(de vegades una cançó, un videoclip, poden esgarrapar tan fort com qualsevol pel·lícula, llibre o obra teatral.. comproveu si això no és cert amb aquesta meravella dels Pink Floyd, Hey youhttp://www.youtube.com/watch?v=lRcQZ2tnWeg )

  

Direcció: Paul Haggis.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 120 min.
Gènere: Drama, thriller.
Intèrprets: Tommy Lee Jones (Hank Deerfield), Charlize Theron (detectiu Emily Sanders), Frances Fisher (Evie), Susan Sarandon (Joan Deerfield), James Franco (sargent Dan Carnelli), Jonathan Tucker (Mike Deerfield), Jason Patric (tinent Kirklander), Josh Brolin (Buchwald), Wes Chatham (caporal Penning), Jake McLaughlin (Gordon Bonner), Mehcad Brooks (Ennis Long).
Guió: Paul Haggis; basat en un argument del Paul Haggis i el Mark Boal.
Producció: Paul Haggis, Patrick Wachsberger, Steven Samuels, Darlene Caamaño Loquet i Laurence Becsey.
Música: Mark Isham.
Fotografia:
Roger Deakins.
Muntatge: Jo Francis.
Disseny de producció: Laurence
Bennett.
Vestuari: Lisa Jensen.

La vall que dona títol a la pel·lícula que ara comentaré era el lloc on van topar David i Goliath amb el resultat que tots coneixem. S’explica que el Goliat era un gegantí guerrer de l’exèrcit dels Filisteus que cada matí i cada vespre durant quaranta dies va desafiar els homes de l’exèrcit dels Israelians -amb els que estaven en guerra- a una lluita singular, i que cap membre d’aquest exèrcit, comanat pel rei Saúl, fou capaç d’acceptar el repte. Fins que ho va fer el David, un noi que tenia els seus tres germans a aquesta guerra, i que el seu pare va enviar al camp de batalla per a repartir menjar entre les tropes i de pas comprovar l’estat dels seus fills. 

La història del David i del Goliat emmarca la història que ens explica el Paul Haggis, habitual guionista d’un Hollywood actualment en vaga que ha acompanyat, entre d’altres, a directors de tanta volada com el Clint Eastwood en aventures com les de Iwo Jima, Flags of our parents o Million dollar baby. El Haggis va tocar el cel l’any que se li va concedir l’Óscar al millor guió original per una de les pel·lícules que sempre he considerat més manipuladores, vergonyoses i tendencioses de la història més recent del cinema americà, premi que el va situar (encara que ja ho estava) en la òrbita del més respectats de la indústria.  

Ara ens arriba la que és la seva òpera prima com a director, envoltat d’una sèrie d’actors que no només tenen prestigi, sinó que a més són bons actors i ho han demostrat amb les seves carreres. I no només això, sinó que és una cinta que ja té l’etiqueta de incòmode per l’administració Bush, i de fet els mateixos actors, començant per la Susan Sarandon, sempre s’han caracteritzat per la seva aferrissada lluita a en contra de certs aspectes de la política ianqui. Tot plegat, doncs, sembla una pel·lícula “d’esquerres” o si més no, un possible gra al cul difícilment esborrable si aconseguís envoltar-se d’un èxit rotund de crítica i públic. 

Abans d’entrar a veure si això és d’aquesta manera, si el que veus com a espectador respon al que t’han venut, m’agradaria fer cinc cèntims del que s’explica a la pel·lícula: un policia militar retirat (Tommy Lee Jones) i que viu una vida rutinària al costat de la seva dona (Susan Sarandon) reben la notícia que el seu fill, militar destinat a Irak, ha tornat de la guerra però no ha donat encara senyals de vida. Decideix anar a buscar-lo a títol personal. En veure com a la seva antiga feina no s’acaben de fer les coses de manera massa competent, i en complicar-se cada cop més la situació, comença a desenvolupar-se una història molt més enrevessada i fosca del que el pare pensava, i on el desencís, la decepció i el dolor conformaran una particular percepció del seu fill, una instantània, molt diferent a la que ell pensava.

