Direcció: Ken Loach.
Països
: Regne Unit, Itàlia, Alemanya i Espanya.
Any: 2007.
Duració:
98 min.
Gènere
: Drama.
Intèrprets
: Kierston Wareing (Angie), Juliet Ellis (Rose), Leslaw Zurek (Karol), Joe Siffleet (Jamie), Colin Coughlin (Geoff), Maggie Hussey (Cathy), Raymond Mearns (Andy), Davoud Rastgou (Mahmud), Mahin Aminnia (dona del Mahmud), David Doyle (Tony).
Guió: Paul Laverty.
Producció
: Rebecca O’Brien.
Música: George Fenton.
Fotografia: Nigel Willoughby.
Muntatge
: Jonathan Morris.
Direcció artística
: Fergus Clegg.
Vestuari: Carole K. Fraser.

( Una interessantíssima entrevista amb el Ken Loach al voltant de la pel·lícula Tierra y libertad: http://www.youtube.com/watch?v=xHN582nEqhc )

Fa uns anys el Ken Loach  va escriure i dirigir Tierra y libertad i amb ella va aconseguir fer la pel·lícula més interessant, pedagògica i seriosa sobre la guerra civil espanyola que mai he vist a un cinema, i té collons, havia de ser algú que no fos espanyol… com sol passar en aquests casos. Sobretot si es tracta de ser imparcial o almenys de tractar de ser-ho… 

Però en el passat ja n’havia vist d’altres, d’ell. Des de Raining stones, passant abans per Riff Raff o Hidden Agenda i d’altres, la majoria d’elles adscrites a un estil d’explicar històries molt personal, proper al documental i a un realisme despullat i sense artifici. Totes al voltant d’un discurs molt proper al de la realitat dels obrers i de les classes treballadores britàniques, perjudicades per viure en un món urbà que malgrat els avenços i la tecnologia s’allunyaven -i s’allunyen- cada cop més del que se suposa que tot plegat proposava: una millora en la qualitat de vida. 

Aquest cineasta anglès es caracteritza per a mostrar en pantalla les realitats, doncs, mes desfavorides d’un món occidental ple de trampes i de tripijocs a la trobada constant del benefici, costi el que costi. I és en aquest aparador –de vegades valent i de vegades potser un pèl massa pamfletari- on es trobava –i es troba- el vertader caràcter d’aquest realitzador tan personal. De fet, les seves descripcions, panoràmiques d’un univers altament desestructurat i d’unes vides utilitzades de forma quasi indecent pels mecanismes del poder són tan acurades que en alguns casos és gairebé impossible deslliurar-se, com a espectador, de la sensació de realitat –aquest “realisme” al que s’ha adscrit el seu cinema tantes vegades-, un fet que sempre era (i és encara) valuosíssim a l’hora de fer les lectures reposades i a posteriori de les seves obres. I de fet, sense aquest “efecte Loach” el seu cinema no tindria la personalitat que mostra, i no hagués aconseguit probablement ni la meitat de l’èxit que ha aconseguit, sobretot si tenim en compte que el seu cinema no és precisament comercial o per a tots els públics. Però és que el paio en sap molt, de narrar històries, i en sap molt de tractar els temes. Sobretot els esmentats més amunt i amb els que comparteix no només una simpatia sinó també un compromís que pel·lícula rere pel·lícula confirma de forma clara, inequívoca i rotunda. Podríem dir que és sincer, que les seves pel·lícules transmeten sinceritat i una certa mirada transparent que no jutja tant com mostra, que és capaç de conscienciar sense res més que el poder de la història ben narrada i un ull de càmera implacable en la descripció més nua d’allò que veu i observa. 

De tot això se’m podria desprendre que el que comento aquí és el pròleg a una nova obra major del director, una nova mirada plusquamperfecte a tot aquest univers. Però no és ben bé així. De fet, aquesta It’s a free world és una enorme decepció -encara que tot i això continua essent una pel·lícula correcte-, mai a l’alçada de moltes d’altres que ha estat capaç de dirigir en el passat. I el problema rau en aquest cas en, precisament, allò que més vàlua té del seu cinema: la seva mirada personal i compromesa. I això que torna a parlar de injustícies socials… però d’una forma un pèl sospitosa que si no hagués estat perquè he vist gran part de la seva producció trobaria gairebé conservadora. I no, no us poseu les mans al cap! Intentaré explicar-me! 

A It’s a free world l’objectiu de la càmera es fixa, suposadament, en el món de la immigració, per a llegir un panorama brutal de misèries i calamitats per las que aquesta capa social ha de passar en el seu dia a dia per a sobreviure. I per a fer-ho ens proposa seguir a un personatge, la , que després de ser despatxada de la seva feina decideix muntar la seva pròpia empresa al costat de la seva companya de pis. Aquesta empresa s’aixeca al voltant de la idea de proporcionar treballadors –en principi legals- de forma immediata a aquelles empreses que els necessitin, amb contractes no ja per dies, sinó també per hores. La proposta acaba fent equilibris a una corda estretíssima que separa el que és moral amb el que és immoral o almenys reprovable, i que evidencia que certs components normatius i legals de la societat d’avui dia només existeixen de forma testimonial, i en tot cas per a saltar-se-l’s si cal fer-ho per a sobreviure. I la nostra protagonista aviat s’adonarà que per a fer calerons ràpids de vegades el camí més curt és el de la línia recte… sobretot en el món dels negocis.  

