Direcció: Ethan Coen y Joel Coen.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 122 min.
Gènere: Drama, thriller.
Intèrprets: Tommy Lee Jones (sheriff Bell), Javier Bardem (Anton Chigurh), Josh Brolin (Llewelyn Moss), Woody Harrelson (Carson Wells), Garrett Dillahunt (agente Wendell), Kelly Macdonald (Carla Jean Moss), Tess Harper (Loretta Bell).
Guió: Joel Coen y Ethan Coen; basat en la novel·la homònima del Cormac McCarthy.
Producció: Joel Coen, Ethan Coen y Scott Rudin.
Música: Carter Burwell.
Fotografia:
Roger Deakins.
Muntatge: Roderick Jaynes.
Disseny de producció: Jess Gonchor.
Vestuari: Mary Zophres.

(no feu cas d’això…: http://www.youtube.com/watch?v=hdQHbHsDseo Feu cas d’això: http://www.youtube.com/watch?v=GsJhRtjT40Q&feature=related )  

Suposo que hi deu haver milers, de deserts a tot el món. Però no tots seran testimoni del pas d’un huracà amb forma d’assassí mal pentinat, que sempre deixa com a petjada de la seva estada un riu de víctimes de la seva peculiar arma. Un assassí interpretat per un Javier Bardem excepcional, en estat de gràcia, en el que s’ha basat tota la promoció –mentidera, com totes-, d’una pel·lícula molt important, però que encara ho serà més amb el pas dels anys. 

I per desgràcia, tampoc tots el deserts seran fotografiats de la manera que ho fa el Roger Deakins com el de la pel·lícula, que si pogués li donaria les gràcies per a fer-lo sortir tan “guapo”, tan suggerent… tan melancòlic i crepuscular a la pantalla. Si pogués segur que ho faria. I evidentment, no tots els actors tindran la sort de ser partícips del geni de dos directors jueus capaços d’extreure el màxim del potencial de tot el que toquen. No és país per a vells, com tampoc és pel·lícula per a tots els actors… només per als més grans, o pels que tenen talent de veritat. Amb els Cohen només hi treballen aquests últims, i suposo que ha de ser un goig saber-se integrants d’un viatge que va camí de ser recordat i celebrat com només ho són els clàssics. Fer un clàssic és ser-ho, suposo, i els qui han treballat amb –o per- aquests dos paios tindran sempre aquest privilegi, a la majoria dels casos. I ara com ara, només un quants converteixen en clàssic allò que toquen. Els Cohen són part d’aquests “alguns”, com també ho seria l’Eastwood, el Lynch o el Tarantino, l’Allen o l’Scorsese. I segur que em deixo algun. Ho aconsegueixen sempre? No. Però tenen tot el que s’ha de tenir per a fer-ho. I quan ho fan… el cinema es torna excepcional. 

Tampoc és història, aquesta, per a tots els públics. I no ho saben els que l’aniran a veure, la meitat d’ells no en tenen ni idea. Jo mateix, malgrat ser un dels més radicals fans d’aquests dos genis i de les seves obres primeres, no esperava el que em vaig trobar en el passi de la pel·lícula. I no ho esperava entre d’altres coses pel que he comentat al principi: la promoció pot donar una idea molt equivocada del que es va a veure, i d’aquí que malgrat hagi evitat al màxim informar-me sobre la cinta, m’hagi resultat impossible abstreure’m a telenotícies, diaris, revistes… que només fan que parlar i parlar del que ja han batejat com a fenomen cinematogràfic de l’any. 

I què és el que veuran els espectadors de No country for old men? Doncs haurien de saber, en primer lloc, que veuran una pel·lícula violenta. Molt violenta, però que també és una reflexió sobre la pròpia violència. La imprevisible, l’absurda… la violència que et puja pels pantalons en forma de por fins que t’apreta la gola i t’ofega, la violència que et terroritza i et paralitza i al voltant de la que no hi ha ni explicació ni defensa possible. Aquella que, en saber-te implicat en els brots d’una de les seves explosions, saps que pot acabar essent fatal per a tu i que potser no respon a res més que la casualitat del moment, l’atzar, el destí… o la bogeria d’algú com el Chigurh. Quina por, aquest home… aquesta postal d’agressivitat desbocada, aquest dimoni de la violència pura. Al seus peus, mister Bardem, per la seva genial composició. Un cop més.

