( 4 treballs fabulosos del Burton 

a) Vincent, un curt meravellós i la seva primera creació: http://www.youtube.com/watch?v=ZH3R5ntFK3c&feature=related 

b) Killers + Burton = Bones; genial! :  http://www.youtube.com/watch?v=vSjPMdsqkoo 

c) Primer episodi de “El chico Mancha”: http://www.youtube.com/watch?v=2prdba9qV_Q&feature=related 

d) Primera part de Frankenweenie, una altra meravella: http://www.youtube.com/watch?v=c6He8j-5TZI )

Direcció: Tim Burton.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 116 min.
Gènere: Drama, thriller, musical.
Intèrprets: Johnny Depp (Sweeney Todd), Helena Bonham Carter (Sra. Lovett), Alan Rickman (jutge Turpin), Timothy Spall (Beadle), Sacha Baron Cohen (Pirelli), Jamie Campbell Bower (Anthony), Laura Michele Kelly (Lucy), Jayne Wisener (Johanna), Edward Sanders (Toby).
Guió: John Logan; basat en el musical de l’Stephen Sondheim i el Hugh Wheeler.
Producció: Richard D. Zanuck, Walter F. Parkes, Laurie MacDonald i John Logan.
Música: Stephen Sondheim.
Fotografia:
Dariusz Wolski.
Muntatge: Chris Lebenzon.
Disseny de producció: Dante Ferretti.
Vestuari: Colleen Atwood.

Un paio especial, aquest Burton. Recordo el meu primer contacte amb el seu cinema un dia de fa molts anys quan vaig apropar-me al desaparegut cinema  Niza (si no recordo malament) per a veure Bitelchús, una pel·lícula que venia precedida d’una gran expectació perquè, entre d’altres coses, tenia una estètica molt cuidada i personal, i semblava que obriria les portes de l’éxit a un director que més tard demostraria com n’és de potent, el seu talent. El que vaig veure aquell dia em va sorprendre perquè era una comèdia estranyíssima i molt àcida protagonitzada per un personatge amb un sentit de l’humor groller i passat de rosca, però sobretot perquè era “rara”, diferent,  per com estava feta, plantejada i resolta. La estètica que envoltava la història i algunes de les seves al·lucinants escenes em van absorbir tant que  ja no vaig deixar de seguir la pista d’aquest realitzador tan personal. Afortunadament no ho vaig fer. 

El Tim Burton es va convertir ràpidament en un altre nom a la meva agenda de directors interessants i va anar forjant la seva pròpia llegenda dins el món del cinema amb noves pel·lícules que ens traslladaven a escenaris de vegades meravellosos, de vegades surrealistes, i on la imaginació més desbordant esclatava a la pantalla amb la força que només saben inculcar els grans artistes, els genis peculiars, a les seves creacions; i tot això s’ha anat repetint pel·lícula rere pel·lícula, producció rere producció, fins el punt en que si ara vas al cinema i en vas a veure una del Burton, saps d’entrada que veuràs un determinat tipus de pel·lícula, i on la garantia de la qualitat estarà sempre garantida, t’agradi més o menys el que vegis després. I a més, si tens sort, de vegades (no sempre) et trobaràs amb una veritable obra mestre del cinema, com ho eren Edward Scissorhands, A nightmare before Cristmas, Ed Wood o Corpse Bride. 

Els seus seguidors, i jo entre ells, estàvem últimament una mica decebuts. La seva revisió del Planet of the Apes o fins i tot el Big Fish (tot i que aquí hi hauria segur moltes opinions al respecte) no estaven a l’alçada del que esperaríem (o almenys jo esperaria), d’ell. Seguien essent bones pel·lícules, però els hi mancava alguna cosa, potser frescor, potser una certa empenta (i empremta) que no les deixava ser especials… o potser simplement era que havia apujat tant el llistó amb les seves primeres creacions que ara semblava difícil que no pogués tenir alguna ensopegada, per altra banda assumible i perfectament normal. Difícil és fer bé les coses, però ser perfecte ja seria impossible, o gairebé. I no oblidem que el remake del simis era una obra d’encàrrec, cosa que ens feia pensar el pitjor perquè pensàvem que mai més tornaria a ser el director únic i irrepetible que ens havia enlluernat a tots… Ja puc dir que per sort, ens equivocàvem: el Tim Burton continua essent el Tim Burton, i no un director/estrella que dissenya projectes per a terceres persones.  

D’altra banda, jo fa uns anys vaig sentir a parlar per primer cop del musical Sweeney Todd, de l’Stephen Sondheim. I com no sóc gens ni mica amic dels musicals probablement encara que ho n’hagués sentit a parlar no li hagués fet massa cas, per pur prejudici. El que va passar i que va cridar la meva atenció fou que vaig veure unes escenes del muntatge que se’n va fer a Barcelona, dirigit pel Mario Gas i protagonitzat pel Constantino Romero i la Vicki Peña, i vaig pensar: “Hòsties! Això sembla una pel·lícula del Burton”.I des d’aleshores jo, i em sembla que més d’un i més de dos ens preguntàvem com podia ser que aquella història, que semblava  que contenia tots el elements que el director nord-americà sempre utilitzava en les seves pel·lícules, no l’hagués dut encara a la pantalla. I va ser només amb el pas del temps que va semblar que començava a encetar-se la possibilitat de que fos un projecte que acabaria dirigint en el futur, com ara acaba de passar. De fet, en una entrevista que apareix a la revista Cahiers du Cinema del mes de febrer, el realitzador confessa que era un projecte amb el que somniava des de feia molt de temps, de la seva època d’estudiant, després de veure la obra a un teatre londinenc i que li havia atret per unes evidents característiques que la feien molt propera a la seva imaginaria personal. 

