(què diferent d’ara, amb una mena d’ingenuïtat gairebé melancòlica… i alhora, què fantàstic! No penseu? http://www.youtube.com/watch?v=dytJJrpxwDw )

Direcció: Matt Reeves.
País: USA.
Any: 2008.
Duració: 85 min.
Gènere: Acció, ciència-ficció, thriller.
Intèrprets: Lizzy Caplan (Marlena), Jessica Lucas (Lily), T.J. Miller (Hud), Michael Stahl-David (Rob), Mike Vogel (Jason), Odette Yustman (Beth).
Guió: Drew Goddard.
Producció: J.J. Abrams i Bryan Burk.
Fotografia: Michael Bonvillain.
Muntatge: Kevin Stitt.
Disseny de producció: Martin Whist.
Vestuari: Ellen Mirojnick.
  
 

Algú hauria de començar a preocupar-se. A fer-se preguntes o a fer-les. Per què hi ha tanta púrria junta als multisales? Per què els cap de setmana una colla d’impresentables de escassíssima intel·ligència ha descobert que hi ha uns recintes on poden acomodar-se durant un parell d’hores mortes, entre palla i palla, entre baralla i baralla, entre escopinada a terra i vomitona-post-borratxera-guarra-de-divendres-tarda-a-discoteca-per-a-menors-de-18, quan podrien estar-se a casa seva fent-se el Harakiri o rebentant-se els grans amb unes manyoples de paper de vidre, i evitant així la nàusea a la pobra gent innocent que ha pagat per a veure una pel·lícula? Per què? Quants perquès…  

El fet és que vist el vist aquest cap de setmana, aquest divendres, no tornaré a trepitjar unes multisales encara que, com era el cas, sigui l’únic lloc on projectin una pel·lícula que m’interessa. I no és un fet snob, ni de rotllo intelectualoide que es nega a veure res que no sigui en versió original subtitulada, de debò que no és això. És la sensació de que t’estan destrossant la experiència i fotent-te-la enlaire una colla d’impresentables marrecs que no aixequen un pam de terra i amb una total incapacitat per a analitzar res que no sigui una nova manera de saludar-se (xisclant com animals, evidentment) o de tocar els collons al personal. O de deixar la sala plena de merda, una activitat comprensible si tenim en compte que és massa complicat per a aquesta colla de porquets incivilitzats comprendre el senzill mecanisme d’ús d’una paperera… Haurem de inventar-ne alguna que puguin ser capaços de fer servir i d’entendre…   

És clar que el principal problema de tot plegat  potser ve del títol de la pel·lícula de la que parlaré ara, o millor dit, de la seva traducció: Monstruoso; un títol tan intel·ligent que podria atreure fàcilment a aquest tipus de públic, amb poques ganes de rumiar. Però a veure… a qui se li ha acudit? No he vist cosa més mal parida que aquesta traducció! Bé, ara que hi penso, n’hi ha unes quantes que ja ho eren, de dolentes.. però en aquest cas penso que s’hi han lluït, i més si tenim en compte el títol original, Cloverfield… D’acord que era difícil trobar-ne un que reflectís l’original però.. Monstruoso? Per Déu… 

Bé, parlant ja de la pel·lícula, us diré d’entrada que tots aquells que heu vist REC del Balagueró i el Plaza tindreu un problema penso que important. I és que aquesta Cloverfield segueix una narrativa no similar, sinó clavada. Directament. I no és qüestió de preguntar-se si algú ha copiat a algú (crec que no és el cas de cap de les dues, i que el fet s’ha produït de manera fortuïta), sinó de que és així, ha passat d’aquesta forma. I us ho explico d’aquesta manera perquè és d’aquesta manera que ho vaig viure: durant els 85 minuts de la pel·lícula vaig estar pensant que, d’alguna forma, un dels principals atractius de la història ja el tenia assimilat des d’un bon inici. La sorpresa inicial, d’una narració al voltant d’una càmera subjectiva, no era tanta sorpresa perquè ja l’havia viscuda, i de manera intensa, amb la pel·lícula abans esmentada. I és una pena. Perquè aquesta Cloverfield NO supera en sensació de pànic i terror a aquella però sí en intensitat i  espectacularitat, convertint-se ambdues en dos referents penso que immediats del que és el gènere del terror i la ciència ficció, o fins i tot diria de l’acció. Em penso que amb Cloverfield i el seu impressionant disseny de producció s’ha reinventat una manera de fer un tipus de cinema que ja no pot seguir fent explotar bombes, disparant bales a tort i a dret i filmant persecucions (sinó és que es fa amb la mestria de gent com el Greengrass) almenys si no es vol caure en l’avorriment i la repetició, a no ser que es mostrin des de d’altres perspectives. I és aquí, on Cloverfield per al cinema d’acció i Rec per al de terror, aconsegueixen la màxima puntuació. És tan efectiu aquesta punt de vista (quan evidentment està treballat i ben aconseguit, com és el cas en totes dues cintes) que fa que em sigui difícil recordar uns impactes més forts que els que m’han produït aquestes dues produccions recentment, sempre des del pànic, el vertigen i la sensació de muntanya russa, d’atracció de fira, en la que es converteix el visionat de les mateixes si et deixes portar per la màgia de la il·lusió, de la farsa.

