(a veure si l’Alan Parsons em fot de bon rotllo… abans ho feia! http://www.youtube.com/watch?v=S9baPzzzhjM )

Feina feina feina… qui coi va ser qui la va inventar? Entre pensaments suïcides i els embolics dels alumnes sobre el segle on es va produir la Il·lustració, em trobo en aquella situació odiosa d’aproximadament cada mes, valorant el què és invalorable, tractant de comprendre la infinita absurditat d’una feina que m’apropa a les realitats dels altres però m’allunya de la meva… 

I sense gaire temps per a res que no sigui la observació i puntuació dels valuosos comentaris de text dels exàmens del trimestre, em trobo lligat de mans i peus davant la terrible realitat: no em dedico al cinema i cada cop això em fa més infeliç. Afortunadament, el bloc sublima les meves carències vitals i els meus espants espirituals. Diuen allò de que “el que canta su mal espanta”… cantarem fins que se-n’s cremi la gola. Si més no, espantaré als veïns…  

Per cert, en el que porto llegit, em trobo estranyament orgullós perquè de moment encara ningú m’ha reconvertit la història de la literatura. De moment el Bécquer continua essent un escriptor romàntic espanyol (i no alemany, com algú apuntava dràsticament l’any passat en un dels controls) i només va començar a estudiar nàutica (i no fou submarinista, com algú va comentar també d’una manera una mica agosarada…); però doneu-me unes hores i en traurem petroli! Al temps! 

Us deixo amb llàgrimes de dolor sorgides a la boca del meu estómac. Avui no ploro pels ulls, perquè davant certs coses cal mantenir-los ben tancats. Riem i emborratxem-nos! Perquè d’aquí a un parell d’hores visitarem els Floridablanca i deglutirem Expiación, i podré fer allò que m’agrada amb la sensacions que n’hagi rebut: posar-les per escrit. A veure si així també espanto els meus personals mals… Salut!