(fa uns dies en vaig complir trenta-quatre. Els meus dos regals són en aquests enllaços; el primer, maquíssim, em va robar el dolor ara fa uns 12 anys i el segon, del mateix autor però en una versió més inquietant, avui me l’ha provocat. Dedicat al senyor J.A Murcia Vanrell, que em va salvar de mi mateix quan, confós, no volia fer res més que viure sense dolor allà on estiguis, t’hagués encantat analitzar aquesta història… se-n’s dubte… 

http://www.youtube.com/watch?v=9aRKZFR5imM

http://www.youtube.com/watch?v=JN0IzEmmNEU )

“Felicitats”, va engegar-li l’altrament anomenat “seu amic” . “Ja pots dir que has viscut un any més” 

L’al·ludit, borratxo de tristesa i alcohol, li va contestar amb la violència dels desesperats, clavant-li un ganivet enmig del cor.  

“Només els meus enemics em feliciten pel meu aniversari. I només els meus amics saben que qui em felicita, mor”.  

I mentre brollava la sang de la mortal ferida, els núvols, carregats d’una pluja fosca i el cel, prenyat d’electricitat, van etzibar al futur cos podrit de la víctima dels aniversaris el cop de gràcia amb la llum d’uns cinc-cents megajulis, no sense que abans aquest contestés al seu assassí: 

“El fet de matar-me no aturar la negre ombra del temps, imbècil. I ara riuré esperant-te” 

En exhalar l‘últim sospir, mirava els ulls de l’animal que odiava que el felicitessin. I en la mirada dura s’hi va abocar un riu de llàgrimes que va crear un mar de dolor tan gros que no era de cap color conegut. A aquell mar se’l va conèixer des d’aleshores amb el nom d’odi, i el cognom de por. 

“Pots esperar mentre jo tracto d’entendre com és de fastigosa i injusta la nostra puta existència”