Direcció: Jason Reitman.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 91 min.
Gènere: Comedia dramática.
Intèrprets: Ellen Page (Juno), Michael Cera (Bleeker), Jennifer Garner (Vanessa Loring), Jason Bateman (Mark Loring), Allison Janney (Bren), J.K. Simmons (Mac), Olivia Thirlby (Leah), Eileen Pedde (Gerta Rauss), Rainn Wilson (Rollo), Daniel Clark (Steve Rendazo), Aman Johal (Vijay).
Guió: Diablo Cody.
Producció: Lianne Halfon, John Malkovich, Mason Novick y Russell Smith.
Música: Mateo Messina.
Fotografia:
Eric Steelberg.
Muntatge: Dana E. Glauberman.
Disseny de producció: Steve Saklad.
Vestuari: Monique Prudhomme.
  

(Dos enllaços directament inspirats per la pel·lícula:  

1. http://www.youtube.com/watch?v=BRiyN_Zn5L8 Superstar d’uns fabulosos Sonic Youth 

2. http://www.youtube.com/watch?v=cdZrwa0iics Cançoneta feliç i bon rotllo “Junístico”) 

Parlar de cinema després de la meravella dels Cohen és molt difícil, us ho ben asseguro. I el problema no és que Juno sigui una mala pel·lícula, ni molt menys. Però és clar, parlem de diferents tipus d’enfocar el cinema. I els Cohen són uns artistassos.  

I és clar, no és just. Com tampoc és just que llegint el Cahiers du cinema del mes de gener m’assabentés que han escollit Inland Empire del Lynch com la millor pel·lícula de l’any passat. I no ho és perquè no sé si l’Inland empire pot estar dins la mateixa categoria que d’altres com Eastern promises o la mateixa No country for old men, no perquè siguin inferiors o deixin de ser-ho, sinó perquè em penso que parlem de coses diferents. De llenguatges diferents. De maneres diferents d’enfocar el cinema. Del que és més convencional, malgrat la mestria de la forma, davant del que s’allunya amb radicalitat de la convencionalitat. I per tant… poden entrar en la mateixa categoria? És cinema, això del Lynch? O és una altra cosa? O és el resultat d’un procés creatiu tan particular que fins i tot l’allunya del mateix medi per apropar-lo més a d’altres tipus de manifestacions artístiques? 

No puc evitar el record de les imatges de la peli dels Cohen quan comencen les vives imatges de Juno. Però poc a poc, i a mida que la història d’aquesta adolescent americana que es queda prenyada amb 16 anys es va desenvolupant, va desapareixent aquesta injusta necessitat de comparació i els nuvolots negres que envaïen el desert del país que no era per a vells desapareixen, donant pas a un cel blau i optimista, malgrat la delicada situació que es planteja, i que ho seria de no ser una pel·lícula, diguem que lluminosa. I el somriure, poc a poc, va apoderant-se dels meus llavis, i em deixo portar de la manera que només ho faig davant les bones pel·lícules. 

Perquè Juno és una bona pel·lícula amb un problema, però personal, per a mi: que últimament no estic massa interessat en les històries positives, ni en les comèdies (tot i que no sigui ben bé una comèdia, penso, o almenys no en el sentit que ho són Clerks, The meaning of life o A fish called Wanda). I les comèdies van bé a tothom i jo em rebel.lo i m’emprenyo amb aquest fet, però és així. I a la conversa amb el Bernat i la Jose en sortir del cinema el motor és aquest punt meu, tant personal, fins i tot tan estrany, que em fa adoptar una postura defensiva davant certes propostes que exploren el bon rotllo i les ganes de gaudir de la vida malgrat les dificultats. I no crec que sigui per un estat anímic baix tant com per d’altres motius, que em penso tenen més a veure amb una selecció, al cap dels anys, de tot allò que ha anat desfilant pel davant dels meus ulls durant la meva vida cinematogràficament parlant. He anat construint, suposo, una certa predisposició cap al drama o cap a unes determinades històries i maneres de fer, i tot allò que m’ensumi que sona a “happy flower” em costi una mica més que d’altres coses. Suposo que oloro ràpidament el que és diferent i el que sona a la mateixa música de sempre i de seguida començo a estarrufar el nas i a desitjar un apaga y vámonos que de vegades penso que és massa estricte. Què hi farem! Sóc així de ruc! 