Tot això amanit per la sensació de desampar i descuit respecte als que han anat i tornat d’una guerra injusta i absurda, que ha fet embogir i pervertir la vida de molts joves que campen decebuts i amb seriosos problemes d’adaptació a la seva nova i recuperada vida com a civils.  

A la seva recerca, el personatge del Hank només trobarà un parell d’aliances positives, una dona que treballa a la policia militar i que sembla necessitar sempre haver de demostrar de què és capaç davant uns companys de feina que no la prenen massa seriosament, i un home, el tinent Kirklander (Jason Patric), que sembla també tenir ganes de fer les coses de manera correcta.  

Comencem a contestar ara a una sèrie de preguntes. O almenys plantegem-nos-les. Parlem d’una crítica a la guerra? Una crítica valenta i coherent al fet militar?  

Si heu vist l’Apocalypse now, o el Ful metal jacket, del Coppola i del Kubrick, sabreu de debò el que és una crítica. Més o menys vetllada, més o menys descarada. Segons els gustos. Per a mi, claríssima. Una crítica dura, tremenda. Un dispar directe a tots aquells que poden arribar a considerar el fet bèl·lic com a justificació del que sigui. Un al·legat explícit antiviolència. Ambdues són pel·lícules difícils de pair precisament perquè aporten tot allò que In the valley of Elah no aporta: una narració que s’allunya del que és explícit per a entrar en el més profund de les nostres pors. La denúncia en els dos casos és tan clara que és impossible qualsevol mena de justificació, i el sense sentit queda tant ben reflectit que no hi ha cap mena de rastre de cap tipus de moralina. És impossible restar indiferent davant les històries que una i altra expliquen, i no pot ser que cap ésser humà amb entranyes surti de veure-les sense com a mínim haver experimentat la sensació que l’han remogut d’adalt abaix, pel motiu que sigui. I al final, el que et queda rere la projecció és la sensació d’haver vist com la nostra raça és capaç dels actes més reprovables, encara que no sàpiga ni tant sols per què coi els comet.  

És evident que la guerra, vista des de l’òptica racional, és la imbecil·litat més grossa amb la que convivim els homes des dels inicis dels temps, i per parlar d’això n’hi ha cintes i llargmetratges molt més interessants i arriscats (com he dit abans). Cal que això ens ho expliqui una pel·lícula? Depèn. Si el com ho faig és directe, arriscat i coherent, sí. Si el com ho presento i ho desenvolupo no implica una justificació de cap tipus, evidentment. Si aquest “com es presenta” és arriscat, aleshores SEMPRE caldran pel·lícules que ens ho recordin. Però no és el cas de la pel·lícula del Haggis. 

