(els The Who, previs als Skinheads i antecedents directes com a membres dels anomenats mods, parlen en aquest clàssic de la seva generació… http://www.youtube.com/watch?v=YdRs1gKpeGg )

Direcció i guió: Shane Meadows.
País: Regne Unit.
Any: 2006.
Duració: 98 min.
Gènere: Drama.
Intèrprets: Thomas Turgoose (Shaun), Stephen Graham (Combo), Jo Hartley (Cynth), Joe Gilgun (Woody), Andrew Shim (Milky), Vicky McClure (Lol), Rosamund Hanson (Smell), Andrew Ellis (Gadget), Kieran Hardcastle (Kes), Jack O’Connell (Pukey Nicholls).
Producció: Mark Herbert.
Música: Ludovico Einaudi.
Fotografia: Danny Cohen.
Muntatge: Chris Wyatt.
Direcció artística: Mark Leese.
Vestuari: Jo Thompson.

Dilluns dia 7 de gener. Demà a treballar. I jo amb una depre de cavall. I jo amb uns nervis que no me’ls aguanto. I ningú, ara per ara, que me’ls aguanti. I ja em va bé, però de vegades cal passar certs tràngols, si pot ser, en companyia. Necessito companyia. Resum: fotut, sol, nerviós, i amb poquíssimes ganes d’afrontar la crua realitat del dia a dia. 

I què faig? Doncs anar al cinema. M’he n’ha salvat d’unes quantes, el cinema, ja ho podeu anar deduint. Decideixo trucar al Rafa perquè m’hi acompanyi, sempre és tranquil·litzadora la presència d’un “adult” (jajaja, no t’emprenyis, amb tot el carinyo). I a més, imposo la projecció perquè n’he sentit a parlar molt bé, d’aquesta pel·lícula anglesa. L’encerto? D’una banda sí; molt, moltíssim. D’altra banda no tant. Tractaré de explicar-vos el perquè. 

Llegeixo, el divendres dia 4, un comentari (que no crítica) d’una cinta que em sembla interessant. Sempre procuro no llegir crítiques sense abans veure la pel·lícula, perquè tendeixo a deixar-me influir de manera estúpida, i després si en vull escriure alguna cosa no sóc del tot objectiu. Aquesta pel·lícula parla d’Skinheads (mandra) durant una època, els anys vuitanta, de principis d’aquesta dècada (més mandra). També parla d’un nen que té com a referent una colla d’aquests individus, que li faran conèixer una realitat diferent, i molt més plenera i interessant que la que coneixia fins a aquell moment. Sona tot a tòpic, argument i tema, però en un moment determinat de l’escrit la posen pels núvols i se’m desperta la curiositat. Decideixo que un dia dels que em resten de vacances l’he d’anar a veure.  

Tinc al cap l’American History X , del Tony Kaye, i això no sé si és bo o dolent. Perquè mai he sabut del cert si és una pel·lícula que m’agrada o que trobo detestable. De vegades és una cosa i de vegades l’altre, però he de confessar que a mida que penso en ella cada cop la trobo més detestable que interessant. I suposo que en el fons vull donar una nova oportunitat al tema veient aquesta This is England. Perquè ben conduit pot provocar reflexions interessants. Ben conduit, repeteixo.  

Ho està, de ben conduit, en aquesta pel·lícula? Hi ha moralina i maniqueisme? És versemblant? Se n’ha aprofita morbosament d’aquesta realitat de la que se n’han derivat tants i tants casos de violència i de intolerància? Puc contestar a totes les preguntes de forma satisfactòria, sempre a favor de la cinta. Estem al davant d’una pel·lícula petita, independent.. i brillant. I arriscada. I que no amaga cap discurset darrera d’una producció caríssima ni de cap estrella fent un paperàs. El que s’explica en ella es fa de forma atrevida i sense artificis de cap mena, fins el punt que més d’un i més d’una en quedarà decebut. Si us espereu violència o morbo, This is England no és la vostra pel·lícula. Si el que espereu és una reflexió adulta, responsable i commovedora d’una determinada realitat, i no necessàriament de la que ens venen als diaris, encertareu. I si sou uns nostàlgics d’una època on encara s’hi construïen somnis darrera les estètiques, i es buscava desesperadament la identitat personal i de grup, aleshores.. aleshores no us la podeu perdre.

A This is England s’explica la història d’una nano de 12 anys que ha perdut el seu pare a la guerra de les Malvinas. I que l’enyora. I molt. S’explica també com aquest nano fa equilibris en una realitat i un entorn poc favorables per a sobreviure socialment, i se-ns mostra la crueltat del que és sentir-se sol en aquestes edats. I també s’explica com pots arribar a estimar-te a aquells qui s’ocupen de tu amb respecte i cura, tractant sempre de fer-te sentir bé i molt acollit. En definitiva, es parla de sentiments i sensacions molt humanes que fugen del histrionisme que podria derivar-se del tema skinhead. Perquè són precisament skinheads adults els que es faran càrrec del nano, i li faran veure que la vida no és tant dolorosa… 

Tenim ja la primera de les contradiccions. Creiem que veuríem un pamflet en contra dels caps rapats i resulta que els que ens ensenyen no només no són perillosos (un pèl eixelebrats sí, evidentment, però lluny de la perillositat), sinó que a més demostren una forta capacitat per a establir vincles emocionals amb les persones, siguin aquestes com siguin. I és que sobre aquesta tribu urbana hi ha pesat tant la mala fama que no recordem que en els seus inicis no eren com ara sembla que es presenten. O com a mínim no tots. I aquesta és el primer aprenentatge que n’extreus de la extraordinària producció del Shane Meadows: no jutgis sense coneixement de causa, i no sabem de la missa la meitat. 

