(J.Scott: Sorry seems to be the hardest word http://www.youtube.com/watch?v=pQYVTq0ay-U&feature=related )

Part tercera  

Allà, amb els peus al damunt d’aquell puff vell i ple d’unes imperfeccions que no feien més que recordar-li les seves, el pobre diable es va adormir. I tot seria perfecte, mentre dormís. Tot seria meravellós, mentre respirés inconscient i profundament sense esperar res més que un somni millor. Res era prou aclaparador com per arravatar-li  el seu descans… o almenys això era el que es pensava. I una hora rere l’altra, les parets del pis van anar canviant de color a mida que la llum del dia es filtrava per la finestra mentre creava ombres i matisos prou evidents, tan com perquè els detectés fins i tot l’animal fosc i brut que ara es passejava com si fos l’amo pel seu apartament. I les hores passaven a convertir-se en dies i el temps s’estirava i gemegava amb tristor a les seves orelles, infectades d’avorriment per falta d’estímuls explícits.  

Uns dies després de “l’adopció”, el nou inquilí va començar a donar força senyals de desavinença amb el seu propietari, en veure que aquest no se’n cuidava prou, d’ell. Primer van ser uns gemecs nocturns que molestaven al veïnat, i després van arribar conflictes més profunds, discussions que de vegades acabaven amb esgarrapades.  

Fuig d’aquí, animal repugnant…”, deia de vegades per sota del nas… “No t’enfadis, he perdut el control…”, responia en veu alta ell mateix uns minuts després, mirant-se’l amb els ulls ofegats en llàgrimes… I a tot això la casa s’anava fent sinistre i els trucs al telèfon i a la porta es van anar espaiant, fins que un dia van acabar-se definitivament amb un parell d’aquelles respostes seques, desencisadores, que només ell semblava capaç d’inventar. Ara ja ningú el trucaria, i podria dedicar-se a allò que volgués amb tranquil·litat.

                       (a l’art de l’autocomplaença…)  

Es va alçar violent del llit i en despertar tenia el gat a un pam de la seva cara. Reclamava la seva atenció. El va espantar molt, així que li va etzibar un crit i el…  

                                     (porc)                  

… pobrissó va fugir corrents. Després com sempre es va penedir, i va anar al frigorífic a buscar quelcom per donar-li, per a fer les paus,  

                           (ets patètic, de veritat…)       

però ja no hi quedava res. I aleshores va decidir anar a comprar alguna cosa perquè tots dos poguessin alimentar-se. De fet, menjaven de tant en tant, i la irregularitat en els àpats no semblava a afectar-li a ell, però sí a aquella  

                                      (cosa)        

bèstia negre que un dia va decidir endur-se cap a casa.  

                          (un mal dia, voldràs dir…)  

No, no.. m’estimo el gat. Me l’estimo! Em fa companyia…”  

(l’odies, però ni la meitat que ell a tu… no et sona la situació?)

“CALLA!”

Enfadat va posar-se les xancles i va baixar al súper de la cantonada. Feia fred i era el dia de Nadal, i va entrar directe buscant la secció de menjar per a animals. Tothom se’l mirava amb recel, i ell només feia que riure’s a la cara d’aquells que l’estudiaven amb més curiositat. No el molestava que se’l miressin, però sí que no li contestessin si decidia dirigir-se a ells.  

“Bon dia, senyora… Quin vestit més maco.. L’ha fet amb la pell del seu marit? O potser de la seva dona… té vosté, amb tots els respectes, pinta de lesbiana…” 

                                           (jajajajjaa)   

Quan es quedava sense resposta decidia aixecar-se la bata i ensenyar els genitals als seus mal educats interlocutors, i això aquell dia li va costar l’expulsió del recinte. Va veure com els de seguretat trucaven a la policia i va decidir marxar d’allà, no sense abans dedicar-se a insultar a tota aquella colla de degenerats.  

I com seguia sense aconseguir el menjar, va anar a un cau de merda que regentava un xinés amb aspecte malaltís que hi havia al costat del seu apartament. Els armaris feien pudor de socarrimat i colònia barata, però no podien competir amb la ferum llefiscosa que sorgia de la boca d’aquell asiàtic. Va escollir la bossa més grossa de pinso per a gossos i se la va endur després de discutir amb el dependent si hi havia alguna mena de rebaixa, perquè el producte estava caducat. En veure que no s’entenien, i que allò li apropava massa el forat bucal al nas, va fer el més intel·ligent que se li va acudir: va aixecar-se la bata, li va ensenyar els collons i va marxar, després de deixar a sobre del mostrador un bitllet de vint euros. Com el pinso en valia quatre i mig, el xinés va entendre que la resta havia de tenir a veure amb l’espectacle, i el va deixar marxar sense massa sorpresa. I en el fons, això el va molestar.  

       

        (saps? estàs perdent el papers… ho saps oi? o ni te n’adones?)  

I no va parar de riure sol fins que va posar la clau a la porta i va veure el que li esperava dins.