(després d’una bona notícia…)

 

 

D’aquells amb qui et trobes capcots, pel carrer.

Dels qui no es permeten mai el luxe d’alçar la mirada de la punta dels seus peus… 

D’aquells que, impàvids, menteixen a la veritat perquè aquesta els decep…

D’aquells en conec ben bé el mal:

som addictes a la tristesa.

    

Els qui davant la bona notícia cauen esbufegant;

qui mai mostra alegria per estar fets de llàgrimes… 

Quan prioritzen l’excusa a l’humiteig dels ulls,

d’aquells en coneixem la certesa:

Som addictes a la tristesa.  

  

No permetis que se’n duguin la teva brillantor,

no els deixis entrar a casa; són perillosos. 

No ens permetis arrossegar-te perquè construïm fusta

podrit material que exhibeix la nostra necessitat:

Som addictes a la tristesa.