Amb Cloverfield, la sensació de que estàs en una atracció descontrolada arriba a ser tan intensa que durant la seva projecció vaig tenir moments d’absoluta alegria pel goig de gaudir, de nou, de la meravellosa sensació de sentir-se enganyat per un medi, el cinematogràfic, que ens demostra amb aquest tipus de produccions que encara no ho té tot inventat. Si el cinema és fantasia, imaginació i de vegades espectacle, pur espectacle, puc dir sense embuts que Cloverfield és una de les que aconsegueixen el seu objectiu de manera més rotunda.  

Evidentment, la història no mata. Uns nois que celebren en un pis del centre de Manhattan una festa de comiat es converteixen en espectadors d’un atac que aparentment du a terme una bèstia de dimensions descomunals a Nova York, i que destrossarà la ciutat sencera. La troballa, per part de no se sap qui, del document filmat amb una càmera personal d’un d’ells serà l’excusa per a mostrar-nos tot el que va passar durant les aproximadament set hores que van durar els fets.  

Bé. Ja us ho deia. La història, de fet, sembla un pèl ridícula, o almenys tens la sensació d’haver-la vista abans (The blair witch project o fins i tot Holocausto caníbal). I les llicències que es prenen els creadors a l’hora de justificar que constantment s’estigui filmant amb una càmera tot el que està passant, malgrat que la situació posa en perill les vides dels protagonistes, són tan evidents que penso que es millor no parlar-ne, d’elles (encara que he de dir que en el cas de REC em penso que quedaven molt més justificades que no pas a Cloverfield, punt a favor pels Balagueró/Plaza).  

De la mateixa manera, tampoc caldria analitzar en massa profunditat les evidents llacunes del guió a l’hora de justificar certes reaccions dels protagonistes de la història, que veuen, penso que amb massa tranquil·litat, com la gent del seu voltant va desapareixent i malgrat tot segueixen i segueixen com autèntics herois a la recerca del seu objectiu (que prefereixo no explicar aquí)… Ja se sap, estem davant una producció ianqui, què hi farem! Però així i tot, la força del que t’estan presentat és tan evident i impacta de tal forma que tot plegat no acaba de ser cap impediment per a gaudir de l’espectacle. Ni molt menys. I a més, què nassos! És una pel·lícula que vol revolucionar l’espectador, que vol fer-li passar una estona fantàstica, i això és exactament el que aconsegueix. Chapeau, en aquest sentit… 

I després voldria remarcar un parell de coses més: en primer lloc, les conseqüències encara claríssimes de l’11-S a aquest tipus de cinema; hi ha un moment esgarrifós de la pel·lícula, tan bon just comença “l’espectacle”, que com a espectadors observem l’esllavissada d’un edifici enorme, tot just al davant dels nostres nassos. L’impacte és tremend, i de debò que et fas una idea, encara que de forma MOLT innocent, del que podria ser viure una situació d’aquestes característiques. La pols, el caos, l’histerisme… Això es repeteixi en la per a mi millor escena de totes, on es mig veu com el pont de Brooklyn s’ensorra de cop víctima de nou d’un atac de la criatureta, una barreja de Godzilla i d’Alien (ja m’entendreu quan la veieu). I dic que “es mig veu” perquè és exactament el què passa: no és una cosa evident perquè el caos envaeix de tal forma la situació que el càmera queda ofegat per la gent i només capta el què la situació li permet captar… Una escena d’una eficàcia demolidora, i penso que la més espectacular pel que comença a insinuar, més que pel que mostra… De fet, i seguint amb la insinuació i la mostració, també m’agradaria dir que quan la béstia queda revelada en la seva majestuositat desapareix part de l’encant, del misteri, i fins i tot del verisme aconseguit fins a aquell moment.. És clar que si l’Abrams (el productor i nou Mides de Holywood, responsable de sèries com Lost i Àlies) no ens l’hagués mostrat la gent s’hagués decebut, però crec que ho fa de manera tan evident que s’acaba perdent cert part de l’encant. Que no la intensitat, això per descomptat! 

En fi, una producció ESPECTACULAR per la qual val la pena pagar l’entrada, entre d’altres coses perquè a casa aquesta meravella de l’entreteniment perdrà eficàcia (per molta pantalla de 42” i Home cinema, mai se superarà l’experiència d’una sala), però sobretot perquè durant la projecció tota l’estona pensava en lo meravellós que seria que aquell monstre travessés la pantalla i rebentés d’un cop d’ullal els mocosos repulsius que poblaven el cinema… M’hagués encantat que es barregessin The purple Rose of Cairo i Godzilla (i no tant Godzilla, Alien i The Blair Witch Project) tot just perquè això passés i la força del cinema engolís a aquells éssers tan repugnants… Nyam nyami escopinada!