( daydreamhttp://www.youtube.com/watch?v=n3K0shfUMvk )

Deixa’t portar, nano, deixa’t portar… 

Això era el que sentia cada dia, a cau d’orella, l’MMM. A cada passa que donava, algú se li apropava i li ho deia tan a prop de la seva cara que fins i tot notava l’alè dels seus desconeguts emissors.  

Sempre havia pensat que aquell món, aquella realitat en la que vivia, era diferent a la de la resta de les persones. Ho notava, per exemple, en la poesia. Ell veia la poesia i els demés la llegien. I això li provocava un dolor apassionat de calor al mig del seu pit i el feia desgraciat, molt desgraciat. 

Els dies més afortunats per a ell eren aquells en els que cap remor estranya apareixia de sobte fent-li saber la importància de la seva llibertat personal. Aquell “deixa’t portar” el torturava perquè no en coneixia la procedència ni la intenció, i com tot allò que es desconeix es tem, ell estava atemorit. I qui no ho hagués estat? 

Un dia va decidir que no volia continuar escoltant aquells consells, aquelles veus, i es va tapar les orelles amb dues boles de cotó fluix. Pensava que potser d’aquesta manera les evitaria. Però no va ser així. Continuava escoltant-les. Les notava en el seu interior. Les apercebia amb la mateixa claredat com qualsevol de nosaltres és capaç de reconèixer els errors comesos i les seves immediates conseqüències. 

Les ombres que passejaven amunt i avall aquell dia, i traspassaven la seva realitat com fulls d’afaitar, se’l miraven i somreien. Semblava que coneguessin els seus propis propòsits, quan ni tan sols ell mateix n’era conscient. 

I enmig de tota la confusió del seu descobriment, després de decebre´s amb la seguretat que sempre escoltaria aquelles veus i aquell missatge, es va desesperar; i amb el desesper va arribar l’angoixa, i amb ella els crits. I va ser llavors quan una sotragada elèctrica li va travessar el cap com un llamp fill de puta, destrossant-li la poca coherència que quedava aquell matí en el seu cos assetjat pels maltractes dels desconeguts. 

Vivia en un món de bates blanques i pudor de lleixiu, i mai podria deixar-se portar per res que no fos la seva pròpia mentida.