La segona contradicció és compartir moments divertits amb una colla que manté una estètica que en general ens provoca por: veiem nanos disfressats que passen una estona el millor que poden, i sense en principi fer mal a ningú. I veiem a més que la seva ideologia no és precisament de naturalesa violenta o intolerant (potser són incívics en alguns casos, però… qui no ha estat adolescent i idiota, alguna vegada?). I ens adonem de tot això en el moment en què apareix en escena un element que sí que és perillós, i que distorsiona el que aparentment era un oasi enmig de tanta tristesa, de tant d’avorriment. I serà aquest personatge i la seva forma d’entendre i veure/viure la vida el que convertirà tot plegat en un joc perillós i terriblement manipulador, i on la necessitat de figura paterna en un nen de dotze anys pot portar a convertir una persona que està creixent en un autèntic monstre, si es manipulen bé les paraules i es pica allà on fa més mal.  

I a més, el manipulador també està manipulat. Potser no es veu amb claredat, però també el mou la desgràcia, el mou la pròpia violència i una situació personal en la que s’ha anat podrint el que probablement aspirava a ser una persona intel·ligent i sensible, convertint tots aquests aspectes positius en d’altres que se situen en el pol contrari. No parlo de justificació, però sí que cal analitzar les coses per comprendre-les i potser per a posar-hi remei. Com sinó es poden arreglar les coses, si no s’entenen? És molt més fàcil la condemna que no pas la reflexió, i d’aquest exemple en va plena la nostra societat. I a mi, aquest personatge, aquest animal de la tristor que és el Combo (quin actoràs, aquest Stephen Graham quins actorassos, tots plegats), aquest ésser gairebé inhumà capaç de fer el que acaba fent, em fa més pena que una altra cosa. També por, perquè els homes, quan estan desesperats, me’n produeixen. Però sobretot em produeix llàstima. Què coi és el que fa que algú deshumanitzi tant el seu comportament, fins el punt que sigui capaç dels actes més reprovables? Doncs en una escena final gairebé perfecte, on el dolor es barreja amb la violència i amb una interpretació de la desesperació digne del millor dels premis a millor actor, s’hi poden trobar les respostes. I aquí no calen històries de redempcions personals passades per violacions a la presó, com en el cas de l’American History X… No cal redimir el personatge a través de la expiació de les culpes… No és necessari. Només cal entendre la mirada d’un actor que transmet amb mestria una immensa gama de colors càlids en la representació de l’enfonsament personal. Està perdut, aquest personatge, i només pot trobar respostes de la manera més equivocada.

Una absolut triomf de la emoció, un cant a l’abandó de les idees preconcebudes, una puntada a qui defensa conceptes abstractes i tant personals com la pàtria de manera tergiversadora, i un avís a aquells qui es deixen manipular, sigui quin sigui el motiu d’aquest deixar-se fer. Els monstres moltes vegades es creen, i cal estar molt atent als llops disfressats perquè poden ser molt ferotges. També és un avís de l’extraordinari poder de la paraula i de la voracitat amb que algú pot menjar-se la personalitat d’un altre, sobretot si aquest altre té la seva encara en procés de construcció. El nen de la pel·lícula, el Shaun, aprendrà la lliçó de la pitjor manera, i en una imatge final deixa sense paraules a l’espectador més fred. El simbolisme està servit, i fins i tot el més reticent quedarà destrossat per la seva força. Ni American, ni History, ni X; veritat, al darrera d’uns quants actors i un director que sap el que es fa i aconsegueix el que pretén. I a més de tot això, se-ns explica l’origen de la escissió entre els Skinheads de dertes i els d’esquerres! Què més volem! 

Però en començar deia que havia encertat a mitges. I és que aquest 7 de gener, a les 22 hores, al Floridablanca, no era el millor dia. En sortir estava tocat, i em penso que també el Rafa. Només em faltava això: quedaven unes set hores per a tornar a la feina i estava més deprimit que abans d’entrar al cinema. De tota manera.. hi ha algun dia bo per a una hòstia magistral com la que se-ns proposa a This is England? Probablement no. En tot cas, gràcies, amic Rafel, per la companyia. I gràcies al grup que ha fet possible una realització com aquesta, que encara que també té alguna errada, és del tot perdonable. Massa cinema dolent tenim ara com ara per començar a mirar-se amb lupa els pocs productes honestos que es fan…