(atenció al tac-tac-tac… tan o més important que els intèrprets.. quina meravella de música del Dario Marianelli… dos enllaços per a gaudir de debó i emocionar-se: http://www.youtube.com/watch?v=IJTyaAfcUuQ  

http://www.youtube.com/watch?v=aPoqC76rKDA )

Direcció: Joe Wright.
País:
Regne Unit.
Any: 2007.
Duració: 130 min.
Gènere: Drama.
Interprets: Keira Knightley (Cecilia Tallis), James McAvoy (Robbie Turner), Saoirse Ronan (Briony Tallis amb 13 anys), Romola Garai (Briony Tallis amb 18 anys), Vanessa Redgrave (Briony Tallis anciana), Brenda Blethyn (Grace Turner), Juno Temple (Lola), Patrick Kennedy (Leon Tallis), Benedict Cumberbatch (Paul Marshall).
Guió: Christopher Hampton; basat en la novel·la del Ian McEwan.
Producció: Tim Bevan, Eric Fellner y Paul Webster.
Música: Dario Marianelli.
Fotografia: Seamus McGarvey.
Muntatge: Paul Tothill.
Disseny de producció: Sarah Greenwood.
Vestuari: Jacqueline Durran.
 

Darrerament algú amb molt bon criteri i aquí aprecio moltíssim em va fer una observació al respecte de tot el que escric en aquest bloc: que m’enrotllo massa i que els articles són massa llargs, i més per a ser llegits a internet. 

I la veritat és que té raó. I més si ho miro amb una perspectiva objectiva. I sí, un cop repasso el que he anat penjant des de l’octubre passat constato amb certa incomoditat que no només és cert, sinó que caldria que revisés el perquè de les meves parrafades 

Sempre he estat un rollero. Als exàmens de facultat ho era, a l’institut ho era… i ara, en un bloc on ni m’examino ni cobro ni un punyetero euro per a fer-lo, segueixo sent un rollero. A les classes em penso que també ho sóc i a la meva vida privada no me n’estic massa, de ser-ho. Perquè em sembla que per desgràcia és la meva forma d’expressar-me.  

Però he decidit intentar que això no sigui així. O almenys no sempre. O almenys sempre que hi pensi!!! I malgrat el comentari de la pel·lícula Atonement em sembli el pitjor moment per a començar a escurçar els meus textos, cal començar per algun oi? A veure si sóc capaç d’anar al gra… 

I en una frase us diré gairebé tot el que penso, d’aquesta producció del Joe Wright: els seus 60 minuts centrals no desmereixen els seus primers 60 minuts, que penso són el millor que he pogut veure aquest any en una sala de cinema. I és que Atonement té aquest problema, que el seu director aconsegueix que la primera hora de metratge estigui a una alçada tan sublim, tan perfecte, tan meravellosa, que és inevitable que la pel·lícula després pateixi una baixada, encara que continuí estant sempre dotada d’una brillantor només propera a les obres mestres.  

El problema és que per a ser una obra mestre i no només aproparse cal mantenir una regularitat en tot el desenvolupament del que s’explica, i això no passa a Atonement.. potser per això que he dit o potser perquè el director no troba la fórmula adequada per a continuar una segona part de la història diferent, i si voleu menys apassionada (si més no a la pantalla). I no m’entengueu malament, de passió n’hi ha, i molta, i en tota la cinta.. però és que el que s’explica a la primera part… i sobretot el com!!!! La subtilesa, la màquina d’escriure, la futilitat d’una vida aburgesada i d’uns personatges que viuen una vida somiada i somiadora… El jardí, la mansió, els tòpics… meravellosos! La literatura EMBORRATXA la pantalla d’una forma tan descarada que sembla increïble que algú hi hagi trobat la fórmula, la pedra filosofal, que barreja aquests dos medis de forma que fa callar les boques dels qui diuen que no es pot traduir al cinema un llibre, o no amb la mateixa fortuna… Mentida! Potser no s’aconseguirà el mateix efecte però sí una altre, igual de bo, igual d’encisador, de productiu per a la fantasia i la imaginació… 

La història d’amor de dos joves de diferents estrats socials en una Anglaterra a punt d’entrar a la guerra amb els alemanys podria semblar un tema trillat, avorrit, gens atractiu i menys quan ja se n’han fet de tots colors i condicions, d’aquest tipus de pel·lícules. Però no parlem només d’això: parlem d’expiació de culpes, dels pecats de joventut, irresponsables i innocents (o no) i del que ens podia haver passat a tots si algun cop, de menuts, ens haguéssim deixat portar per la fantasia i el nostre desig per a aconseguir allò que volguéssim, fos el que fos… I la recerca de la redempció com a objectiu de qui ha comés la injustícia, una recerca carregada de dolor i que ha esquinçat vides, las de tots plegats.  

Quina primera hora!!! I la màquina d’escriure? Explicant-nos sense fer-ho com la Briony (EXTRAORDINÀRIA Saoirse Ronan) imagina, i imagina, i imagina… Com entén allò que veu de la manera que ho interpreta, com es manipula a ella mateixa per a no creure el que els propis ulls -els de la immaduresa i els de la nena malcriada, que ho té tot, que ho aconsegueix tot-, veuen, observen… Tac-tac-tac… la màquina i la música, la música i la màquina… Fent que s’alci la categoria de la narració fins a l’excel·lència, i fent que l’espectador vegi sense veure el que passarà, i intueixi el drama de tot plegat. Perquè Atonement és un drama, sí, però també una història preciosa de persones que malgrat que ho tenien tot, o que ho podien haver tingut, o que ho van tenir, tot d’una i per un caprici van deixar de jugar per a apropar-se a la realitat.. I és que fins a la primera hora, tot pertany al que és meravellós dins la realitat, i el que ve després, encara que sembli mentida (i els que veieu la pel·lícula entendreu per què ho dic) pertany només a la realitat, a una realitat. 

Sobre els intèrprets només en puc dir meravelles: tant la Keira Knightley com el James McAvoy doten als seus personatges d’allò que necessiten a cada moment de la història, i el tractament que en fan tots dos de les emocions és contingut i transmet realitat i veritat per tot arreu. Tots dos, a més, varien de manera eficaç els seus rols en funció de les dues parts de la història,  molt diferents en relació al que són i el que pateixen o experimenten. Són, doncs un altra encert dins un producte meravellós que a més, tècnicament, també ho és: i si no observeu bé el plànol-seqüència de la platja, enmig del caos dels soldats i la destrucció, i sabreu de què parlo… o tantes i tantes seqüències fantàstiques que conviuen dins els 130 minuts del que s’explica…  

En fi, que no us la perdeu. I acabo, que sinó algú em tibarà de les orelles… O ho faré jo mateix! 

Pd: per a la versió llarga, consulteu al Dr. Huffstod… té la clau de les meves paranoies… Però això serà una altra història.