Ja en fa molt, de temps. D’aquelles nits que em passava en blanc per a veure els premis més “glamurosos”, i amb la expectativa de que donessin el guardó a aquells que havien aconseguit entusiasmar-me, que m’havien fet somniar.  

Han passat molts anys, i amb ells aquell entusiasme. I amb ells, s’ha acabat aquella forma de veure aquests premis. Ara ni m’agraden ni els segueixo, tot I que dins meu hi resta una certa curiositat per a veure fins a quin punt aquests “membres de la acadèmia” tan coneixedors del medi cinematogràfic, poden arribar a ser injustos, o simplement a demostrar la seva total ignorància. 

Hi ha qui diu que la majoria dels qui pertanyen a aquest jurat ni tan sols han vist la meitat de les cintes que van a concurs, i que simplement han visionat aquelles que opten als premis “majors”. No ho sé pas. Però ben bé que ho ha semblat, de vegades. El que sí que sé és que l’espectacle és l’espectacle, la nit dels Oscars, i en aquest cas està pel damunt de tota la resta, i per tant damunt fins i tot de la lògica o de la qualitat de les obres seleccionades. I si bé de vegades aquella lògica s’acompleix per pur atzar, normalment no és així, i ens trobem premis estúpids per a pel·lícules o intèrprets estúpids, i injustícies enormes que han passat a la història del cinema. 

També hi circulen “llegendes urbanes”, dels Oscars; com la que diu que el premi a millor actriu del 1992 a la Marisa Tomei per “Mi primo Vinny li va donar un Jack Palance borratxo que va dir el seu nom aquella nit perquè li va donar la gana, encara que aquell no era el nom que deia el sobre. O la que explica com algun actor conegudíssim va pujar a recollir un premi amb la bragueta baixada, degut a un ràpid “affair” amb una hostessa als serveis, uns minuts abans. Com dic: llegendes que poden ser –o no ser- certes, però que només fan que engrandir aquesta mítica nit per a molts, i insulsa, avorrida i estúpida per a d’altres, que ni representa el cinema ni ho farà mai: només a un espectacle de llum i focs d’artifici destinat a vendre més productes que obres artístiques.  

Sigui com sigui, i per aquesta curiositat que us deia més amunt, o pel motiu que sigui, cada any em fa gràcia saber qui guanyarà. I aquest any és d’aquells que hi estic més interessat bàsicament perquè trobo que el nivell d’algunes de les presentades a concurs són d’alta qualitat, encara que en aquests premis mai s’hi destacaran les obres arriscades (com l’Inland Empire del Lynch) ni les diferents –i per tant interessants- i que cada any han de veure amb humiliació com els hi passa la ma per la cara el “producte de cara neta, polida i bonica”. En fi… 

Però prou s’han arriscat, trobo, aquest any, perquè no són pel·lícules, algunes, fàcils… i –estrany- són molt bones. Encara que hi falti l’Eastern Promises del Cronenberg (quina vergonya…). Encara que no hi sigui l’Empire del Lynch (m’agradaria veure la cara que se li quedaria a la gent si se li donés el premi a una pel·lícula com la seva…). Encara que de forma descarada hagin obviat la meravella del Fincher Zodiac (de les millors i més interessants de l’any). Però bé, que hi farem… Si no hi haguessin aquestes injustícies, no serien els Oscars, suposo…  

Jo espero que guanyin exaequo No country for old men i There will be blood com a millors pel·lícula, i els mateixos directors (Cohen i Anderson) com a realitzadors. Evidentment, penso que ha de guanyar el Bardem –fa un paperàs i està cantat, em penso- i no tinc dubte que si no se l’endú el Daniel-Day Lewis com a principal serà una gran injustícia. I en relació a elles, m’agradaria que fos la Ellen Page de Juno o la Julie Christie per Away from her. 

En fi, una nit que recordo amb nostàlgia per la il·lusió amb la que la esperava en una vida que ja em sembla la d’un altra i que ara no deixa de ser una nit més de diumenge… És estrany, això de mirar enrere…