D’altra banda, sóc conscient del que veig. I la història que es planteja a Juno és força simple, força convencional, però també molt intel·ligent en el seu desenvolupament. I en els seus personatges. Malgrat sigui com impensable que una noia de la seva edat que quedi prenyada es prengui el tema amb la mateixa serenitat, i que el mateix passi amb el seu entorn més immediat, i que la història tota l’estona sembli que es dirigeixi cap a un naufragi lacrimògen final, moralista i de pa sucat amb oli, tot això últim no passa, i d’aquí la seva intel·ligència. I no solament com a pel·lícula sinó també com a producte, molt ben dirigit a un –determinat- públic, jove o no tant, que canta consignes contra l’actual govern republicà nord-americà i que s’apropa a tos aquells que ens fem dir progres i que tenim ganes, en el fons, de veure aquesta mena de plantejaments del “què seria si visquéssim en un món perfecte, on tothom respectés al veí i no hi hagués mal rotllo”. I deia que no passa,que la pel·lícula no és perd en la llàgrima fàcil ni la moralina absurda, precisament perquè té coses de peli valenta. Valenta en el sentit que no cal extreure’n d’ella de manera necessària una lectura alliçonadora, ni tampoc sembla que destil·li moralina. El que s’explica està narrat des de una certa honestedat, i al final no tens la sensació de que t’han venut la americanada de l’any.  

Així i tot, no ens enganyem, és una americanada. I una americanada redemptora, em penso. Redemptora en el sentit de què sembla que el seu director vulgui fer saber al món sencer que al seu país no tot és intolerància i Bush, i que també hi ha per aquells móns de Déu gent normal que viu la vida de manera normal, o que almenys es pren les coses amb una mirada diferent, de llibertat i tolerància (com odio aquesta paraula! Qui és qui per a tolerar???) davant fets que certes ideologies i certes polítiques no tenen cap dubte en titllar de perilloses, abjectes i gairebé diabòliques. Sembla que el director vulgui parlar d’un tipus de família diferent i que malgrat hi hagi dins d’ella un membre que pertanyés al exèrcit temps enrere  -i sigui precisament un dels més guais i enrotllats de la funció- l’espectador vegi que és possible la evolució i la diferència, el punt divergent amb aquelles ideologies que parlava més amunt. És un missatge molt dirigit, però com a mi ja em va bé perquè en certa manera hi ha coses de la pel·lícula amb les que hi combrego (respecte, poc prejudici, defensa de la diversitat) doncs no em queixo. Però només per aquest motiu eh? Si fos a l’inrevés, me la estaria carregant. I aquí està la jugada mestre, penso. 

