(preciosa… aquest Eddie sempre em sorprèn…   

http://www.youtube.com/watch?v=IWgxntibBtE )  

Direcció: Sean Penn.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 140 min.
Gènere: Biopic, drama, aventures.
Intèrprets: Emile Hirsch (Christopher McCandless), Marcia Gay Harden (Billie McCandless), William Hurt (Walt McCandless), Jena Malone (Carine McCandless), Catherine Keener (Jan Burren), Hal Holbrook (Ron Franz), Kristen Stewart (Tracy), Vince Vaughn (Wayne Westerberg), Brian Dierker (Rainey).
Guió: Sean Penn; basat en el llibre “Into the wild” del Jon Krakauer.
Producció: Sean Penn, Art Linson i Bill Pohlad.
Música: Eddie Vedder, Michael Brook y Kaki King.
Fotografia:
Eric Gautier.
Muntatge: Jay Cassidy.
Disseny de producció: Derek R. Hill.
Vestuari: Mary Claire Hannan.
    

Un ós curiós escodrinya el cos esquelètic d’un humà estrany que roman dret i palplantat al seu davant. L’humà, sempre depredador, està a punt de ser la víctima del que sembla evident, però l’ós només se’l mira, amb la perplexitat del qui no entén el que està passant al seu davant. Què hi ha fa, aquell estrany allà enmig del seu territori? Què hi fa, desafiant el perill? És la imatge més meravellosa i més colpidora d’una pel·lícula que apropa el simbolisme, la idea, a la possibilitat, a la realitat.

Caminar cap el que és salvatge. La sensació de viatjar cap a paratges desconeguts que es cruspeixen aquells que un dia vam decidir viure en comunitat i sota les nostres pròpies normes, lluny d’una natura que, brutal, mastega amb les seves dents els fugitius d’aquelles lleis, i els que no entenguin les seves, ancestrals i instintives, les naturals. I la música de l’Eddie Vedder xiulant amb melancolia la melodia de la solitud, de l’incomprès, que acabarà marcant a foc els cors d’aquells qui el coneguin per la puresa del seu pensament i la llibertat absoluta de la seva proposta.  

Una altra pel·lícula que no podré tornar a veure. Cony de cinema, aconsegueix el que cap més art (excepte en alguns casos la literatura) aconsegueix, potser perquè n’he begut des de sempre i n’he aprés d’ell sense més capacitat que la de veure i escoltar, que la de ser-ne partícip més o menys inconscient, més o menys ingenu… més o menys criatura. Quan passava mals moments, m’alleujava. Quan em sentia caure, m’espavilava i em feia alçar-me de vegades amb un somriure a la boca, de vegades amb l’alleujament de la experiència compartida, de la catarsi de vegades tan necessària. I així ha estat sempre. El puto cinema… com n’estic d’agraït a la seva existència. 

No sé si és aquesta una pel·lícula més o menys bona, si és més o menys rodona. No sé si tindrà bones, o males crítiques. I fins i tot m’és igual si en alguns moments no combrego amb el que se m’explica, sobretot quan s’emmiralla el missatge amb el dels hippies dels setanta. No sé si guanyarà premis o no els guanyarà. Però l’altre dia vaig sortir tocat del cinema, i qui em va acompanyar ho sap molt bé. I sort que no anava sol, perquè la solitud que em va transmetre la història del Cristopher McCandless va ser prou  com per a deixar-me estabornit. Com ho va fer en el seu moment Brockeback Mountain. Com ho va aconseguir Apocalypse Now. O Half Nelson. O El leñador, o L.I.E. Totes elles d’obligada visió, si em voleu fer cas, per aquells que busquin quelcom més enllà de la pantalla rectangular i la història comuna, per a tots els que vulguin arriscar-se amb la diferència, amb el salt al buit de la narració extraordinària del que podria ser –i mai és!!!- convencional, perquè ningú de nosaltres ho som, ni hem d’admetre que així ens titllin. Com ho aconsegueix només el que jo considero bon cinema, molt capaç d’anar més enllà que una simple pel·lícula. I no necessàriament (ni molt menys) parlem de pel·lícules perfectes, o difícils. No cal que ho siguin pas. Però és que n’hi ha, de perfectes? Assenyaleu-me’n una! Ara bé, assenyala’m una que sigui capaç de remoure’m les emocions, els sentiments, que em faci pensar en quelcom que vagi més enllà que l’anècdota, de la història, que travessi els paratges del que es mostra i viatgi amb el símbol, amb el que és abstracte, amb la idea, amb el que s’insinua i m’estaràs ensenyant el que vull, el que necessito del cinema.  

