(encara els recordo amb nostàlgia… quan la seva música era real i honesta. Són els Smashing Pumpkins i el seu Zero, del Mellon Collie and the infinite sadnesshttp://www.youtube.com/watch?v=xJOGq5XTojo )

Direcció: Álex de la Iglesia.
Païso
s: España, Reino Unido y Francia.
Any: 2008.
Duració: 110 min.
Gènere: Thriller.
Intèrprets: Elijah Wood (Martin), John Hurt (Arthur Seldom), Leonor Watling (Lorna), Julie Cox (Beth), Anna Massey (Sra. Eagleton), Alex Cox (Kalman), Dominique Pinon (Frank), Jim Carter (inspector Petersen).
Guió: Álex de la Iglesia i Jorge Guerricaechevarría; basada en la novel·la de Guillermo Martínez.
Producció: Gerardo Herrero, Mariela Besuievsky, Álvaro Augustin, Kevin Loader, Frank Ribiere i Verane Frediani.
Música: Roque Baños.
Fotografia:
Kiko de la Rica.
Muntatge: Alejandro Lázaro.
Disseny de producció: Cristina Casali.
Vestuari: Francisco Delgado

De la Iglesia pel diumenge al vespre, el pitjor moment de la setmana. I ja sabeu com en sóc d’aficionat al cinema, en aquest moment tan precís dels condemnats postres set dies…  

Tenint en compte la setmana –i els mesos- que m’esperen, amb divuit mil entrevistes i uns 180 exàmens per a corregir, no sé per quins set sous em foto a veure una pel·lícula on un professor i un alumne, a més de la matèria que sempre més he odiat per la meva total incapacitat de dominar-la, les matemàtiques, en són els protagonistes. Semblo talment un idiota amb ganes de que em fotin una bona pallissa… Però malgrat el De la Iglesia mai ha estat algú que m’entusiasmi (excepte en el curt Mirindas asesinas, la divertidíssima i en el seu moment trencadora i super friki Acción mutante i la gran El día de la bestia) sí que em proposa sempre certes bones estones de cinema, i és això precisament en el que confio: que podrà distraure’m i si potser, fer-me somniar durant un parell d’horetes abans que arribi l’apocalipsi anomenat dilluns. 

M’apropo al Floridablanca i està a rebentar: no acabo de veure en aquest cinema aquest descens de públic del cinema tan preocupant aquest any (em penso que parlaven d’un pèrdua d’espectador de vint milions, esgarrifós), i això sempre em fot de bon rotllo. Aquí sempre hi ha cues, i és fantàstic fer-ne quan les notícies són preocupants. Ni tan sols m’emprenyo per estar 22 minuts amb les esquenes d’unes 50 persones desconegudes al meu davant despotricant perquè no hi ha prous persones venent les entrades a les guixetes. La veritat és que en poc que m’importa, mentre el que sí que hi hagi sigui públic… quant més millor. 

I la majoria opten pels Crims del De la Iglesia i l’ex-hobbit Elijah Wood. I no ens oblidem de l’ex metge de l’Enterprise John Hurt, primer responsable de l’aparició de l’Alien més interessant de la història del cinema ni de la la exuberant i fabulosa Leonor Watling, que poc a poc va demostrant que és una de les actrius més internacionals de l’actual panorama espanyol…  

Los crímenes de Oxford es basa en una novel·la que segons paraules del propi De la Iglesia semblava difícil de dur al cinema. A mi el que se m’hagués fet difícil d’imaginar, si l’hagués llegida prèviament, hagués estat que precisament ell en fos el director, perquè aquesta història d’intriga i assassinats està molt allunyada de la seva habitual manera de fer, per la qual cosa em pregunto a mi mateix què coi hi pinta aquí enmig l’Àlex De la Iglesia… Però no és això una crítica negativa a la seva realització, simplement una pregunta enigmàtica que em plantejo de la mateixa manera que els protagonistes de la història que explica la cinta es plantegen totes les seves incògnites; ni l’estil del que s’explica té en principi a veure amb ell, ni el tipus de cinema, ni la concepció final. I això m’ha sobtat, però no necessàriament de forma negativa; potser amb aquesta nova realització ens demostra que pot estar per altres tipus d’aventures cinematogràfiques, i que ho pot fer bé. El problema és que només ho fa bé (que ja és molt), però no sobresurt de cap manera. O potser la qüestió serà un altre? Potser és que vol fer el gran salt a d’altres indústries i d’aquí certes concessions que d’una altra manera se’m fan difícils de comprendre? No ho sé i no m’importa, sempre que no deixi de perdre la seva identitat i segueixi fent bon cinema. 

