IT’S A HARD WORLD FOR LITTLE THINGS

(sí, fou un fracàs en el seu moment… probablement incompresa… o vés a saber si temuda… http://www.youtube.com/watch?v=-N9LnkKQfuc&NR=1 ) 

L’impacte va ser brutal, allò era diferent, diferent de debò. Era un ritme lent però no m’avorria; al contrari, m’estava com… provocant. Em causava una estranya sensació que no era por, però sí em posava alerta. Allà, al darrera d’aquella història, hi havia alguna cosa que feia mal. Que feria. Que em provocava desassossec i m’empenyia cap a una mena de món de conte de fades pervers que no entenia ben bé del tot però que em suggeria molt. Res comparable amb el Gore, ni amb les pelis de sang i fetge… allò no mostrava, nomes insinuava. El joc estava servit en la imatge, en el contrast d’aquell blanc i negre de les ombres sinistres, en el personatge d’un predicador terrible que es convertia en el llop que amenaçava el que es trobava… I una fotografia em va quedar gravada, una per sobre de les altres no sé perquè, la de la teranyina observant des de les alçades, el pas de la petita embarcació en la que els nens fugen desesperats del seu perseguidor pel riu. Mai oblidaré aquella imatge. Mai de la vida. Una imatge de referència que em conduiria, juntament amb moltes d’altres de la cinta, cap a una manera totalment nova d’entendre les possibilitats del cinema i la seva estètica, i que faria que mai més pogués dir allò de que els clàssics eren avorrits, pesats i lents. I sense abandonar res del que ja formava part de la meva manera d’entendre el medi del cinema, allò va potenciar el meu gust per la feina ben feta i em va fer tornar, de ben segur, molt més exigent. Com passa quan contemples les obres mestres: fan que et replantegis els teus propis gustos, la teva forma d’entendre l’art i les teves preferències, i et mostren nous camins quan pensaves que tot ja estava inventat. Ja ho tenen això, els clàssics: passi el temps que passi, continuen vigents i sempre es nodriran de l’admiració dels qui els contemplin i les seves opinions que provocarà més riquesa en el seu missatge, més varietat en el gust de l’observador, en aquest cas espectador.  

Quin és el seu secret? 

Mireu, no volia convertir això en una crítica o comentari sobre la pel·lícula. perquè s’ha dit de tot, d’ella, i seria molt vanitós per la meva part pensar que jo pogués afegir alguna cosa nova. La meva pretensió té més a veure amb la nostàlgia, com sempre. I m’agradaria simplement definir allò que de la pel·lícula em va arribar a commoure per a fer partícips, a aquells a qui interessi, la meva opinió. I sobre aquesta premissa si em sento capacitat per a parlar d’una cinta que em produeix el respecte que em produeix aquesta producció del Charles Laughton, i que per cert, com de vegades passa amb les més grans, fou un absolut fracàs de crítica i de públic.  

Voldria dir que el que té sobretot és força, una força terrible a tots nivells que no només es troba en una història encisadora però aterridora alhora, sinó també força visual i interpretativa. En relació al que explica, parlaria aquí d’una claríssima tendència cap a l’al·legoria i una lluita entre el bé i el mal que em va mossegar les entranyes -i de fet encara ho fa- el primer cop que la vaig veure. Una mena de conte moral convertit en recipient de centenars de tradicions que van des del Dickens fins a les faules, o les paràboles bíbliques. El que em va impressionar em penso que té a veure en part amb la part més religiosa de tot el que allà s’explica, i vull dir amb això que l’element religiós (que sempre m’ha provocat inquietud i por davant certa imatgeria) aquí encarnat per un perillosíssim predicador va provocar-me un fort impacte. El predicador tatuat. La idea en sí d’un predicador, tant allunyada de la meva realitat, i de la seva força a través del codi moral que li servia, degudament manipulat, per a adquirir la categoria de bèstia ferotge… Davant la por a Déu i al pecat els homes poden tornar-se més febles i assentir davant el que fins i tot els hi semblaria contrari a les seves creences. La religió i el seu poder. Tot allò era molt i molt pervers. M’encantava.  

Sempre m’he sentit atret pel que em provocava pànic. I en el moment en que vaig deixar de preguntar-me per què em passava, això, i vaig deixar de veurem com un bitxo raro, vaig aprendre a gaudir d’aquesta peculiaritat meva. Però en aquell moment, en aquella edat, el procés de comprensió conscient de la meva pròpia personalitat era una cosa que per a mi estava molt lluny encara de ser assumida. En aquell moment jo era un bitxo raro, i a cada visionat de The night of the hunter, i durant molts anys, la sensació d’atracció pel que em resultava pervers va anar construint un algú tremendament fràgil en el seu interior (encara que per fora això no ho semblés) que s’anava preguntant amb angúnia per què m’agradava, tot allò. Ben burro! Però així era. 

The night of the hunter, per tant, es va convertir en un maó dins d’aquesta construcció, un maó poderós que ara com ara comprenc molt millor i sóc capaç de contextualitzar -dins una vida de 34 anys- en el seu punt adequat. I juntament amb moltes d’altres pel·lícules va fer que em convertís en algú amb el morro fi pel cinema, que a més ara pot mirar enrere en les seves neures i la seva joventut sense que el persegueixi cap sensació que no sigui la de la nostàlgia.  

Per sort, el Robert Mitchum mai m’ha acabat atrapant. Ho farà?