(una cançó preciosa per a una família preciosa… http://www.youtube.com/watch?v=8qjTStVY6Hk )

Dissabte passat vaig conèixer la Carmen, una personeta “tamany 7 anys” que respon al sobrenom de “la princesa de Guangdong”. Aquesta manera de referir-se a ella es deu a la seva procedència, una província xinesa que ara com ara ha deixat de ser la seva llar, però de ben segur que no la seva pàtria.  

Però a més de ser una nena xinesa, la Carmen també és meravellosa. Sembla que només somrigui, i tan sols durant uns segons va deixar anar una plorera angoixant i amarga en enganxar-se els dits a una cadira, allà al Pla dels Àngels, un restaurant on vam anar a dinar per a gaudir del dissabte i la bona companyia. Una plorera innocent i potser també de protesta, perquè portàvem allà asseguts amb ella durant més d’una hora i la veritat és que suposo que es va avorrir força. Però en cap moment es va queixar ni va donar símptomes de convertir-se en aquell tipus de nen repel·lent que de vegades et trobes en situacions d’aquesta mena: és evident que la educació és essencial en el cas de la Carmen, i els seus pares no poden haver-la educat millor… 

Aquesta petita és una de les nenes més felices que he pogut conèixer. N’està molt, dels seus pares, i se-l’s estima amb bogeria. I quan en un moment previ al dinar ens explicaven una barrabassada que la nena havia fet a l’escola a mi i al meu amic Julio, ella es mirava tímida i avergonyida la seva caixeta màgica del Doraemon, i buscava la nostra complicitat en un affaire en el què òbviament sabia que no havia estat una bona minyona. Però és clar, treballant com treballo en el món de l’ensenyament, i veient el que veig cada dia, el que van explicar era tan poqueta cosa que semblava ridícul que allò pogués afectar ningú, i menys a la Carmen, que ara ja em mirava descarada mentre ens fèiem ganyotes com dues criatures desvergonyides. Semblàvem un parell de rucs fent tonteries a la terrassa del Buenas migas, però a mi personalment m’importava ben poc. I estic segur que a ella també: si no fos així m’hagués preocupat, perquè és una nena i no un adult avorrit i hipòcrita. No encara. Esperem que no ho arribi a ser mai. 

Si em preguntéssiu com definiria la Carmen, diria que és una nena feliç. Un encant de personeta enlluernadora, guapíssima (trencarà uns quants cors quan  sigui més gran, és preciosa) i terriblement entregada a uns pares que la mimen i la cuiden com si fos seva. I de fet ho és, de seva, no en el sentit possessiu de la paraula tant com en el sentit de família que coneixem, que ens ha fet conèixer. Malgrat sigui una nena adoptada, la Carmen pertany a un nucli familiar sòlid i segur que amb tota claredat aconseguirà fer-ne d’ella una persona fantàstica, només per l’amor que tots tres comparteixen. Perquè no hi ha res com l’amor, per a cuidar a una criatura… no ho penseu? Si els pares no s’estimen els fills.. qui ho farà? I desgraciadament n’he vistes moltes de famílies desestructurades, estranyament poc naturals per la seva manca de dedicació als fills, absolutament injustes en relació al compromís de ser pare i de transmetre tot el teu carinyo a un fill que se’l mereix perquè l’has dut a aquest món sense permís, sense demanar-li la seva opinió. I evidentment perquè no estimar-se un ésser a qui has decidit criar i tenir o del qui t’has ocupat.. això sí que no seria normal. O no? Si hem d’emprar aquest fotut adjectiu, no se m’acudeix fer-lo servir en una situació millor que la que acabo de descriure…  

