( Escolteu mentre llegiu, o escolteu mentre somieu… http://www.listengo.com/es/index.php?r=5242af# )

I em vaig despertar. Tot suat, amb la sensació que havia estat objecte dels atacs virulents d’una gran i productiva fantasia. Com si hagués estat emmagatzemant les més variades cabòries i l’espai del meu disc dur s’hagués esgotat fins a tal punt que no cabia cap més opció que despertar-se.  I al cap, la frase repicant un cop i un altre: “no ves que si hemos… perdido hemos… ganado historias que contar…”. 

L’angúnia venia de la pròpia fantasia. El desconcert, el mal de pit… una suor que ara ja era freda en recordar el somni. No podia acabar de recordar, però poc a poc tot m’anava venint al cap.  

En el somni treballava en una d’aquelles feines on cada dia t’has d’alçar a les 6:50 del matí. Una d’aquelles vides regides pel so del despertador que enverina les il·lusions amb la seva bufetada de realitat. Una d’aquelles vides de les que mai havia volgut ni sentir a parlar, i que havia aconseguit evitar gràcies a la meva professió. Gràcies a la meva creativitat, què vaig poder potenciar ara ja fa uns quants anys arriscant-me amb uns estudis cars però productius, quan tothom em deia que era boig i que mai aconseguiria el que desitjava. Que tot allò era “molt difícil”, i que s’havia “de ser molt bo” per a poder dedicar-s’hi. Mai van entendre que duia el cinema a dins, molt al meu interior. Fins i tot en el meu subconscient. I que formava part del meu imaginari no només com un possible complement a la meva futura vida, sinó com un mode d’expressió, de comunicació, molt més proper a mi que la pròpia paraula. Un fet que era gairebé innat i que mai vaig poder rebutjar fins que vaig aconseguir sortir-me amb la meva, malgrat tot els obstacles que suposadament se’m presentarien. Però en el risc hi ha l’èxit, i el temps em va donar la raó. 

Poc a poc anava recordant. Sí. En el somni… en el somni agafava els Ferrocarrils de la Generalitat. Cada matí. I era així cada dia perquè cada dia em guanyava les garrofes fent de professor a una escola de fora de Barcelona. De professor. Mare de Déu. Amb el respecte que em produïen els (bons) professors quan estudiava! Jo professor! Una idea ben boja, la veritat. En el somni, arribava al meu destí envoltat de boires espesses que donaven la benvinguda al rutinari pas d’un temps que s’aturava, per observar-me i fotre-se’n de mi. En la fantasia que estava creant el meu inconscient espantadís, mai m’havia arriscat i m’havia deixat dur per la tranquil·la, segura i assossegada vida del treballador que espera la seva teca a fi de mes. I després de trepitjar el terreny que em proporcionava un sostre on representar la meva comèdia diària, enfilava les escales color mantega que precedien les infernals aules d’una secundària embogida per la falta d’estímul i l’abúlia, i la manca de curiositat de l’alumnat. Un alumnat del que jo n’era responsable en certa forma, perquè dins tota aquella història somiada a més de ser professor era tutor d’un grup, i el Benet m’acompanyava en la meva aventura dins el món de l’ensenyament. Sí, el Benet! El famosíssim escriptor i conegut africanista responsable d’algunes de les més meravelloses ponències a les facultats de mig món i propietari del loft amb més solera del barri del Raval! Ell també era professor! De Socials! Quines coses… 

Però jo… de què coi donava classes? Poc a poc m’anava desapareixent el nuvolot negre que impedia la progressió natural de la memòria i finalment descobria que en el somni, un cop entrava a l’aula, em posava a parlar del Romanticisme. I en castellà! Era professor de llengua i literatura castellanes! Amb el respecte que li tenia jo a la literatura, quan estudiava! Amb lo seriosa que sempre he trobat el fet de parlar-ne i fer-ne anàlisi! Jo professor d’una de les matèries més difícils d’abordar per la seva riquesa, i més dins del –sembla ser- complicat format educatiu de la ESO. Pensant en el tema, ara recordava que quan estudiava a l’Institut ja em va passar pel cap, estudiar Filologia. I suposo que el residu d’aquell pensament va romandre ben endins meu fins que d’alguna manera aquella nit me’l va fer recuperar. Però jo de profe? El fet era que m’hi dedicava. I el problema del fet era que només era un professor correcte. Un bon professional, sí, amb bones maneres de vegades, però evidentment no m’apropava ni de lluny al que he aconseguit a la meva vida com a realitzador cinematogràfic… De tota manera me’n sortia. I en un moment del somni, després d’una conversa amb el Benet on em feia saber que li feia mal d’esquena –evidentment a causa de la insuportable tensió que de vegades havíem de suportar com a professors i tutors- em dirigia al bany i em mirava al mirall, on uns ulls cansats, envermellits i un pèl tristos es trobaven amb els meus ulls, els de debò, i era aleshores quan em despertava. Quan em vaig despertar aquell dia. I va ser aleshores quan em vaig adonar de lo afortunat que havia estat en haver-me deixat guiar pel meu instint i per la meva passió. La literatura m’apassionava i dins el somni fins i tot tenia vocació davant la meva feina, però no era el mateix… la vida que duia en la realitat havia estat la meva fantasia feta realitat.. No us vull donar enveja, lectors, però és aquella vida que tots vosaltres algun cop haureu somniat i potser no heu arribat a aconseguir. És la vida dels que s’arrisquen… i guanyen. La vida dels apassionats. Dels romàntics… i dels que lluiten pel que desitgen.   

Tot allò era massa interessant per a que desaparegués amb el pas del dia, i vaig decidir que trucaria al Benet per a fer-li saber allò que havia somniat. De ben segur que se’n riuria tan com jo. I dit i fet, un cop trucat i decidit on esmorzàvem li vaig explicar el que ara us escric aquí. 

Quan vaig acabar la meva narració, jo reia i donava un glop al cafè que regalimava suaument per la meva gola. Assaboria la victòria de la meva història perquè veia que el Benet no contestava. Òbviament estava impressionat. Només m’observava. Perplex. Suposo que ho estava d’impressionat. Només m’observava. Estava mirant-me i gairebé diria que la seva mirada era una barreja de nostàlgia i tristesa. M’observava. Un cop i un altre. 

Cada dia m’observo. I cada dia desitjo que arribi la nit.. per a somiar en tot allò que un dia algú va somiar que seria la meva vida. 

“¿No ves que si hemos perdido
hemos ganado historias que contar?
Más que algunos tienen.

Recuerda que si caímos en picado
es porque a veces fuimos nubes con la mente.”