I això d’indie? Us ho creieu? Jo no massa, la veritat. De poc medis sí, però només comparat amb el que es fa a Hollywood en general. Perquè m’agradaria veure els pressupostos de les pel·lícules que es fan a Europa en relació a aquesta, i segur que encara estaria molt per sobre. Però queda guapa, la etiqueta. I recupera la nostàlgia de forma, de nou, molt intel·ligent, amb una sèrie de personatges de diferents edats i generacions perquè tothom se senti identificat i la cosa vagi “viento en popa” durant la hora i mitja gairebé clavada que dura la cinta. I després està la música i el còmic com a elements que connecten ràpidament amb un públic predisposat a que “li piquin l’ullet”: desfilada de grups com Mott The Hoople, The Kinks, la menció dels super definitius Sonic Youth o que s’esmenti un manga japonès on una heroïna és una noia prenyada, són cops de gràcia ben donats i tenen el seu mèrit. Sobretot si serveixen, com està passant, per a donar a conèixer certs aspectes d’un tipus de cultura més soterrada (musical i fins i tot cinematogràfica, amb aquesta aparició del Herschell Gordon Lewis i la seva carrera dins el cinema gore, que reconec que jo ni coneixia). I tot plegat ara és un fenomen de masses, per allà. I mira, jo que me n’alegro, en el fons. Però tot plegat, repeteixo, sona a indiede boquilla” a “misil-tierraaire” dels ensumadors de negoci cap al negoci. El que passa és que en aquest cas em desperten l’interès. I suposo que a molts de vosaltres també, i per això, doncs mira, passi. I també cal esmentar el mèrit del productor, que en aquest cas és el senyor Malkovich… John Malkovich… (nada menos!)  

Malgrat tot, no ens trobem davant coses repulsives com ho va ser en el seu moment Reality Vibes (on se suposava que en trobàvem davant una recreació de l’anomenada Generació X i que tantes samarretes va vendre en el seu moment), i això és perquè la cosa conté qualitat. Primer, qualitat interpretativa: aquesta noia, que vaig descobrir a Hard Candy (peliculón durillo: feu-me cas i veieu-la… si teniu ganes de passar una bona/mala estona), ja em va semblar una locomotora capacitada per arribar a les més altes velocitats davant les càmeres, i amb una mirada encisadora però molt capaç de comunicar maduresa, seny, intel·ligència i un cert punt de duresa i ironia. Moltes coses per tant poca edat, i això cal celebrar-ho. I aquí és pura fantasia, la noia. Pura màquina de resposta àcida i capacitat per a la conversa intuïtiva i fresca. I això és fantàstic però.. possible, per a una noia de la seva edat, si això no fos una pel.lícula? Però va tu, és igual! En tot cas, un gran personatge, escrit amb fermesa per a ser interpretat amb geni com ella ho fa, i està superlativa. Quin futur li espera. I respecte a la resta de intèrprets… doncs molt correctes, però arrasats per la personalitats d’aquesta menuda actriu. 

La segona qualitat prové de la capacitat per a transmetre nostàlgia: recordo el visionat als Universitat ara fa uns quants anys de Beautiful Girls. Em va encantar perquè feia un retrat que en breu seria proper al de la meva pròpia persona, i en la seva senzillesa hi estaven algunes de les seves millors armes. Em va bombardejar les emocions i em va fer posar tan melancòlic (amb la música, els protagonistes, la història d’amor del ja maduret Timothy Hutton i la Lolita Natalie Portman a la recerca -el primer- del mite de Peter Pan…) Nostàlgia pura i sense mel, sense massa sucre. Aquí passa alguna cosa similar: agrada perquè hi ha elements que ens fan pensar en allò que va ser en un temps i que tant ens va motivar, i en com tot allò un dia va desaparèixer i ara només continua dins nostre per a fer-nos veure, amb un cert somriure amarg, el pas del temps… Un encert quan això s’aconsegueix amb subtilitat, i un pastiche podrit quan es fa de manera barroera i es veu el llautó. Un punt més a favor d’aquesta Juno. 

En fi, val la pena? Molt. Sobretot si voleu somriure un diumenge a la tarda perquè com he dit algun cop s’apropa l’apocalipsi anomenat dilluns. I no cal que tot sempre sigui greu i dramàtic, no calen sempre les Eastern Promises i el Countries… encara que aquest és un missatge que em repeteixo cada dia, un cop i una altre, i no aconsegueixo convèncer-me… és grave doctor?  No ho crec, si en el fons, vegis el que vegis, et faci gaudir de l’espectacle del cinema ben parit. I tot i les seves coses, amb Juno estem davant d’això. No en tinc cap dubte.