Part quarta

( http://www.youtube.com/watch?v=GN3Gd_pjHAQ&feature=related   Angelo Badalamanti + David Lynch + Twin Peaks, Fire walk with me = Pink Room… la percussió et treballa el dolor poc a poc però amb fermesa.. i quan te n’adonis, estaràs dins l’habitació rosa…)

Un so, com d’un nadó ploriquejant, retorçant-se de mal, pregant un ajut de forma indescriptible, envaïa l’habitació. Un so, com del terror més intern que pot sorgir de la cantonada més fosca de cadascun de nosaltres, d’ell, s’alçava entremig de les pudors a deixalla que començava a travessar parets i portes en la que ja semblava la casa de mils de dimonis. Un so que no pertanyia a cap boca humana encara que ho semblava, que no podia emetre’l res que no fos d’un regne diferent al de la nostra espècie.  

Els ulls se li va obrir com taronges quan va endevinar, entre la brossa que feia pudor de pixats i aquell trasto en forma de cadira que de vegades li recordava la silueta d’un vell decrèpit i mig moribund, la presència del maleït gat bufant cap a la direcció on es trobava. L’esperava amb l’esquena tant tibada que una ganyota de pànic va establir-se de forma immediata a la seva avorrida i desapassionada cara. I va pensar

                      (para-li els peus! Que sàpiga qui ets!)

                                                               que si no li parava els peus, aquell diable, aquell monstre que poc a poc havia anat reclamant el seu espai amb més i més insistència, creuria per sempre més que era l’amo d’un territori que                              

    (ara)                                  

          era                                         

             (la seva)                                                      

                       possessió d’ell… només d’ell.       

(què més vols? sol i amb un pis graaaaaan, ple de brossa acumulada i preparat per a inaugurar un munt de noves malalties que duran el teu nom… tot per tu, tros de perdedor tocat del bolet… sonat de merda!)   

CALLAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!   

Va embogir. El gat va saltar de la taula quan va comprovar que anava de debò. Van saltar espurnes per tot el pis amb el que va passar els minuts següents, entre ell i el seu nou company de pis. El gat anava saltant en una mena de ball ridícul i fugia desesperadament del seu perseguidor, que encès com el foc volia, ara com ara, esbudellar-lo. Aquella criatura fastigosa… aquell monstre de mirada entendridora… l’havia enganyat un cop però ja n’hi havia prou… 

“Mira! Mira’m, gat! T’he portat menjar! Què més vols??? Sempre ha de ser igual? SEMPRE S’HA DE REPETIR LA MATEIXA HISTÒRIA??? Quan més m’esforço, més càstig he de rebre????” 

         

                                 (jajajajajajajaja)

“Mira’m, criatura! Mira dins el meu interior i comprova el mal que et puc arribar a fer! Ésser despietat! Monstre repugnant disfressat de carinyo! Mira’m!!!! MIRA’M!!!!!” El gat, en detectar la poderosa ma que l’apressava pel coll, va deixar de córrer i va començar a esgarrapar-lo amb força; però no sentia pas el dolor, de fet, d’un temps cap aquí                             

        (saps EXACTAMENT DES DE QUAN,OI?)                                      

                                                     no sentia, no era capaç de sentir cap dolor, només una mena de sensació feixuga a la mateixa boca de l’estomac, que de vegades no el deixava respirar. D’un temps cap aquí, no podia veure gairebé res perquè una mena de ceguesa interna li impedia alçar-se i caminar per aquell infern que alguns definien com a vida. No era capaç de… fer res… i allò era el més humà que havia sentit en setmanes: captava la força d’una bèstia amenaçadora que lluitava per la seva subsistència.              

                   

          (no com tu, fill de puta… no com tu…) 

La sang brollava de dues ferides del seu braç també des del front, i es dipositava gota a gota al damunt d’aquell terra brut que empestava a amoníac i excrements d’animal. El gat, espantat, ja no es movia; era viu, però no es movia. I aleshores, en ser conscient del dolor que havia estat infringint a la bèstia, va tornar del seu enfurismat estat i dels seus ulls van començar a sorgir llàgrimes, que es barrejaven amb el color vermell de la sang de les seves ferides. Va deixar d’apretar l’animal. 

“Ho… ho…. sento. Què t’he… Què t’he fet?” 

La tenalla va afluixar. I va ser aleshores quan va saltar i va fugir com va poder en direcció al sofà. Sabia que sota les seves potes es trobaria guarit del seu perseguidor, i evitaria un altre embranzida d’aquell que es feia dir el seu amo. I mentre es ficava allà sota, l’ésser que es feia dir humà va caure al terra plorant amb tanta força que semblava que volgués esclatar.  

“No volia fer-te mal… No volia fer-te mal…”  

                            

                      (mai vols fer-ne… oi? Mai vols fer-ne…)   

Calia prendre una sèrie de decisions. I a fe de Déu que ho faria. Però no ara. Estava massa cansat… i volia curar-se les ferides.   

(això, cura les ferides, perquè aquestes pots curar-les… aquestes pots, no com d’altres…) 

Dolor. Sento dolor. Les teves paraules em provoquen dolor. Perquè no em deixes en pau?” 

Demà faria el que calia fer, fossin quins fossin els resultats finals. En el camí es trobava la resposta, n’estava convençut. I si s’havia equivocat amb aquell animal, trobaria la forma d’arreglar el problema. La trobaria per força. No podia fer més que trobar-la, perquè ara com ara, el dolor que experimentava arrel de la seva existència era agut com la punxa d’un ganivet esmolat. I calia protegir-se d’ell de la manera més immediata possible. 

I mentre es netejava el front i els braços de sang, mentre el gat se’l mirava amb terror però desafiant des de sota del sofà, i mentre a qualsevol altre habitacle d’aquell bloc d’apartaments tot discorria amb la més absoluta de les normalitats, se li va acudir el que pensava seria el pas que ara calia fer perquè les coses fessin un tomb cap a millor…