related http://www.youtube.com/watch?v=P0zbjCkSt3U&feature=related )

 El títol del post d’avui podria ser perfectament Carpenter vs. Zombie. O si es vol, “Michael Myers: passat i present”. O La influència del pas del temps en el cinema de terror. Per exemple. De fet, l’últim d’ells seria un títol perfectament assumible en el cas de totes aquelles revisions dels mites de terror del cinema ianqui de finals dels 70 i principis dels 80 i que des de fa un temps estan força de moda. I dins dels destacats, dels que penso que se n’ha fet quelcom interessant, parlaria de The Texas Chainsaw Massacre 2004, del Marcus Nispel, The Hill have Eyes, de l’Alexandre Aja i sobretot la magnífica Dawn of the Dead, del Zack Snyder. Potser algú de vosaltres pensarà que me’n deixo alguna (i espero que si és així m’ho feu saber), però sempre parlem de la meva opinió personal, i penso que només aquestes i ara el Halloween del Zombie poden dir que són cintes que malgrat copien un original no el calquen, i per tant mantenen un interès, sigui el que sigui, dins del món del cinema de terror.  

I la nova del Zombie és una bufetada enmig de tota la cara. Poderosíssima a l’inici i despietada com una serp, va ensenyant amb malicia tot el que d’altres cintes d’aquest mateix gènere no s’havien atrevit ni a somiar: el començament de la davallada mental d’un futur psicòpata, una desgraciada història d’un malalt que aconsegueix acollonir per l’atreviment de la proposta. Però després en parlo, d’això. 

No penso explicar massa de l’argument dels dos Halloween, perquè són de sobres conegut per tothom; en tot cas, diré que respecte a l’original hi ha poquíssimes variacions. Prefereixo recordar que durant els anys 70 i sobretot els 80 hi van haver multitud de pel·lícules que tenien de protagonistes a una paio que es dedicava a perseguir i assassinar sense més ni més a adolescents verges i els seus amants puntuals, sobretot en els moments àlgids de les seves trobades més tòrrides. A aquest gènere se’l va començar a anomenar Slasher, i va fer furor fins el punt que hi va haver infinitat de cintes –d’èxit i qualitat desiguals, evidentment- que van marcar una època dins el món del cinema de terror. I molta gent assegura que, malgrat alguna incursió prèvia puntual d’alguna cinta que ha acabat més en l’oblit que en el Hall of Fame de les pelis anomenades “de culte” (puaj), el Halloween del John Carpenter fou la vertadera màquina iniciàtica d’aquest subgènere, de l’Slasher. Després d’ella van aparèixer els Friday the 13th i tantes d’altres que esgotarien la fórmula i la seva inicial originalitat, encara que no van poder esgotar als fans més assedegats. I sí, és cert que The Texas Chainsaw Massacre podia també competir amb ella per aquest privilegi (es va estrenar en el 1974, dos anys abans que Halloween), però.. és ben bé un Slasher, la pel·lícula del Hopper? Jo diria que no amb força rotunditat, però ja se sap en això de les opinions… 

Ens trobem doncs, amb el Halloween del Carpenter, amb un clàssic rodat amb mestria i una particular brillantor que el doten d’una ma ferma a l’hora de mantenir el pols de la tensió i la qualitat. La cinta, que ara com ara farà 30 anys, encara es manté vigent i si bé el ritme i l’atreviment són molt diferents als d’ara, als de la revisió del Zombie, això no la deixa en cap moment en mal lloc ni passada de rosca, un cosa que només tenen a l’abast les grans pel·lícules. El tempo de la narració (d’una lentitud necessària que posa els pèls de punta), la maleïda (i alhora impressionant) música, que no deixa respirar en cap moment l’espectador i que recupera el Rob Zombie en la seva particular visió de la història del psicòpata, les revifades constants i gairebé oníriques del Michael Myers, l’assassí, un cop i un altre… tot plegat va ser parit quan ningú encara s’havia ni acostat al concepte d’aquest gènere, concedint-li aquest fet a la pel·lícula un valor innegable i una fabulosa capacitat, encara ara, de turmentar de nervis a qui la visioni sobretot si es troba sol a casa i al darrera del sofà on seu no hi ha més que l’espai buit i els llums apagats. I si no em creieu, feu la prova.   

Aleshores, perquè un remake? Doncs probablement per a fer quartos. Però la sort és que el producte ha anat a parar a les mans d’un terrible gamberro, un incendiari del gènere, que ha construït sobre la llegenda una nova llegenda molt més propera a la nostra realitat i d’una cruesa i duresa que fa que es pugui comparar a un cop sec de bastó enmig del nas quan menys t’ho esperes. Aquest Rob Zombie ja va apuntar maneres en la psicòtica House of 1000 corpses i va escandalitzar les ments més blanques d’arreu on s’estrenava amb una història passadíssima de rosca que resultava realment desagradable, barrejant horror, comèdia i molt mal gust a dojo. Després d’això en va rodar una seqüela, de major èxit de públic i crítica, The devil rejects, i on la barreja entre violència, horror i brutícia de la seva opera prima quedava en un pla una mica més accessible al públic en general, però sense mai perdre la seva empremta personal. I després la que ara ens ocupa, el nou i duríssim Halloween.

