(aquí teniu els 8 primers minuts… coi, per què em fascina d’aquesta manera? http://www.youtube.com/watch?v=70imDHASb4I )

BRUTAL FUCKING MURDER 

  

“I si avui fos demà? Tu estaries asseguda allà mateix, en aquell sofà, i tu i jo no estaríem ara tenint aquesta conversa…” 

Quan la Grace Zabrisikie li diu això a la Laura Dern, en uns cinc minuts que gairebé enceten la nova producció del director ianqui, comences a sospitar que la nova creació del Lynch tornarà a dur-te pels camins d’allò que mai encertarem a entendre. 

I cal entendre-ho tot? 

El Lynch més absolutament desbocat camina amb total llibertat per aquesta pel·lícula, que gairebé deixa en ridícul tota la seva narrativa cinematogràfica anterior, ja de per sí trencada i força experimental. O com a mínim personal. L’Inland empire neix d’una concepció molt personal d’entendre el cinema i si em permeteu, diria que l’art; també d’una concepció de la imatge i del so i de la manipulació d’aquests per a transmetre sensacions, o crear ambients que ens mostrin mons diferents, particulars i molt relacionats amb el que és oníric i amb l’irracional món del subconscient. La resposta radical del Lynch sempre es presenta embolcallada del que seria la més pura sensació, crec que amb una voluntat no tant elitista com necessària per a comunicar el que vol comunicar. O per comunicar com vol fer-ho. O potser simplement per a expressar el que sent de la manera que vol o necessita expressar-se. 

El David Lynch no és un creador de imatges absurdes que responen només a una voluntat transgressora de fer cinema; em penso que ell és molt més que això, i de tota la seva filmografia en dedueixo algunes coses que m’agradaria comentar de forma breu i a títol molt personal: 

1.     Que jo sàpiga, ningú ha dit mai que el cinema tingui la obligació de fer-se entendre o de perseguir una voluntat únicament lineal en relació a la seva narrativa o al seu llenguatge. No cal ser explícit perquè no hi ha cap llei “cinematogràfica” que així ho demani. I si el cinema continua essent un art plàstic té tot el dret de experimentar per a aconseguir ser una excel·lent forma d’apropar-se a la suggestió. En això, el Lynch és el millor o dels millors, i la seva capacitat per a ambientar, inquietar i endinsar-se en el terreny del que podria qualificar-se com a irracional és innegable. Per tant, si l’art és lliure per a la expressió, per què negar a un artista l’experimentació amb un medi que sovint se-n’s presenta de forma convencional per a narrar històries convencionals? 

2.     No podem pretendre que la visió general del cinema ens allunyi d’altres possibles formes d’entendre’l. És a dir, que el fet que entenguem de manera general que el cinema està regit per a una sèrie de convencions no implica que això sigui una veritat absoluta. De fet, si tot el cinema respongués al mateix tipus d’enfoc a l’hora de narrar no hi hauria cap possibilitat d’evolucionar o fer-lo créixer… ni d’explorar noves formes expressives i nous i diferents llenguatges. En aquest sentit, cal experimentar, i en això torno a reivindicar el Lynch com un dels millors… 

3.     És absolutament comprensible que a moltíssima gent no li agradi el seu cinema… de la mateixa manera que ho és que a molta gent no ens agradi el Rambo, el Rocky Balboa, Los supersalidos i moltes d’altres. A mi el que em rebenta és que a nosaltres, a qui ens agrada el Lynch, o el Greenaway (que per cert no m’interessa) o molts d’altres fora del que seria el circuit més comercial (per dir-ho d’alguna manera) ens anomenin frikis o pedants, i en canvi si veus l’Stallone assassinant amb una ganivet a tort i a dret xinesos, vietnamites o el que sigui no ho siguis i a més guanyis el plus de la “normalitat”: per aquí no hi passo. Au vinga! Qui és el pedant, el prepotent ara? No jutgem tant i gaudim més, aprendrem moltes més coses. 

4.     Em penso que el Lynch no rebutja l’argument en cap de les seves propostes, però el veig molt més interessat en el fet de transmetre sensacions; amb això vull dir que ens trobem davant un creador d’atmosferes més que d’un narrador de històries, però cal tenir en compte que també n’explica, i de molt interessants. El “problema” aquí (per dir-li d’alguna forma) és la necessitat de l’espectador de comprendre, de seguir i resseguir una història. Per a gaudir de la funció, amb el Lynch cal deixar-se anar. Si no ho fas, difícilment entraràs en el seu cinema.  

En definitiva, volia fer saber als seguidors d’un cinema diferent o que tinguin ganes de veure fins a quin punt es pot experimentar amb aquest medi, que no es perdin aquesta pel·lícula. Als seguidors del Lynch no cal que els digui res, perquè de ben segur que ja fa temps que saben que la van posar a la venda… En general, doncs, gaudiu-la o detesteu-la… però sisplau, no pontifiqueu amb els adjectius: tot té el seu valor sempre, i en tot cas les coses et poden agradar… o no. Acceptem el què és diferent, perquè sempre enriqueix. O no és així?