(Toma ya!!! Malalt, malalt, malalt!!! http://www.youtube.com/watch?v=CcXCaXz0GbU&feature=related QOTSA dixit)

Arribo. M’assec al davant de l’ordinador. Encenc la bombeta que esclafa la superfície blanca de la taula IKEA on tot està ordenadament desordenat i se m’asseca la gola amb l’amargor del cafè. Somric però no sé per què. Em fa por somriure sense saber-ne el motiu i el busco. Mai m’havia passat, això: primer la conseqüència i després l’acte. Abans la conclusió que el desenvolupament. Decideixo, aleshores, agafar tots el llibres de casa i cremar-los, i després la taula. Les estanteries. El sofà. Cremo el PC. Cremo el llit. M’ofego. Estossego. Destrosso la cuina. Continuo rient. Dono cops a terra perquè salti el parquet. Destrosso les portes. Em pixo de riure. No sé perquè. M’encanta. Rebento. Incendio. No entenc res. Ho entenc tot. Tot té sentit. Res en té.  

Tot perquè entenc que mai més podré tornar a entendre la lògica del dia a dia. O anem al l’inrevés, o s’ha acabat la meva manera d’entendre el món. 

Quan m’aturo paro de gaudir i deixo d’imaginar, i entenc que el meu somriure ara el provoca un pensament previ. I m’entristeixo: és la merda de la fantasia, que torna a escopir-me a la cara amb la seva trista realitat, en quedar clar que si obro els ulls tot torna a ser com sempre. 

On coi és el full de reclamacions? Vull posar una demanda a qui m’hagi enganyat d’aquesta manera.” 

I el personatge estúpid anomenat Xfar va ser assassinat per el narrador que, tip d’ell i per la seva culpa, només feia que escriure bajanades. 

“Demà passo”, va dir en primera persona el narrador. “Vull tornar a ser subjectiu; aquests desgraciats em donen massa problemes”.