Sortint del cinema, l’amic que m’acompanyava em va preguntar si allò no era una passada de rosca, una animalada sense solta ni argument que responia a una ment pertorbada i malaltissa obsessionada amb la violència. Vaig contestar que creia que sí en el cas de les dues primers preguntes, però negativament en relació a que no tingués argument. En té, però és tant dur que no ho sembla, perquè el que narra t’ha de provocar un rebuig que te’l farà possiblement detestable. I en aquets punt és on el Rob Zombie penso que aconsegueix el que busca, en el moment en què és capaç de provocar l’esglai fins i tot en l’espectador més acostumat al cinema gore i splatter. El que es mostra ja no és el què de la qüestió, sinó com es mostra. La forma, la manera d’apropar-se. Si bé un assassinat darrere l’altra és allò al que ens tenen acostumats aquest tipus de pel·lícules, aquí cada assassinat fa mal, sembla que s’allunya de la gratuïtat, encara que continua essent gratuïta. Perquè la violència de la pel·lícula està justificada només en el moment en que com a espectador entens que vas a veure una cinta violenta, d’horror, i si no és així bona nit i tapat, ni se t’acudeixi anar-la a veure. No és una cinta que recomanaria a molta gent, i ni molt menys és una pel·lícula per a exhibir-se en les multisales com s’està exhibint, i penso que aquí es torba el vertader problema. Perquè un diumenge a la tarda avorrit i tediós pot fer apropar a una família a un d’aquest complexes on s’hi projecten a una banda Ratatouille i al costat el Halloween. I us ben asseguro que hi ha famílies amb menors que opten per la decisió més inadequada. I us dic el que els meus ulls han vist últimament en alguns casos (l’últim i més flagrant amb REC i un pare imbècil enduent-se al seu fill d’uns 12 anys de la sala a corre-cuita i plorant com una magdalena…) i que em sembla d’una irresponsabilitat increïble. 

No puc imaginar l’impacte que pot provocar una cinta com aquesta a algú que no sàpiga el que va a veure. I parlo d’impacte, no de convertir a ningú en un monstre. I ho és, d’impactant, en el moment en que se-ns presenta a un nen que es converteix en un monstre, i on la quotidianitat de l’abús i el rebuig al que es veu sotmès es converteixen en allò que es mostra en gran part dels primers minuts de la cinta. I d’aquí a l’infern i a algunes de les seqüències més brutes i dures que he vist últimament en una sala de terror, juntament potser amb À l’intérieur o Wolf Creek. Això no és com a Friday the 13th, que cada assassinat semblava banal i es celebrava per part de la platea més frikie amb aplaudiments perquè ningú es prenia tot allò seriosament. Aquí la violència t’apunyala descaradament des del darrera dels ulls d’un nen androgin que fan més por que tots els Jasons i Freddys que us pugueu imaginar. I al final, t’ho creus; et creus tota aquella salvatjada perquè estem en una societat salvatge on de manera diària ens despertem amb notícies esgarrifoses de nois que han comés una autèntica massacra. I jo, que m’allunyo de la idea que el cinema o una pel·lícula determinada pot crear monstres, si penso que pot deixar una petjada suficientment forta com perquè et provoqui un malson o et desperti una por que et faci mal. Penso que cal saber què es va a veure, i cal ser responsable també de la distribució a les sales de determinades pel·lícules.   

Una versió, doncs, d’alta qualitat. Un cop frontal d’imatge que impacta des de bon començament que aconsegueix moment d’autèntic horror que obliga a tancar els ulls o a apartar la vista del que se-ns està mostrant, però que no està a l’alçada del clàssic del Carpenter, on s’insinuava més que no pas es mostrava. I no critico això, però és que en el fons sóc un romàntic, i d’una generació on la serie B ens va ensenyar molts litres d’hemoglobina, però també pel·lícules com el Halloween del 78, on la sang hi era present però també molts d’altres elements que et seduïen. I si el Rob Zombie reclama la teva atenció amb la bufetada directe (i fa las seva feina amb indubtable perfecció i un estil que penso donarà molt que parlar en el futur), el Carpenter ho va fer i ho seguirà fent amb armes molt més subtils.. i de vegades més aterridores.  Sigui com sigui, els amants del terror i de la sèrie B dels 80 no se la poden perdre, aquesta revisió, i penso que en aquest cas cal anar amb amics i ració doble de crispetes. Però compte: se us poden quedar clavades a la gola. Sobretot en la escena del bateig de sang del nano Myers o en la preparació del primers dels assassinats de la seva família: després de menjar-se uns dolços, el petitó decideix enfilar el ganivet. Com si una cosa portés l’altra, com si l’avorriment i el tedi portessin a aquella decisió. Por de debò, fa l’escena, i por de debò fan les màscares que es va fabricant i que amaguen els ulls del sonat.. Comproveu-ho vosaltres mateixos.