El militar retirat de In the Valley oh Elah no deixa mai de ser l’heroi americà que lluita contra tot i tots per aconseguir el que vol. És el David que lluita contra un Goliat que aquí té forma de burocràcia, de mentida política, d’errada en el sistema. I no deixa de ser l’element tranquil·litzador que farà que, malgrat tot, s’entengui allò que no es pot entendre: que existeixi una guerra tan estúpida com qualsevol altra, però que a més en aquest cas està tan envoltada de mentides i justificacions absurdes que fa vergonya fins i tot plantejar-se qualsevol explicació per a la seva existència. Aquest seria el vertader Goliat, o el que penso hauria de ser-ho. I un cop l’espectador entén que hi ha un atac a aquesta guerra –i potser a qualsevol, no ho poso en dubte-, és quan el Haggis queda en pilotes i se li veu el llautó: les coses no van mai més enllà d’un “sí, està mal fet, però perquè hi ha error humà…”, o “si tothom fos tan honest, tan professional, tan patriota com jo, no passarien aquestes coses”. No és un “això és una vergonya, sóc un ex-militar que em fa vergonya el que estic veient i descobrint i aquesta guerra és denunciable fins el moll de l’ós”, no hi ha rastre de tot un discurs que seria perillós i difícil de pair per a molts espectadors. Per tant, no és valenta, o així jo la vaig viure. I no és valenta perquè el Tommy Lee Jones continua essent la figura paterna del fill de la Theron, no ho és perquè al final puja la música i s’alça una bandera (encara que sigui cap avall) sense que hi hagi aparegut cap rastre de rebel·lia contra el que suposa tot això, ni tant sols per la mort de dos fills. No m’identifico, amb aquest personatge. I la humanitat que presenta en determinats moments de la cinta té més a veure amb una falsa figura d’anti-heroi-solitari-però-que-creu-en-el-que-ha-de fer-malgrat-no-hi-estigui-d’acord molt i molt cinematogràfica (creença per damunt de emoció, per damunt d’humanitat, patriotisme en definitiva) que amb un home a qui el sistema que defensa ha arravatat dos fills. I evidentment que existeixen persones així, i evidentment que la realitat supera la ficció… però no em dóna la gana d’emocionar-me amb una imatge final que sembla netegi el que per a mi és innetejable: una barbaritat inhumana i absolutament innecessària. Perquè quan s’alça la bandera, en els últims segons de la pel·lícula, el pamflet queda al descobert i el missatge no deixa de ser “malgrat tot, sempre ens quedarà la pàtria per la que lluitar”. Malgrat la bandera estigui al revés, i malgrat això vulgui dir que “necessitem ajuda” i tot plegat sigui una mena de metàfora de derrota per l’esperança personal, o de canvi: és un missatge militar, i aquest missatge ni em convenç ni em convencerà mai.  

Però també pot ser que sigui problema meu, tota aquesta lectura. Potser la lectura és la d’algú que n’està tan tip de que li vulguin vendre motos que quan detecta una pel·lícula que prometia molt i acaba traint allò que prometia (almenys sota el seu punt de vista) la rebutja de manera frontal. No ho sé. Però si voldria dir que, independentment a tot això, hi ha algunes coses bones a destacar-ne, del In the valley… del HaggisLes interpretacions com he dit molt al principi, sobretot d’una Susan Sarandon que gairebé (i per desgràcia, perquè podia ser l’element de la història més àcid respecte a allò que penso que es pretenia) té un paper testimonial, i que esdevé en alguna escena -que no revelaré perquè fotria la pel·lícula enlaire a qui no l’hagi vista- no només una actriu més que competent, sinó algú francament sincer i professional en la interpretació. El Lee Jones està també molt bé en la seva composició, i també la Charlize Theron, a qui trobo sorprenent en un registre que no havia conegut d’ella fins ara. I el desenvolupament de la investigació és molt correcte, no cansa i enxampa força a l’espectador: la narració és fluida i només en el tram final de la mateixa pot arribar a cansar una mica per una certa previsibilitat… però en general és molt competent en aquests terrenys. Podríem dir que en alguns moments estem davant el que podria haver estat una grandíssima pel·lícula, però que acaba fotent-se una bufetada que la desvirtua. 

No li perdono, doncs, tot el comentat més amunt, i em costarà molt veure-la amb uns altres ulls. No li perdono les banderetes, la moralina ni la metàfora bíblica. Potser el que esperava veure és el problema, i en aquest cas és meu. Però penso que per a ser competent en el que s’explica cal ser valent, i és el segon cop que el Haggis em decep. No així en el Million dolar baby, un fet que també em diu que potser, algun dia, tornarà aquell guionista tot-terreny que fou capaç de mostrar en primer pla, i sense amagar-se, una mort assistida. Allò sí que va ser valent, Haggis… perquè allò podia, a més, emocionar també els qui no som americans.