I aquí és un viatge net, fantàstic, sorgit de la frustració i la por més atàvica, i de resolució indefinida i terrible. La recerca de la pròpia identitat fora del que reconeixem com a comú dins de la convenció que es menja la convenció i es jala el sentit comú i el principal motor que hauria de ser la nostra existència: ser feliços i gaudir de la indescriptible felicitat de ser-ho. I creuar-nos amb la gent sense egoismes ni somnis egoistes de propietat, sense buscar res més que una nova visió de les coses sota un repte que si bé en aquest cas apareix des de la tristesa i la ràbia, no deixa de ser prou encisador. I amb un missatge revelador, que ens convida a compartir la experiència, sigui la que sigui, per a gaudir-la de manera majestuosa… i lògica: o no és per això que se suposa que estem aquí?  

Però compte. Compte amb aquesta història, perquè fa mal. Compte perquè en el fons se-n’s parla d’una ànima terriblement trista (mare de Déu, quina família, la del protagonista…) que busca allò que la pugui remuntar, sota la closca de la duresa feta a cop calent un dia rere un altre, fabricant un jo desolat que no comprèn ni comprendrà mai les regles d’un joc fet pel humans per a comprendre el que signifiquem i la vida que vivim. Molt de compte, perquè les cites eternes de tants i tants personatges uiniversals que es van recollint al llarg dels 140 minuts de pel·lícula i que estan a la boca del protagonista poden convertir-se en un discurs dolorós si no s’entén tot el context… Però que collonut és, a la vegada, tot plegat! Què meravellós seria poder ser partícip de tal aventura i creure en tot el viatge, en tota l’experiència… 

La història real del Christopher McCandless  un jove que en fer els vint-i-un va deixar els seus projectes, diners i família per a començar un viatge que l’acabaria duent a un destí tràgic a les muntanyes salvatges d’una Alaska majestuosa, van ser dutes primer a la literatura gràcies al Jon Krakauer, amb una història que va enamorar al Sean Penn ja fa uns anys i que no va parar de perseguir fins a dur-la al cinema. La història d’aquest nano, auto-anomenat Alexander Supertramp, evidencia tal cúmul de possibilitats en la seva narració que una de les poques pegues que li poso a la pel·lícula és no haver estat capaç en alguns moments d’aconseguir insinuar-les, o de no haver-se arriscat més en el seu plantejament. Però això l’hagués feta entrar en el perillós terrenys de la presumptuositat i probablement l’hagués allunyat del gran públic convertint-la en un producte hermètic i de poca sortida comercial. El fet final parla d’una obra capaç de tocar ambdós camps i sortir-ne més que ben parada, i amb un espectador satisfet si ha entrat en el terreny del que se-n’s explica. 

Sobre els fets que evidencien que no parlem d’una pel·lícula rodona, estaria el metratge, que per a alguns ( no per a mi) pot resultar excessiu. O fins i tot la constant sensació d’indeterminació de la mateixa obra pel fet que dèiem abans, de no saber-se ni pel·lícula comercial ni pel·lícula exclusiva o elitista, que de vegades pot donar la sensació que la fa navegar per terrenys desconeguts. Jo, personalment, només recullo el que sentia en finalitzar el passi, però no hi estic d’acord: les sensacions són sensacions i el transmetre-les mitjançant imatge, paraula i interpretació és prou motiu de celebració, i evidentment parlen d’un director que sap el què es fa o almenys, sap el què volia fer. No hi crec, en el resultat de xiripa, i menys amb un paio com el Penn. Ara bé, és una pel·lícula irregular? Probablement. Que es perd en alguns moments en el parany del voler expressar-ho tot, peti qui peti, gairebé com si fos una obra literària? Segurament. I què? A mi m’es ben bé igual. D’errades n’hi ha a aquesta i a totes les pel·lícules que he vist, veig i veuré, però el que val a la fi és el que un aconsegueix rebre, de l’art. I la bufetada va ser grossa, i m’alegra comprovar com encara em pot fer mal una pel·lícula.  

En fi, no cal que us digui que l’encert des del meu punt de vista passa de mida, en el cas d’Into the wild, i que caldria fer un esforç per a no perdre-se-la. Així i tot, sisplau penseu que el qui parla és un apassionat de les sensacions, i que caldria traduir les meves paraules: l’entusiasme hi és però molt subjectiu, tant com per assegurar que he vist una pel·lícula excepcional.. que a més d’un de vosaltres no agradarà. Temps al temps. Així i tot, val la pena. Més que molt bodris penosos que ens traguem sense saber ni perquè. 

Marxo a Alaska. Perdó. Volia dir a la taula on tinc els exàmens per corregir. Cony de covard…