(basat en fets reals)    

(disculpes avançades si l’interessat no sap llegir el meu homenatge a la seva feina i la seva persona, cosa més que probable…)

(a la teva salut, preciós… http://www.youtube.com/watch?v=faqmVGRMeD4) 

Aquell dia, l’Xfar volia fer un mos abans de tornar cap a casa i acabar de forma perfecte el que havia semblava un dels millor dies del que es duia de 2008. I com ja se li havien passat les ganes de cuinar res, i el vi encara li copejava les venes, va decidir, molt ben acompanyat, que abans d’anar-se’n a dormir i iniciar una altra setmana de feina tortuosa faria un mos a un dels llocs més coneguts de la zona centre de Barcelona, on els Frankfurts, les salsitxes alemanyes, les cerveses i les amanides tenien un reconeixement públic notori. De fet, el local ja l’havia visitat moltes vegades i el recordava amb cert carinyo, i a més, sempre havia cregut que tot el que allà se servia era d’una qualitat força satisfactòria. Es tractava d’un que gairebé feia cantonada amb plaça Universitat i que tenia un nom impronunciable… Un local sempre ple de gom a gom, una mena de cerveseria que sempre li havia agradat visitar, sobretot si t’hi acompanyaven persones estimades(com era el cas). 

Però aquell vespre del 13 de gener, el dimoni s’havia establert dins el local. I ho va fer amb la forma d’un cambrer. Des que va entrar, es va adonar que la persona que els anava a servir estava desganada, abstreta… perdó que aquesta paraula probablement no l’entendria.. a veure…. estava als núvols!. Això, aquesta sí que l’entendria! Exacte! Als núvols! 

Un cop van demanar un parell d’entrepans i una amanida alemanya, va veure com aquell ésser amb forma humana i disfressat de cambrer, aquella cosa demoníaca i maleducada, aquell projecte de treball de recerca de qualsevol estudiant de batxillerat amb qualificacions per sota de l’1 i que podria ser objecte d’estudi de qualsevol veterinari, va alçar la mirada i va dipositar els entrepans abans que l’amanida. L’Xfar no va voler dir res, encara que allò li va semblar que era una mica estrany. Les amanides són abans que els entrepans, pensava, i més quan ho fas explícit amb l’ordre amb el que demanes la comanda. Però com ja havia calat al monstre, com ja sabia de quin peu calçava, va decidir no dir-li res. S’exposava a rebre com resposta un so gutural més propi d’un simi o una nova mirada tant penetrant com la d’un peix dins la peixera, perdut en un món personal tant interessant com el d’una alga marina. Així doncs, i tenint en compte que havia estat un dia fantàstic, va preferir deixar-ho estar. 

I de cop.. “Xofffff!!!!!!” L’Xfar va notar com un raig d’aigua li anava a petar a la cara mentre es cruspia un dels entrepans més repugnants que s’havia pres en molts anys. Soso com la baba d’un cargol, aquell intent de bocata havia anat a parar al seu estómac fins a aquell moment amb l’afició que crea la mala gana i l’ànsia d’acabar-se ràpid allò que no té massa gust a res, però després de la ruixada, va començar a sentar-li fins i tot malament… 

Quan l’Xfar va decidir girar-se i demanar explicacions a aquella llombriu de sota terra que a més, ara sí, somreia com un vertader ximpanzé i tenia la mirada perduda, probablement a causa de les drogues i el seu mal ús, o bé pels experiments que amb tota seguretat va haver de patir la pobre bèstia per a determinar si es tractava d’un ésser humà o d’un rèptil, quan això va passar, l’amfibi li va contestar, entre riures cada cop més dissimulats, que “Sólo es agua, tío. No hay para tanto, hombre, que sólo es agua. No hay que ponerse así”.  

Allò el va sobtar. No sabia que els animals havien aprés a parlar, i molt menys a encadenar un discurs raonablement (per dir-ho d’alguna manera) lògic, com a mínim fins el punt d’entendre allò que un procurava comunicar. L’Xfar aleshores va dir-li que li era igual que allò fos només aigua, i que sisplau, esperava com a mínim una disculpa. Però aquell projecte de placa de pus, aquella criatura mig humana mig cavernícola, aquell subjecte que era capaç de servir taules però no era capaç de ser persona, sinó de fer-ho veure, va contestar pel cap baix una de les frases més interessants que l’Xfar mai havia escoltat: (amb to de mala gana) “bueno, pué me digculpo por un poco d’agua”… 

Encara ara, gairebé a vint-i-quatre hores del fet en qüestió, l’Xfar es pregunta què volien dir aquelles paraules… Què s’amagava del que potser era un missatge xifrat, només destinat a ser entès per als membres de la seva mateixa condició… Què era aquella fonètica? En què consistia aquella sintaxi? I sobretot.. era allò una disculpa?  

Increïblement turmentat per la situació, l’Xfar va decidir acabar el sopar, aixecar-se, pagar i marxar d’allà el més aviat possible, però no sense extreure’n abans una sèrie de conclusions. La primera, que no pots refiar-te mai d’una bata blanca i un uniforme nets, encara que això transmeti sensació de seguretat. Aunque la mona se vista de seda mona se queda, i quin millor exemple que el d’aquell ésser llefiscós i que vorejava la malaltia mental que havia aconseguit treballar de cara al públic quan el seu lloc lògic hauria de ser un zoològic o com a conill d’índies d’una planta nuclear en proves.  

La segona era que comunicar-se és un fet molt fàcil, molt senzill, però no a l’abast de tothom. No a l’abast de, per exemple, aquella mena de bàrbar/barman garrulo incapacitat per a la construcció d’un diàleg ben entès i on la superació de l’error mitjançant la disculpa, sigui de qui sigui un o l’altra, perquè tothom s’equivoca, no seria res més que una utòpica idea d’impossible realització. Suposo que si existeix alguna força motora que mogui l’univers en algun moment de la seva feina va deixar de banda aquell insult per a la intel·ligència, i això la veritat es que em va acabar fent més pena que una altra cosa.  

I la tercera conclusió fou que fins i tot els llocs que havies estimat temps enrere, o que tant t’havia agradat visitar de tant en tant, podien acabar convertint-se, per obra i gràcia de l’estupidesa d’algun pobre diable com aquell, en tot el contrari al record que d’ell en tenies. I que això també era culpa dels propietaris, o  del propietari, que permetia aquella mena de comportament animal a un ésser bípeda i d’aparença i silueta humanes. Tot això va fer que l’Xfar volgués advertir a tots plegats amb una ensenyança moral final, que deia més o menys així:

Hei! Del Berg, un cosí meu alemany, una sentència us cal aprendre:

fins i tot el que més estimes pot convertir-se en una puta merda”  

A la teva salut, i amb tot el carinyo del món, lerdo (aquesta última, busca-la al diccionari, “campeón”).