Vaig tenir sort, perquè a més de conèixer-la a ella, també vaig conèixer el Ferran i el Dani, els seus pares. Una parella de pares com feia temps no en veia cap. Entregadíssims a la nena i amb unes ganes boges de fer-la feliç, van decidir fa un temps treure-la d’un món que no li oferia cap garantia per a créixer i ser feliç i li van proporcionar un nucli familiar en el que pogués desenvolupar-se a tots nivells. I ho estan aconseguint. Quan cal, el Fernando i el Dani són uns mimadors terribles, amb la seva princesa Xinesa. I la cuiden i besen i abracen tan fort que sembla que de tot plegat en surti un somriure distés i despreocupat cap a aquelles ments tancades que parlen de rebuig i anormalitat, cap a aquells que emmascaren la intolerància i el rebuig amb terminologies i excuses barates de mal pagador, sense mai anar amb la veritat pel davant i només emprant el pitjor dels posats, els dels adults hipòcrites, que amaguen el cap sota l’ala davant la majoria però inflen el pit quan tenen el vent a favor. Durant aquelles tres hores que vaig compartir amb aquella FAMÍLIA (ai perdó! Se m’han escapat les majúscules… em sap greu, conferència episcopal) no vaig ni olorar la mentida, la tristesa, la ràbia, el descontent, la pena, la manca de figura materna (i segur que paterna tampoc, si fos el cas invers)… res del que ens han anat ficant al cap tots aquests dels què parlava abans. Només vaig veure felicitat i bones vibracions, i una nena molt més educada que molt d’altres infants que he vist i veig cada dia de la meva vida. I amb això no insinuo que siguin millors pares per ser dos homes, en absolut, però sí que se l’estimen tant i destil·len tant d’amor entre tots tres que és impossible que la nena senti cap mena d’ofec davant aquesta situació. De fet, a l’escola la Carmen parla amb orgull i satisfacció dels dos pares que té (i també del tiet Julio, si no ho dic s’emprenyarà…), i els nens que estan al seu voltant demostren a la seva tutora de classe que la intolerància està en l’ull adult i pervertit, i mai en l’innocent del nen que només recerca i demana el carinyo dels seus protectors pares. El mateix que voldríem qualsevol de nosaltres. 

I és que a la gent li encanta xerrar, i sobretot li encanta especular d’allò que no coneixen ni en tenen PUTA IDEA (coi de majúscules… ai ai ai…). Quan menys coneixement sobre un tema, millor debat maleducat i més idea preconcebuda i prejudici. Més crit i més raó absoluta, més mala educació, en definitiva, i més demostració explícita de intransigència i despreci pel respecte de l’altre. Sí, senyors i senyores, això va dirigit a tots aquells que malparlen del que no coneixen, i sobretot als que amaguen el discurs intolerant sota paraules boniques i ben estructurades. I no només en aquest tema… m’encanta quan parlen d’ensenyament quatre arreplegats que en sa puta vida han trepitjat un aula, o que asseguren coses que han escoltat sota paraules d’honor i promeses polítiques basades en el fum de la inconsistència. Les veritats estan per respectar-les, i no per a tacar-les amb les paraules dels incendiaris, i últimament n’hi ha tants, de piròmans de la discussió burda que ja de fa un temps he decidit no escoltar massa els medis de comunicació quan es parla de determinats temes, perquè només menteixen. Un és el de la educació i l’ensenyament, l’altre el dels matriomonis i adopcions homosexuals. I no són els únics temes que evito, perquè com he dit i per desgràcia, cada dia tenim més gent capacitada per a fer mal amb evidents incapacitats mentals i personals amagades al darrera, això sí, del discurs buit i que no demostra res. Per mi, podeu ficar-vos-les allà on us càpiguen, les vostres mentides, i això de ben segur que també ho subscriuria la preciosa princeseta, que ja és reina de la Xina, la FILLA, del Dani i el Ferran. I sí, amb majúscules com es mereixen tots tres. 

Des d’aquí, un petó a tot allò que és diferent perquè en la seva lluita, més explícita i pública o més implícita i privada, es troba l’avanç i l’enriquiment. No en dubteu pas ningú, d’això. I bona nit, princesa, que somiïs amb uns pares que t’estimaran i protegiran sempre, un somni que per desgràcia es nega a moltes criatures i al que tenen un dret absolut. Tot arribarà, espero. De debò que ho espero. I apaga la ràdio… pot ser que escoltis al diable.