I amb desig, que l’esperàvem. I amb ganes de veure com s’enfrontaria el Burton a un musical; i amb l’angúnia del que desitja que arribi el dia de l’estrena i que tot surti bé, com si d’alguna manera fos responsable del que anirà a veure (de vegades em passa! Sobretot amb aquells directors dels qui sempre he parlat meravelles), em trobava aquets passat divendres 15 de febrer. I als cinemes Renoir, com sempre, un munt de gent. Jo ja tenia la entrada des de la tarda, coneixedor de les cues que en aquest cinema es produeixen en estrenes com aquesta, i amb un somriure veia com poc a poc s’esgotaven les possibilitats d’obtenir-ne una no perquè m’agradi que hi hagi gent que es quedi sense veure la pel·lícula, sinó més aviat perquè aleshores sembla que el cinema continuï triomfant com a espectacle pel damunt de la televisió, el futbol o d’altres motors socials d’oci. Una il·lusió. Com he dit, “sembla” que sigui així. La utopia d’un il·lús que es mira encara amb ulls innocents tot aquest món del cinema que tant s’estima… 

Llums fora. Música i imatge. I la foscor d’uns crèdits artesanals enceten la obra del Sondheim, la obra del Burton.  

Exterior, nit. Des d’un vaixell el Sweeney/Deep canta la seva història tot observant un Londres dibuixat entre les boires de la nit més sinistre. La narració surt dels seus llavis dibuixant la seva futura venjança, i està sublim a la interpretació.  

“Sembla el David Bowie” va dir el Burton. Trobo que té raó.  

Pensaments en veu alta d’un Sweeney que vol venjança. Exterior nit. Sempre nit… I la estètica del Burton es perfila, indemne davant l’evident pas del temps que imposa les noves tecnologies en el cinema: si les utilitza, les ben-utilitza, no n’abusa. I el goticisme i el romanticisme es fan una sola cosa mentre una Lovett/Bonham-Carter canta a la brutícia del seu local de mandonguilles fastigoses.  

Somriures amb la última escena, davant el to fosc de la pel·lícula. De moment a l’alçada de les expectatives però… hi ha hagut alguna defallida o ho he somiat? 

Exterior, per fi de dia. Un jove mariner responsable de la tornada del Sweeney a Londres canta a la seva enamorada des del carrer, a través de la finestra. És un ocell engarjolat dins la pròpia obsessió del Jutge més dolent. La escena culmina amb un preciosíssim pla d’ell jurant que la traurà de la seva gàbia.  

Un impressionant Alan Rickman confirma que no només és un excel·lent actor, com sempre ha demostrat… és més que això. És un crac. El mateix per al jove mariner. Continuem bé però insisteixo… no m’acaba de… esperaré una mica… 

(nosiguisimpacientXfarquejasapsquesemblavolsquelcomquedevegadestrigaenarribardeixatanardeixatanarquejaarribaraeselburtontio!!!) 

Interior, nit. El Sweeney comença a matar amb les seves úniques amigues “les navalles”. Les excel·lents cançons del musical acompanyen amb les seves notes les gotes de sang de cada assassinat i queda perfilada una història en la què novament un pària que odia la societat es revenja de tots i tothom, fastiguejat per la existència de l’ésser humà i la falta de la seva estimada. En un acte final estranyament precipitat es desencadena la tragèdia. 

S’obren les llums. Les notes de la cançó Johanna continuen a la meva memòria. El resultat final no m’ha decebut. Ni molt menys. Però sí esperava més, molt més. La meva exigència prèvia no ha estat del tot satisfeta, i no sé si ha estat per falta de ritme.. o d’emoció. No m’ha emocionat, aquest Sweeney Todd. Però sí m’ha interessat. M’ha agradat. He passat una bona estona, però sempre que veig un Burton.. espero el millor. I no és el millor d’ell. 

On és l’error? Perquè els actors estan excel·lents. La direcció és molt i molt bona, i no parlem de la estètica que se li pressuposa sempre al Burton: deslumbrant. Potser jo volia més, potser sempre vull més, de gent com ell. O no. O potser realment no ha estat a l’alçada de les circumstàncies… Potser no era la seva pel·lícula, era la obra d’un altre, que ell només ha “retratat”…  

Exterior. Nit. Floridablanca.  

Estic un pèl decebut, però no del tot perquè m’ha agradat. I començo a pensar en la pel·lícula i em queda el record d’una obra que si bé no m’ha commogut –i em penso que avui aquest ha estat el problema- sí que m’ha divertit.  

I sigui com sigui, passi el que passi, sempre recordaré el millor de cada director. I en record hi hauria una forma d’immortalitat. 

I com he dit al principi… 

Un paio especial, aquest Burton. Recordo el meu primer contacte amb el seu cinema un dia de fa molts anys quan vaig apropar-me al desaparegut cinema  Niza…”