(saludeu-me si em trobeu: serà un plaer riure-n’s del que ens envolta i de nosaltres mateixos… mentre el temps ens va esgotant la bateria. A la vostra salut: http://www.youtube.com/watch?v=XeiAoXw_An0&feature=related )

Des de fa unes setmanes que cada dissabte o diumenge em llevo, agafo el nou llibre escrit pel Welsh i em foto un biquini (de serrà amb formatge, meravellós), un aigua i un talladet a una coneguda cafeteria de la Gran Via, a tocar amb Urgell. I si no és allà, a una altra de grans dimensions del carrer Ferran. I la sensació de llibertat i de goig és tan explícita que el que em sap greu és no haver descobert abans el plaer de la lectura tranquil·la mentre s’esmorza, envoltat d’estranys, que van i vénen amb les seves desconegudes vides. 

I mentre l’escriptor s’esforça -amb èxit- a fer una exposició de les més absolutes misèries humanes a Secretos de alcoba de los grandes Chefs (The bedroom secrets of the Master Chefs, Anagrama), degluteixo amb terrible passió un esmorzar que dona la benvinguda a la sensació única que provoca el fet de sentir la llibertat del dissabte o del diumenge. I la gent, que entra i surt, que demana els seus croissants i les seves ensaïmades… tots malalts de la necessitat del descans, mostren la seva millor versió de sí mateixos amb la perspectiva del futur immediat, de les hores lliures, de la satisfacció absoluta. 

Separats de mi per una fina capa invisible que provoca la lectura apassionada, i que m’aïlla de tot el que no sigui el món del Danny Skinner, un dels personatges que campen lliures pels móns irònics i malèvols creats per aquest autor escocès, la gent esdevé irreal mentre somriuen escalfant les cadires i embotits en la seva roba de celebració de la llibertat momentània. I tot plegat mentre cada cop m’endinso més i més en la lectura agressiva i demolidora d’un dels escriptors més retorçats que ara mateix caminen per la superfície del món literari. I mentre tot això passa, i si tinc un dia especialment inspirat, apujo el volum de l’mp3 fins que els Queens of the Stone Age, els Radiohead o els Love of lesbian gairebé em trepanen les orelles, aconseguint amb encara més violència una intensa sensació de felicitat. 

Tot acaba quan el llibre es tanca i cal anar a pagar. El somni de la lectura s’apaga però no desapareix, i em recorda que aquest plaer personal i aquest viatge que tanta satisfacció em proporciona serà de nou una realitat el cap de setmana següent, amb la diferència respecte d’aquest que seré una setmana més vell.  

Quina gran putada, això del temps.