( Tràiler i música…  

http://www.youtube.com/watch?v=SYW2ltW5SPo&feature=related  

http://www.youtube.com/watch?v=-YgHi8z7rMw 

http://www.youtube.com/watch?v=kK_tamEaqKA&feature=related )  

Direcció: Paul Thomas Anderson.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 158 min.
Gènere: Drama.
Interprets: Daniel Day-Lewis (Daniel Plainview), Paul Dano (Paul Sunday/Eli Sunday), Kevin J. O’Connor (Henry), Ciarán Hinds (Fletcher), Dillon Freasier (H.W.), Randall Carver (Sr. Bankside), Coco Leigh (Sra. Bankside), Sydney McCallister (Mary Sunday), David Willis (Abel Sunday), Kellie Hill (Ruth Sunday).
Guió: Paul Thomas Anderson; adaptació lliure de la novel·la “Oil” de l’Upton Sinclair.
Producció: Joanne Sellar, Paul Thomas Anderson y Daniel Lupi.
Música: Jonny Greenwood.
Fotografia:
Robert Elswit.
Muntatge: Dylan Tichenor.
Disseny de producció: Jack Fisk.
Vestuari: Mark Bridges.

Extraure tota la sang de les coses, tot el suc. Tot el poder. Fins a vampiritzar la pròpia ànima. El propi desig de la ingesta de l’ànsia d’arribar el més amunt possible, de trepitjar, destrossar, pactar i si cal, matar qui sigui per a aconseguir-ho.  

La terra té la seva pròpia sang. Hi haurà sang, diu el títol original. I és la millor de les presentacions de la millor pel·lícula de l’any. Tantes coses a dir, d’ella, que sembla mentida que en una sola cinta s’hi concentri tanta idea, tanta imatge, tant de símbol, tanta misèria personal i humana. S’hi concentri tant de geni, com per a proclamar el Paul Thomas Anderson director de l’any, per damunt, inclús diria, dels Cohen. I fa una setmana això m’hagués estat impossible d’afirmar, perquè fa una setmana la dels Cohen era la millor pel·lícula que havia vist en mesos. Però ara… però és que aquesta pel·lícula… és gairebé perfecta. I potser sense el gairebé.  

La sang de la terra, negra, el petroli, és la vida del Daniel Planview, el Daniel Day-Lewis més impressionant que mai hàgiu pogut veure actuar en pantalla. Més que el de My left foot. Més que el de In the name of the father. Més que tots. Quina manera de encarnar la condició humana més baixa, despòtica i traïdora de la seva pròpia naturalesa, de la seva pròpia persona! I també és la sang del seu antagonista, que no és un: és tot i tothom. Un tot encarnat per qualsevol. Un tothom encarnat per tots. Un enemic comú per a un home que només lluita contra sí mateix en la cursa més desesperada de totes: la de l’autodestrucció més rastrera i absoluta, encara que la lluita, aparentment, sigui per arribar el més amunt possible. La neurosi del no saber frenar i mirar el què has aconseguit que porta a la bogeria del no poder parar, de l’ambició que destrossa el poc d’humà que et quedarà després de clavar les teves dents a tot allò que es posi al teu camí. 

Però poc a poc. En primer lloc anem a la forma… i a l’inici. I mai oblidaré aquest inici de pel·lícula. Senzill però majúscul. Un pla fix: unes muntanyes. Una música ensordidora, posa els pèls de punta. La combinació provoca terror. I és la primera imatge. Immediatament després, la encarnació de la obsessió en un home que pica, que clava, que esbufega… que lluita amb la muntanya; i la manca total de diàleg i de paraules: no calen. Trencarien la narració, trencarien la màgia. Destrossarien un inici tan brillant que és capaç de definir tota la pel·lícula que veurem més tard, i a un dels personatges més ben construïts i composats de la història del meu cinema (i dic meu per no sobrepassar-me, dic meu perquè és el que he vist, i em penso que és molt o almenys suficient).

