(“once upon a time”… quina ABSOLUTA PERFECCIÓ, al darrera d’aquestes imatges… i quina poesia més terriblement sinistre…  http://www.youtube.com/watch?v=g7B7A_dawI8 )

Va ser aquell dia quan vaig començar a comprendre quin era l’estil de cinema, de història, que m’interessava. I va ser fa molts anys. Jo en tenia uns setze, probablement, i alimentava el meu imaginari adolescent amb la mitologia gore i del terror més fanzinero que us podeu imaginar. Era el fan número 1 de les pel·lícules del Freddy Krueger, m’escapava quan podia al cinema o al videoclub per a veure les produccions més estripades “Made in serie Z” i els meus amics em miraven raro perquè duia la carpeta plena de fotografies que feien referència a l’univers del cinema fantàstic i de terror. Era el temps de les sessions a casa multitudinàries per a veure les barbaritats més passades de voltes del cinema Splatter italià, o de revisar per a cagar-nos de por (en silenci, és clar) pel·lícules com The Shinning, que em començaven a introduir poc a poc en un altre tipus de cinema, no només el de sang i fetge… I també era un temps en el que encara no havia trepitjat el meu estimat Festival de cinema de Sitges (aleshores anomenat “…de cinema fantàstic i de terror…”) i que, per tant, no havia conegut quelcom que m’arribaria a fer molt i molt feliç i em faria trobar un camí i un discurs propis que amb els anys he anat consolidant. 

Amb aquest panorama, la meva americana negre i feta pols, els meus cabells llargs i xungos i la meva capacitat per a emprenyar a tot aquell qui m’ho proposava amb força facilitat, semblava difícil que veiés res que provingués del consell adult perquè era el consell dels adults allò que més m’emprenyava i menys em representava. Un adolescent rebel, ben burro però també força motivat quan aconseguia pitjar el botó correcte, i aquest botó era, com ho és ara, el cinema.    

I de cop, un bon dia algú (no recordo qui… el Pau?) a l’institut em parla d’una pel·lícula on un paio hi porta tatuats als artells les paraules Hate i Love. És clar, jo, que se suposava que era la enciclopèdia del cinema, el tipus estrany que sempre es quedava palplantat davant qualsevol pantalla que projectés imatge en moviment, que preferia passar hores veient cintes en VHS abans que anar-se’n “de juerga” amb els col·legues (que també eh?) de forma gairebé neuròtica, com només som capaços de fer en aquell confós moment de les nostres vides, havia de saber de quina pel·lícula parlava. I coi! No en tenia idea. 

I preguntes, i més preguntes… “I de què va tio? És de por?”, preguntava jo. “No ben bé… és un rotllo, la veritat, d’aquestes raríssimes. Segur que t’agradaria…”. I riures. I jo cada cop més encuriosit. “Em sona eh?” Què mentider i pretensiós, jajaja. “Però qui surt?”, seguia indagant. “Jo què sé, tio… era de l’any de la pera! En blanc i negre i aquest rotllo.. i el paio així com un actor antic i tal… la peli una merda però els tatuatges molaven mogollón…”. 

Collons, ni idea. Allò era gairebé un enigma, un jeroglífic que calia resoldre, més que res perquè si es tractava de cinema ho volia saber tot, jo. Estava realment malalt de cine (bé, una mica com ara), però a més en una edat on com sabeu tot és a cara o creu, a mort, i amb tot a flor de pell… I al final, una pista així com definitiva, em va fer arribar al final del camí: “Era alguna cosa així com de un cazador, el títol…”. I jo que veig la llum: “La noche del cazador?”. 

Havia sentit parlar, d’aquesta pel·lícula. I en aquell moment vaig veure clar que l’havia d’aconseguir i l’havia de revisar, perquè estava clar que semblava que tenia elements força atractius… “Sí tio! Aquesta! L’has vista?””, vaig mentir. No podia dir que no… on hauria quedat el meu prestigi? El que deia abans: ben burro i ben adolescent! 

I recordo que la cosa va acabar aquí, i me’n vaig sortir com vaig poder, que en sé un rato, d’això. I vaig dir-me a mi mateix que la volia aconseguir. Que la volia veure. I d’això a aconseguir-ho, per a mi en aquella època i si parlàvem de cinema… hi havia un camí ben curt… 

Va ser al Vergara on la vaig veure per primer cop. Vull dir a la estanteria (passo de dir lleixa, em fa ràbia la paraula.. i no només a mi, jejeje). El mític videoclub Vergara on es trobava tot allò que volies trobar, i que ara té el seu homòleg al d’Enric Granados, el Videoinstant, una de les poques meravelles dedicades al cinema que continuen vives a Barcelona, un dinosaure de sapiència “deuvedediana” que espero resti en peu durant molt i molts anys més.  

I em vaig fer soci per a aconseguir-la. I un divendres a la tarda, després de l’institut, mentre estava sol a casa la vaig veure. I allà tot va fer un gir força inesperat. El Freddy Krueger va deixar de ser el Freddy Krueger per a passar a ser un persontage gairebé pueril. I tot va fer un gir, va transformar-se, per un motiu molt senzill, perquè tota la meva concepció del cinema va deixar de ser la que era.  

Anem a pams: no era el primer cop que una pel·lícula em clavava una bufetada, com jo dic. Ja havia passat abans. Primer amb Psicosis, veient (com he comentat en un altre post) Mis terrores favoritos a la tele. I fent-me escagarrinar de pura por. Més tard amb un dels impactes audiovisuals més grossos que mai vaig arribar a viure, el de un Blade Runner amb veu en off vist als Maldà en sessió doble acompanyada per The exorcist, del Friedkin. Dues joies vistes en companyia de la meva soferta germaneta, i que mai oblidaré, però sobretot la primera (ja en parlaré en un altre moment).  

Però que hagués passat, que s’hagués produït ja la bufetada, que rebés aquelles cleques per part d’alguna pel·lícula, no volia dir que no m’agafés desprevingut; i això és exactament el que va passar. Mireu: amb The Night of the Hunter m’esperava una pel·lícula avorrida, i de fet, tenia curiositat pels detalls, bàsicament. Els tatuatges de la ma, tot plegat… molt superficial. I el que em vaig trobar em va clavar.