(recupero el Quim Son amb més ganes que mai acompanyat del Mountains falling, del Bluebob de l’amic Lynch…. no en feu cas, de les imatges del vídeo, només de la música… http://www.youtube.com/watch?v=7Ml2JQKYMK4 )

Al seu davant hi havia un paio que se’l mirava. El primer que va veure és que no tenia ulls, i que estava espantat. Tremolava com una fulla. I ell ara també ho feia. I després estava aquella llum… quin dolor li provocava… I el fet de veure-hi era.. estrany. No era del tot agradable perquè feia mal, sentia punxades. Sentia agulles. Sentia tantes coses.. i el fet de sentir el foragitava però també el complaïa, no com el cas d’aquell foraster que ara estava palplantat al seu davant. 

I aleshores, la criatura sense ulls va cridar. Un crit terrible, acompanyat d’uns sons estrambòtics va sorgir d’aquella boca bruta. El soroll li recordava al d’un bosc per la nit, al dels grills que canten esverats tot esperant un no se sap ben bé que, però en aquest cas no era tant agradable com punyent. Feia mal. Els contorns de l’aparició es van anar manifestant poc a poc i alhora que això succeïa les flames creixien i els sons que se sentien a l’habitació s’anaven transformant, canviaven. El crit emès per allò el travessava amb tanta força que va desitjar morir en aquell mateix moment. Estava tan espantat que no gosava pensar en res que no fos fugir, però els peus no se li aixecaven del terra. I de cop, en fer una ullada cap abaix va veure desenes que es van fer centenes i després milers i milions de boques que conformaven una superfície inestable on ell era dret i tractava de mantenir-se ferm.  

Era terrible. I ho era perquè no tenia ni cap ni peus. Però en realitat sabia que allò passava per algun motiu, i no volia deixar de pensar que malgrat aquell era el moment més terrorífic de la seva vida, havia de tenir alguna mena de sentit. Tant de patiment… no podia ser en va. No podia no significar alguna cosa.  

Quan tot es va aturar, de cop, va respirar. I fou exactament així com va passar: de cop. Com en una pel·lícula que es rebobina, les coses van anar cap enrere, com si tornessin al seu origen, i a un ritme molt més ralentitzat del que és habitual. Es va trobar de nou a les fosques, ja sense flames, i amb aquella mena de monstre enigmàtic dret al seu davant. Ara no li veia la cara i no podia endevinar el seu gènere, però allà es trobava. L’intuïa, més que no pas la veia. I l’olor a fum era tan evident que semblava que es cremés fusta dins el cos d’aquell absurd projecte de bípeda sorgit del no-res. En Quim, atemorit, se-l mirava, i va decidir dirigir-se a ell. 

Qui ets? Què està passant?” 

Va veure llums i va escoltar els gemecs d’una vaca. 

Qui ets?”, va insistir. 

Va quedar a les fosques. Un be va travessar l’habitació i es va aturar al seu davant. De la seva boca sorgien formigues que parlaven un estrany idioma. Li deien coses però no li deien res. Aquella cosa se li anava apropant cada cop més, però alhora semblava que s’allunyés, sobretot quan la mirava fixament. Les formigues ara sorgien dels ulls del be que ara era un gos fet de tèrmits vermells. I el Quim coneixia tot allò, i es va adonar que malgrat no haver vist mai res, ho reconeixia tot a la perfecció. I semblava… semblava que hi havia algú dins els seu cap. O era ell qui estava dins d’algú? 

Les llums es van apagar de nou i el Quim va sentir la veu més profunda i alhora espantada que mai havia sentit a la seva vida.  

“Tic-tac-tic-tac-tic-tac ara un, ara dos, ara vull, ara ho deixo, ara el persegueixo que coi faig? ara tu, ara jo, ara et llenço als voltors, són ells els que cremen bèsties necessito veure llum…”  

Malgrat no entendre res reconeixia la cadència. Estava escoltant, era evident, però al mateix temps no escoltava. Més aviat… més aviat entenia que escoltava algú.  

“NovullNovullNovullNovullNovullaramésenllànovullanarperquèemfapor

elqueallàserésitravessolalíniasitravessolalíniasilatravessofarémalfarémal…” 

El Quim va començar a sentir un mal de cap terrible, i de cop, com una fuetada, va veure el flaix més espantós que mai hagués pogut imaginar: una mena d’altar fet de sorra i que contenia una pila de cossos humans despullats i morts s’alçava al seu davant. I l’angoixa davant aquell espectacle inhumà fou tan gran que va cridar. El crit va començar a destruir la criatura que tenia al davant, i va ser quan es va adonar que aquesta dirigia el seu cap en la seva direcció, com intentant veure’l. La bèstia va començar a xisclar amb una veu aguda que tallava el que es trobava pel davant. 

“QUI ETSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSS?????????” 

I a mida que el sentia començava a perdre novament la capacitat de veure-hi. Primer va ser un ull. El dret. Es va tocar i va notar que, a més, ja no hi era. I en mirar la cara de l’aparició va veure com un dels seus ulls apareixia al mateix temps que el seu havia desaparegut. Aleshores i en un instant que va semblar una eternitat es van mirar, i es van veure per dins, no només per fora. I el Quim es va aterrir tant que va caure de genolls. I la bèstia cridava cada cop més. 

SURT DE DINS MEU!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!” 

Fou aleshores que el Quim va deixar de veure, i fou aleshores que el Quim es va despertar, tot suat, envoltat d’un núvol de sensacions i una ceguesa que l’havia acompanyat des que era un nadó. I tot suat i espantat, va quedar-se assegut al terra intentant comprendre el que li havia passat. Però no ho entendria aquell dia, ni aquella setmana. El procés de d’aprenentatge del Quim Son, tot just acabava de començar.