I aquest és un dels problemes, que amb aquesta realització el De la Iglesia sembla que deixi de ser-ho. Això és bo o és dolent? NO ho sé pas. Per a mi és bo, perquè fins ara, i com he dit, no m’havia acabat mai de convèncer massa. El què passa és que li reconec en tota la seva obra anterior un estil que, tot i que a mi no m’acaba de fer al pes, és molt propi. El sentit de l’humor, la forma de narrar les històries al voltant d’uns personatges força peculiars amb el que semblava tenir una complicitat força propera, i un toc sempre de mala baba (que jo mai he trobat excessiva, i d’aquí de vegades la meva decepció) que era com una marca de la casa. En veies una d’ell i, t’agradés o no, deies: “és del De la Iglesia”. En aquesta última això no passa; és cert que alguns dels moments més bons de la cinta sí que són “marca de la casa”, com la narració de la història de l’alumne que es vol trepanar el cervell per a arribar a comprendre una qüestió de caire matemàtic i la seva caracterització, o el fabulós i difícil pla seqüència que dona pas a l’aparició del primer dels cadàvers… Tot això sí que apesta a De la Iglesia i la seva mala llet i bones maneres, i s’agraeix. Però la resta de la història, potser massa teòrica i de vegades massa embolicada fins a la resolució final esdevé força rutinària i de narració un pèl precipitada, potser massa literària, no ho sé. Alguns han comentat que freda. És possible.  

En tot cas, aquesta és una cinta que no sembla signada pel seu realitzador, i que narra les peripècies d’una sèrie de personatges que tampoc semblen de la seva galeria habitual. Uns personatges obsessionats amb les matemàtiques i uns crims comesos al voltant d’un tipus peculiar, un matemàtic que sembla que desperta passions i ires allà on vagi. La relació entre ells i en particular entre aquest home, el Hurt, i un admirador de la seva obra que vol arribar a ser tan brillant com ell, el Wood, serà un dels eixos centrals d’una pel·lícula molt entretinguda però sense massa ànima que aconsegueix el que penso el seu propòsit principal: entretenir al personal. Els enigmes que es plantegen durant la narració dels fets són entretinguts i no tant puerils com els que trobàvem a La habitación de Fermat, i no cal dir que aquesta és molt més pel·lícula que aquella, malgrat totes dues són cintes interessants, d’alguna forma. A més, ens trobem aquí amb un Hurt fabulós que trenca amb la seva aparença més coneguda per interpretar amb ironia i convenciment a un home tremendament desgastat per la decepció, els anys i un cinisme i una intel·ligència que són alhora el seu do i la seva maledicció. L’Elijah Wood, per la seva banda està més que correcte en el seu paper, tot i que la seva cara de bon nano farà difícil que li concedeixin papers amb més projecció o diferents registres. De tota manera, a Sin City hi va fer una aparició estel·lar que penso pot posar tot això en dubte. Ja ho veurem. I la Watling m’ha sorprès no tant per la seva interpretació (no sembla un paper tremendament difícil per a una actriu com ella) com per la seva capacitat d’interpretar en anglès: he de dir que és de les primeres vegades que sento un actor/actriu espanyols sense que tot plegat soni forçat, o hi detecti aquell típic deje de gent com el Banderas o la Cruz mai han sabut superar… si fins i tot l’entenia! I força bé!   

En definitiva, una pel·lícula molt recomanable pel públic en general, però molt em temo que repudiada pels seguidors del De la Iglesia (espero equivocar-me!!!). De tota manera la sensació que tinc em queda al final no és la mateixa que vaig tenir quan vaig veure, per exemple, La caja Kovak, del Daniel Monzón, una història també de suspens de força categoria i amb moltes referències (com aquí) al cinema dels grans de gènere. L’estampa que fou capaç de mostrar a “Kovak” la situen pel damunt d’aquesta “Crims”, però tot i això no deixa de ser un producte interessant i diferent dins el panorama del cinema espanyol.  

En fi, que el De la Iglesia m’ha fet acabar la setmana potser no del tot satisfet –tampoc ho esperava- però sí de cert bon rotllo. I en definitiva, penso que de vegades d’això es tracta. No sempre hi hem de trobar tremendes reflexions a les històries del cinema ni hem de caure en el parany de creure que tot ha de passar pel xino de la mestria i la metàfora de la més crua de les nostres realitats. Ha d’haver cinema per a tot i per a tots. I com algú que sempre l’ha reivindicat, reivindico també ara l’obra d’algú que no és sant de la meva devoció però que estima el cinema com el que més, i ens fa gaudir de bones estones amb les seves pel·lícules. No tot ha de ser Lynch, oi? (i que jo digui això… em penso que vaig a confessar-me… quina blasfèmia!)