És, doncs, una mirada nova, la del explotador que es construeix, la del treballador que posat en un situació límit acaba tastant allò que detestava i habituant-se a esdevenir el monstre que es menja l’infant, el peix gros que es menja el petit si del que es tracta és d’arribar a fi de mes. Però és clar, la sensació que a un li queda després de veure la cinta és la de la observació d’un ascens que, malgrat té un preu, no deixa d’estar justificat: i és que la nostra protagonista esdevé víctima en el descontrol de la pròpia situació, que se li escapa de les mans fins el punt d’acabar actuant de les formes més reprovables que a un li pugui passar pel cap. Però sempre de manera justificada, com he dit abans. O no sents certa compassió per la mare soltera que sola ha de pujar la seva criatura com pugui, quan cap al tram final de la cinta passa el que passa? O no comprens certes actuacions –també cap al final de la història- que d’altre manera mai comprendries si no fos perquè se la ha col·locada en un punt de mira molt parcial i compassiu, prenent part de forma explícita en la narració del esdeveniments i perdent-se així tot el valor que a d’altres obres el director havia sabut conferir? Hi ha crítica, sí, a un sistema i una manera de funcionar tota una societat; però queda fortament desvirtuada per la sensació gairebé tràgica que se li confereix a la protagonista de la història, que sembla empesa a actuar com ho fa quan no en té cap necessitat. I aquí és on tot se’n va a fer punyetes, en convertir-se en una història més de fracàs personal que no es capbussa ni en una cosa ni en l’altra, ni acaba d’explicar allò que explica amb alguns personatges que apareixen i desapareixen (què acaba passant amb la família d’Irakians o pel xicot polac?) sense saber-se quina ha estat o és la seva funció a la pel·lícula exactament.  

La visió del Loach s’allunya i es desvirtua a mida que el film camina cap al seu desenllaç i el fet de la immigració i la seva realitat, que de fet serien el que resultaria més interessant de viure i veure com a espectadors, es va desdibuixant concedint-se tot el valor de la narració al drama viscut per la protagonista, un drama que la veritat, en cap moment m’acaba d’interessar, i molt menys veien tot el que podria haver donat de sí una reflexió com les que en el passat havia composat aquest director al voltant d’un tema de l’actualitat d’aquest. Es perd la càrrega crítica d’alguns personatges que queden només al servei de la definició de la protagonista, es desvirtua allò que havia transmès sempre tan bé a les seves pel·lícules: la realitat passa a ser una dramatització de la realitat, i saps que estàs veient una pel·lícula: l’efecte Loach a prendre pel sac. 

El problema és que de històries de pobrets empresaris que es veuen empentats a actuar de forma reprovable per a salvar la seva família ja n’he vist unes quantes, i no seria en el cinema del Loach on aniria a buscar-les. I sense “castrar” la creativitat de ningú condemnant-lo a parlar sempre del mateix, en aquest cas el tuf que desprèn la part final de la funció és força desencertat –i desconcertant- per un artista del seu tamany creatiu i amb una carrera tan coherent com la seva… No acabo de veure clar què és el que tractava de explicar, perquè a més, penso que els fets que s’expliquen a la cinta es produeixen en molts casos de forma massa precipitada, de la mateixa manera que la evolució de la protagonista tampoc em sembla massa coherent. Les fa de molt grosses i sembla que s’hagi volgut buscar l’extrem per a explicar el que tothom ja sap, que les coses no són de color de rosa, i que el món capitalista pot arribar a ser molt cruel amb qui no té la mateixa defensa ni juga al mateix joc ni amb les mateixes cartes que les de la majoria. No calia, que s’anés tant lluny, i aquí es desvirtua gran part de tota la cinta, desactivant-se tot el valor que a vint minuts del final podria haver resultat molt més interessant i menys partidista. 

Molts hi veuran en aquest canvi de mirada –cap al botxí, i no cap a la víctima- una nova forma d’explorar camins nous del director, i potser tenen raó. Però prefereixo el Loach lluitador de les seves anteriors propostes, i que millor que ningú sabia com ensenyar-nos el món que potser coneixem menys i que val la pena conèixer per a no oblidar-nos del que és realment important. L’altre, desgraciadament, el coneixem massa. I el seu interès és purament anecdòtic comparat amb el l’altra bàndol, que sí es mereix, almenys, la justícia de fer-li un retrat a l’alçada de les circumstancies.  

Els taurons, pel National Geographic. I pel cinema nord-americà de caixa i faixa. La resta, els peixos indefensos, per retratistes com el Ken Loach. Tant de bo sigui així de nou.