A més, veuran una pel·lícula amb el ritme de les millors pel·lícules dels Cohen, el ritme de la exigència de la història, de la seva narrativa, ni més ni menys. El ritme d’un temps que passa amb lentitud mentre espera que es succeeixen els inevitables fets, i que ho espera com d’amagat i somrient, sabent que tot es produirà amb tota seguretat i de forma greu i cruenta. I amb molta ironia. Perquè hi ha una ironia i una amargor a les pel·lícules dels Cohen, a les seves millors produccions, una sugerència de l’absurd i del que és atzarós i estrany i que et pot fer miques d’un segon cap a l’altre que no he estat capaç de detectar en cap altre director de la mateixa manera. Sí que he vist foscor en d’altres grans com l’Eastwood, o gravetat en el posat i la presentació de trames humanes i dignes de la seva misèria… Però no d’aquesta forma. Hi ha escenes de les seves pel·lícules que… que són d’una inigualable bellesa malgrat la duresa del contingut. Són plàstiques, estèticament i formal gairebé són poesies, poesies visuals. I a No country for old men penso això bàsicament en dues: la de la persecució del personatge del LLewelyn per part dels mexicans a un desert nocturn i sobre el que esclaten, terribles, els llampecs del cel, i que acaba amb una meravellosa persecució entre ell i un gos incansable a un riu proper. La segona, la de la espera d’aquest mateix personatge a l’hotel on s’enfrontarà per primer cop al seu perseguidor implacable, a les fosques, i que juga amb les llums, la insinuació de formes i el so (el pi-pi del localitzador posa els nervis de punta) només comparables a les millors pel·lícules d’aquests mateixos directors, com Blood simple, Fargo o Barton Fink. I és que quan volen, són els mestres de la creació de l’expectativa i la resolució magistral de la mateixa.  

És clar. Ara ho començo a entendre. És d’aquelles propostes que a mida que hi penso, més m’agrada. L’impacte inicial de la pel·lícula és menor a la posterior reflexió, i realment en sortir no estava tan emocionat com ho estic ara en recordar-la, en “revisitarla”. Em penso que hi ha molt a reflexionar, sobre ella, i que com deia, serà el temps la que la posarà realment al seu lloc. Només si penses amb certs aspectes… si penses amb els personatges, com el del Tommy Lee Jones i la seva figura de narrador trist d’una terrible i incomprensible realitat, aquest “pais” que ara ja no és per a vells, que no és ni per la veu de la experiència perquè aquesta “nova” i absurda violència no la respecta… aquest personatge i la seva aparició a la història ja donaria per diversos assajos. La seva presència respon al desenvolupament de la història o a la reflexió? I a la conclusió, amb una mirada de nostàlgia i desesperació davant la impotència de tot plegat, ens demostra com un actor pot emocionar tota una sala només amb la màgia de les paraules i un pla sense cap artifici. Una forma valenta de concluir una gran pel·lícula. 

I el final de tot plegat… tan absolutament imprevisible com la mateixa violència, que fa que com a espectador quedis com.. decebut? Decebut perquè t’acaben d’endilgar una conclusió il·lògica amb el que seria la narrativa convencional, il·lògica amb el que pots esperar després de veure tantes i tantes vegades la mateixa història, una vegada i un altre… Il·lògica i decebedora però no perquè no sigui lògica ni absurda, sinó perquè si és lògica és perquè podria ser el que passaria a la realitat, i si és absurda és perquè la realitat de vegades és absurda, i la violència,en aquest cas, encara ho és més. I instintiva. Heu vist mai l’instint encarnat igual que en la cara del Bardem quan assassina a la seva primera víctima de la pel·lícula? Jo no. I he vist centenes, milers, de pel·lícules. En fi… 

Sí, No country for old men és absolutament imprevisible. I de tast exquisit per als degustadors del cinema dels Cohen, però també del cinema en general. I com abans estava fent, enumerant el que un espectador hauria de saber abans d’anar-la a veure, acabo la llista explicant que caldria conèixer a aquest parell de superdotats de la narració i la imatge i el seu cinema, per a deglutir-la millor. I en especial caldria veure Blood simple i Fargo, per a saber què veuràs. I més la primera que la segona.  

Caldria també que sabés que el que veurà no només és Bardem, malgrat ell no només no els decebrà sinó que els impressionarà. Però que no és només això. Que és tot el comentat més amunt, i que tot el conjunt destil·la perfecció pels quatre costats, i això ens ho farà saber, com també he dit abans, el pas del temps. No és moment, doncs, per a fer cas dels tràilers o de les promocions, sinó de saber si estàs disposat a veure un cinema diferent i treballat com una autèntica peça d’orfebreria. Allò del cinema d’autor mastega aquí cada imatge, cada nota de la inquietant música del Carter Burwell, cada plànol de la nova producció de dos dels més grans directors que ha parit aquest medi que tan em fascina. 

No és sala per tant cinema, no és prou, per tant talent.