Feia temps que em rondava pel cap fer un escrit que parlés dels títols de crèdit de les pel·lícules, obres d’art desmerescudes i que han passat desapercebudes per un públic, tots nosaltres, que de vegades només esperem que acabin perquè comenci la pel·lícula. Gran error: és amb ells que comença l’espectacle, i en alguns casos són molt millors que la pròpia cinta que ens disposarem a veure. 

I fa poc vaig trobar un parell de webs fantàstiques on es parlava de tot plegat. Aquestes pàgines web són http://www.titulosdecredito.org/, d’una banda, i http://www.picturemill.com/, de l’altra. Val la pena fer-hi una ullada en tots dos casos, perquè a nivell informatiu són fabuloses i a més la qualitat dels clips és excel·lent en relació a d’altres buscadors d’imatges. D’elles dues n’he extret la majoria de clips d’aquest post 

Vaig començar a interessar-me per certs aspectes del disseny aplicat al fet audiovisual i la vídeo creació ara fa força anys amb l’aparició d’un personatge interessant, el Chris Cunningham (de qui parlaré un dia) un paio curiós i d’una creativitat indubtable que em va posar els pèls de punta amb el videoclip “Come to daddy”, de l’Aphex Twin. Amb ell i alguna visita a algun museu d’art contemporani on s’hi projectaven peces audiovisuals de curta durada em vaig adonar que el món de l’audiovisual era quelcom francament desconegut per a mi, i que hi havia moltíssims camps on valia la pena treure el nas i explorar a la recerca d’alguns genis creatius de gran vàlua i que restaven desconeguts per la majoria del públic. Era la narrativa desestructurada del minut i escaig, la provocació en molts casos, el símbol -més que la evidència- com a missatge comunicatiu fosc, obscur. De vegades calia interpretar, de vegades no tant, però sempre era un repte observar les creacions de joves –o no tan joves- artistes que manipulaven amb encert i traça un llenguatge que ja aleshores va passar d’entusiasmar-me a apassionar-me. 

I d’aquí, d’aquest interès, neix la meva admiració ja no només cap al cinema com a art que narra, que explica, sinó també cap al fet audiovisual d’intenció de vegades purament estètica, de vegades més funcional. I de cop i volta, un fantàstic dia de juliol (recordo perfectament que feia molt bon temps, en contrast al que es veia a la pel·lícula, descobreixo Seven. I el cas és que no era el primer cop que trobava interessants els crèdits d’una pel·lícula, però sí que fou a primera vegada que uns títols de crèdit em posaven la pell de gallina com ho havien fet algunes d’aquelles projeccions audiovisuals dels museus que parlava, o com el videoclip del Cunningham. Abans, però, de continuar us convido a veure-ls a veure si em doneu o no la raó a aquells que no els hagin vist:  

http://www.titulosdecredito.org/Fitxa_Seven.html  

El director d’aquesta peça mestre indispensable per a comprendre els actuals crèdits de les pel·lícules era, és, el Kyle Cooper. I amb ell el meu concepte al voltant del crèdits inicials del cinema, “les lletres”, va canviar radicalment. La sorpresa va ser majúscula en comprovar com amb un espai tan reduït de temps algú podia explicar el que a continuació tota una pel·lícula explicaria a la pantalla en gairebé dues hores de metratge. I no és tant que parlés de l’argument com del retrat de la malaltissa ment del Kevin Spacey, el que definien aquests dos minuts de pel·lícula que acabeu de veure. Contemplant aquest pròleg d’imatge i música et feies i encara et fas un idea del que la cinta vol transmetre, i és una idea no només propera al imaginari que en ella s’explica sinó fins i tot superior a l’esperit de la pròpia cinta del Fincher… sense desmerèixer-la, és clar. 

A partir d’aquí vaig començar a fixar-me –i molt- en totes les pel·lícules que anava veient i recuperava les ja vistes buscant allò que recordava que en algun moment havia vist.. i gaudit. A la recerca dels crèdits originals, impactants, que sabia que en algun moment m’havien fet somriure, emocionar-me, patir… i mentre tot això em passava a mi, es va crear a tot el món cinematogràfic una mena d’efecte dominó arrel d’aquests crèdits de Seven que no van fer més que enriquir una mica més la història del propi cinema. I jo, començava a recordar i recuperar aquelles pel·lícules que en el passat havien proposat amb igual d’encert un joc similar com a prèvia de l’espectacle cinematogràfic tal i com el coneixem. I vaig recordar que a Psicosi ja havia vist alguna cosa que valia la pena recuperar…:  

http://www.titulosdecredito.org/Fitxa_Psicosis.html  

En informar-me del responsable de tan curiosos i encertats crèdits, vaig descobrir el Saul Bass, el vertader iniciador de tot aquest “moviment” sense voler-ho. Ell, que més tard en un Festival de Sitges reivindicaria la vertadera autoria de la famosa escena de la dutxa de la pel·lícula del Hitchcock, va crear moltíssimes meravelles d’aquest mateix estil que donaven el tret de sortida a tantes i tantes pel·lícules i amb ell el concepte dels “opening titles” deixava de ser merament informatiu per a convertir-se en part essencial del que s’explicaria immediatament després dels mateixos. 

Aquest dissenyador gràfic dels  Estats Units va saber, doncs, millor que ningú i abans que ningú, conjugar la necessitat i l’art en forma de petites peces meravelloses que definien molt bé els productes dels directors més prestigiosos. 

I algunes de les seves creacions han passat a la història del cinema com és el cas sobretot de Anatomy of a murder, de l’Otto Preminger, lIt’s a mad mad world de l’Stanley Kramer o els de Vertigo, fabulosos i penso que avançats a la seva època. No hi són tots, però són tots els que hi ha:  

http://www.titulosdecredito.org/Fitxa_ElMundo.html 

http://www.titulosdecredito.org/Fitxa_Anatomia.html 

http://www.titulosdecredito.org/Fitxa_Vertigo.html