( hope there’s someonehttp://www.youtube.com/watch?v=s-dEKnvKMXg&feature=related )

Disparat des del canó curt de la feina, aterro gairebé sense coneixement a un vagó de tren que m’apropa al cap de setmana. Música i atordiment vagaregen a parts iguals dins la meva closca cansada, i els ulls se’m tanquen esperant ordres del cervell que dictin el contrari, un fet que no passarà pas en els propers quinze minuts. Al meu voltant, cares de morts vivents que ressusciten caminant cap a la llum del descans setmanal, cares com la meva. Ni més ni menys. Trist i emmarcat en el quadre costumbrista setmanal de la fugida cap endavant penso amb la rapidesa amb la que el temps deixa enrere tota engruna de realitat, i dona pas al futur de la immediatesa amb la tirania de l’amo que no respecte al seu esclau. El temps fueteja la vida dels qui vivim amb presses perquè arribi el cap de setmana, sense adonar-nos que darrera d’ell torna a aparèixer el dilluns i el dimarts en un cercle tancat que et pressiona contra el mur de la tristor amb la força centrifuga d’un avió supersònic… 

Volem que arribi el divendres però no ens adonem que amb això desitgem que s’acceleri el temps i ens apropi més a un futur que ens espera amb les dents tan esmolades, que quan ens esbudelli ni ens adonarem. Volem arribar allà on ens condemnem perquè no suportem el nostre paper a aquesta broma diària, excepte en els petits moments on mereix la pena viure, que també en són, i molts. Reclamem amb fúria el que sigui sinònim de felicitat, perquè aquest concepte no pot ser possible.  

Volem, desitgem, reclamem…  

Desperto. Trist, recorro el camí soterrat que em durà a la llum de la tarda. I allà, just a sota, a unes passes del divendres, de la llibertat, escolto una música. 

I allà, a aquella plaça soterrada, on es creuen milers de mirades, veus, sensacions, emocions… on es troben vells, joves, petits, grans, rics, pobres, captaires, inspectors, policies, lladres… tots nosaltres, escoltem el mateix. I movem els peus al mateix temps. I ens desitgem un bon cap de setmana amb un somriure a la boca a ritme del Bob Marley, o d’un espiritual negre. A ritme dels músics del divendres a la tarda. A ritme dels que m’optimitzen el que és obscur dels meus pensaments. 

I de cop tots gaudim amb el mateix. I la meva mirada es creua amb la del captaire coix, que està vibrant amb la música. Em somriu mentre decideixo anar cap a la sortida. Li somric i de cop escolto, dels seus llavis: 

“Tant de bo cada dia estiguessin aquí, aquests paios”. 

Tant de bo cada dia estiguessin aquí, aquests paios.   

Té raó. Tant de bo hi fossin cada dia.