( Malaltissos… oi?  http://www.youtube.com/watch?v=03X_QbmqRc4 )    

Clic 

Un soroll. M’aixeco del sofà. Miro al voltant. 

Clic. 

El soroll s’apropa. No veig res. Camino cap a l’habitació. Sento la presència d’alguna cosa però no la veig. 

Clic 

“Hola”. 

Escolto un “hola”. Amb por miro el llit, aparentment buit. Des d’allà algú ha parlat, estirat  de bocaterrosa, pel so ofegat de la veu. Suo; temo; pateixo. No veig qui parla.  

Sento que la presència em toca. Alçada però des del llit, estira un braç fred mentre amb l’altre m’agafa el coll. Els seus dits són freds. Els seus sis dits. Les ungles són llargues i em fereixen lleument la pell, que comença a sagnar. Darrera d’ella, o d’ell, n’hi ha més presències, com petits animalons que s’arrosseguen i es mengen el color de les parets. El dels llençols. Són bruts, ho noto. M’embruteixen 

Els detesto i em fan mal. Qui són? “Qui sou?”, crido.  

Clic. 

I el riure. L’habitació ja no té color. Centenars de bèsties envolten cada racó de les cantonades de la meva (meva?) habitació i encerclen a milers d’altres criatures que pareixen milions de petits microbis gairebé invisibles que infecten l’ambient. Minfecten a mi.

La presència parasitària comença a gaudir de la meva por. Ho sé perquè la tinc ficada a dins. 

Qui cony ets?” 

Sense escoltar escolto que s’alimenta de la meva por, i que fa anys que volia fer-se físic per a dir-m’ho. M’explica, mentre els quinze metres quadrats que feia la meva habitació es van reduint de forma violenta i accidentalment agradable, que  ja et volia conèixer, ja. Ja et volia acabar de posseir. La teva por diària, aquella que et consumeix, em manté al costat teu dia rere dia, i he adquirit prou poder com per a menjar-te i prescindir definitivament de tu i la teva avorrida vida. I els meus soldats no deixaran una engruna de rastre de la teva existència”. 

Clic 

M’apago. No lluito perquè no hi ha res per a lluitar. Té raó. La meva por l’alimenta, i ara en tinc més que mai. Deixo de pensar, deixo de sentir. 

Desperto.  

Clic. 

Vaig a l’habitació. No noto res d’estrany. Les parets són del color que eren, no hi ha infecció a l’ambient. Sembla tot normal. Excepte el maleït 

Clic. 

Quan m’apropo al bany i encenc el llum, la seva boca somriu a la meva cara, La última part del meu antic jo es desprèn “i ja existeixo sense més por que la que m’alimenta dels altres. Esperaré uns quants anys més fins a xuclar la vida d’aquells que viuen al meu voltant i temen la vida”. 

ESPERARÉ, IMPACIENT…  

Clic.  

“Un soroll. M’aixeco del llit. Miro al voltant.”