I la definició d’obsessió és un home que des de les entranyes de la muntanya  tracta d’extreure’n alguna cosa. La seva sang, la sang de la muntanya. L’essència. I és una lluita dolorosa, perquè hi ha ferits, en ella. Ell es fa mal, la muntanya crida. La música continua ensordint… I comença la èpica. Comença l’ascens… que serà un descens als inferns. 

Els ianquis tenen la seva pròpia mitologia. I la seva mitologia és més interessant quan més propera a la realitat i la misèria humana, que a l’ideal del somni americà. A nosaltres, a mi, em resulta molt més entenedor accedir al discurs de la caiguda que al del patriotisme d’una terra que no acabo d’entendre. I en aquest sentit, quan s’hi posen en saben. I aquí s’hi posen bé. Però és clar, en la mitologia també hi ha monstres aterridors, els creats per l’anomenada “terra de les oportunitats”, que mouen els que potser no havien tingut res a un tenir-ho tot que demana més, i més i més… en un pou sense fons. Una bèstia que alimenta a una altra en un joc de beneficis que acaba destrossant tot allò que de bo podia tenir, té o tindrà l’home. La mitologia americana, amb uns clarobscurs tant marcats en aquesta història que la converteixen, de cop, en un clàssic de la narració on d’altres cauen malgrat ser bones (i força bones) pel·lícules (com American Gangster, per citar-ne alguna de molt contemporània). Senyor Anderson, ha parit un clàssic. Reinventa vostè la narrativa del clàssic ianqui.   

Els deserts del There will be blood i els de No country for old men amaguen les passions més baixes, i fan sorgir els instints més amagats i foscos del personatges que allà sobreviuen i que pertanyen a aquella mitologia. I és en la supervivència on troben o tracten de trobar els camins per a deixar de sobreviure i prosperar, com promet un cop i un altre un immensament vanitós, superb i prepotent Daniel Plainview. El que no sap veure, la jugada que li posarà els pals a les rodes serà que tothom vol deixar de conformar-se amb poc i voldrà més, i no és l’únic que té un pla per a aconseguir-ho: i és en aquesta lluita on no hi pot haver dos vencedors, només un, i on esdevindrà la tragèdia de la pèrdua: la de la condició humana. Convertits en la pitjor de les caricatures d’un ésser humà, els morts vivents que circulen per la pel·lícula de l’Anderson abandonen la seva pela d’home i muden cap a l’embolcall del més grans dels horrors, que els faran convertir-se en ciutadans del no-res, de les promeses que no arriben a cap port, del que es volia i no s’aconsegueix. Del poder per sobre de la humanitat. Fastigosament real i fastigosament reprovable.  

Hi haurà sang. I càstig, afegiria. Però no el moral: el de l’excés. El del trepitjador, el de la serp mentidera. El de la tragèdia. I no parlo del Daniel Day-Lewis, només. Ni molt menys. Parlo de la descripció més crua i depriment de les persones que fins ara he vist a una pantalla gran, potser només comparable amb l’Apocalypse Now del Coppola o el Ful Metal Jacket del Kubrick. Poques més, us ho asseguro. L’ombra del que pots arribar a ser esdevé gairebé física, i si en algun moment el retrat humà que ens proposa la cinta recorda a l’Aviador del Scorsese, aquesta no li arriba a la del Anderson ni a la sola de les sabates. Aquí el salt és sense paracaigudes, i la bufetada és contra el terra més dur i fred. 

I en la forma que deia, hi entraria la música. Sembla que contemplis una pel·lícula de terror, en alguns passatges. I de fet.. que no ho és? No cal veure morts, vampirs, homes-llop.. de fet, tots sorgeixen de la ment humana, de la seva imaginació. Només cal descriure, doncs, l’ésser humà, o el que pot arribar a ser, per a fer por. La música accentua cada imatge, cada escena, cada paraula… fins al punt que sense ella la pel·lícula seria igual de bona però menys punyent i es revela com un element imprescindible per a subratllar allò que el narrador de la història, el director, vol subratllar. Una música creada per –nova alegria- un membre dels Radiohead, el Johnny Greenwood, que en l’exploració de nous formats ha sabut llegir perfectament la història i “marcar-la”, pautar-la amb el seu propi llenguatge. Excel·lent, vibrant… orgàsmic!  

Però Anderson, com t’ho has fet? Com pot ser que hagis composat aquesta simfonia del descens lliure amb aquesta competència? Perquè si parlem ara de la narrativa, ens trobarem amb una pel·lícula que no només descriu: és tot un símbol. Amaga missatges. Els fa obscurs. Ens ho posa difícil. Insinua. Fa que estiguem incòmodes. Reconeixem en certa manera el que ens diuen, però no ens ho acabem de fer nostre perquè cal una interpretació que de vegades no tens ganes de fer per pur terror. Allò que allà es veu, aquella lluita singular entre home i muntanya, deixa de ser-ho quan entra la vertadera lluita, la de l’home contra l’home, i després la del poder contra el poder. Diners contra diners, amagats sota petroli i religió. Poder de convocatòria i engany disfressat de bones paraules. La competència tacada de la sang que brolla de les ferides de la mentida i la necessitat neuròtica de demostrar-se, l’un, que és capaç de vèncer per a allunyar-se del que més odia i tancar-se en el propi dolor amb la bogeria com a embolcall inevitable; per a demostrar, l’altre, com n’és de perillós el discurs quan s’utilitza per a conquerir les ànimes, i el mal i la força que es pot arribar a fer amb ell si un utilitza la por i el poder com a argument implacable, sobretot si prové de la fe, del desconegut, de Déu. Dos móns que estan simbolitzats per dos personatges que saps des de bon començament que seran la cara i la creu d’una confrontació terrible. Es mastega des de la primera topada. Es palpa en la magistral forma de narrar el director un xoc de violència no tant física (que també) com psicològica, en la recerca de la victòria al preu que sigui.  

Les escenes memorables passen una darrera l’altra, al davant dels nostres ulls, com si una fos millor que l’anterior i pitjor que la següent. La conquesta de la primera torre, la trobada preciosa entre un pare i un fill després de la tragèdia d’una mort accidental, l’incendi que és l’avantsala d’una tragèdia molt més que econòmica, l’abandó a un tren no només d’algú sinó de la pròpia humanitat, el descobriment de la mentida en els ulls del que diu que és algú per a no ser res, l’allunyament entre un pare i un fill sota el crit ferotge de la bastardia o les memorables escenes a l’església de la tercera revelació, on un dels personatges més interessants i més obscurs de la pel·lícula provoca el deliri dels seu ramat de bèsties que imploren alguna cosa en la que creure… un fresc de tota una societat que no li cal més que una empenta per a convertir-se en el pitjor reflex de sí mateixa, mentre tot depèn del qui té el poder, del recipient boig on resideix la força sota el títol de triomf personal, per a més ironia. I un final de dicció al·legòrica que posa l’espectador de cap per avall i el deixa sense respirar, un final que en certa forma m’ha recordat al millor Kubrick de Ful Metal Jacket. Un triomf total per una pel·lícula total que abandona la facilitat d’un possible desenllaç convencional per a donar una altra volta a la rosca del que ja no semblava poder donar més de sí, de pura creativitat. 

En fi, no crec que pugui transmetre amb paraules el que només una pel·lícula pot fer, i per tant us demano que feu l’esforç de veure aquesta absoluta meravella i, tant si us agrada com si no, hi reflexioneu. Em penso que passi el que passi, no us deixarà en absolut freds. I si aquesta és el que alguns anomenen “obra d’obligada visió”, si hagués d’obligar a algú a veure una pel·lícula –una cosa que no faria mai-, i sense oblidar-nos dels Cohen (sempre presents) ara com ara aquesta tindria un títol: “There will be blood”. Una incommensurable obra mestre.