(Carbasses… del Zero a mil en dos minuts escassos…  

http://es.youtube.com/watch?v=xJOGq5XTojo )

“Alçat!” 

Em crema la pell. Qui crida? Qui coi és? 

“Alçat, malparit!” 

A veure, tinc por. Pensa, reacciona. Qui és? Què vol? Cop de puny? Merda, què faig? Sóc a casa? No el veig, em veu? 

“No m’has escoltat fill de puta? Aixeca’t!” 

Així, fes veure que dorms. Merda TINC POR! Què he de fer? Pensa… la làmpara, la electricitat, el cable… SÍ! 

El desorientat número 1 va llençar la làmpara del seu dormitori directament a la cara de l’intrús de moment desconegut pel desorientat número 1, i va aconseguir tumbar-lo. Un cop a terra, el desorientat número 1 va mirar l’esquena d’aquell home que s’havia atrevit a profanar el seu apartament del carrer de les Mentides, baixos. Satisfet però encara acollonit va notar que els seus calçotets no aguantaven la pressió de la tifarada que havia deixat anar a causa del terror que aquell mamonàs li havia fet experimentar. La ferum de merda era tan intensa que no va poder fer res més que treure’s la esmentada peça de roba i llençar-la a les escombraries. 

Més tard ho embolcallaré tot amb un plàstic i ho llençaré, però ara… ara vull saber… qui cony és aquest cabronàs? Gràcies gràcies gràcies a Déu que he pogut… a veure que té? Té cartera? 

Mentre inspeccionava el cos que residia de bocaterrosa sobre el terra de parquet, va veure que encara estava tremolant. Era evident que l’impacte de tota aquella merda li duraria encara un temps i que l’ensurt d’un fet com aquell li havia produït una ferida prou profunda com per a esperar que desapareixés en només uns minuts. Respirava profundament i suava com un porc, i la pudor dels seus excrements ara ja envaïa la seva habitació. S’estava angoixant tant que va haver d’aturar-se un moment. 

Para. Bufa. Respira. Pensa. A veure, tranquil, què passa aquí? Para, tranquil·litat. Ara trucaràs a la bòfia i donaràs pel sac a aquest fill de la grandíssima puta que es mereix que el matés malparit tros de merdaQUEETFOLLIN! 

El desorientat número 1 estava massa esverat com per a veure que aquell cop de peu que li havia clavat al cap podia resultar fatal. El desorientat número 1 no només no ho veia sinó que va continuar donant cops de peu i de puny al cap d’aquell cos que ara començava a tenyir-se d’un color fosc, semblant al que havia vist sorgir d’alguna petita ferida sense importància que havia patit cuinant o col·locant prestatges al menjador. L’abans conegut com a desorientat número 1 i ara conegut com  histèric descontrolat que vol venjança va aconseguir el seu objectiu, o millor dit, el del seu instint, dos minuts i trenta quatre segons més tard del primer dels cops que li va donar, i ara el seu antagonista estava cobert de sang i mort i tacava el fantàstic terra de parquet que ell havia col·locat amb tanta cura l’hivern passat, en plena celebració de Nadal. L’efecte dels colors potenciats per la llum del sol que travessava la finestra, el marró del terra i la sang fresca corrent entre els solcs de les juntes de cada peça de fusta era increïblement efectiu, i donava a tota la escena una intensa càrrega d’un atzarós art improvisat, digne d’un artista que hagués resultat pretensiós i pedant si no fos perquè mai va pretendre que es donés aquella situació. 

Què cony acabo de fer? Qui és aquest? Què he fet? És sang això? Que hi faig, a aquesta habitació? No vull saber què he fet perquè si això ho he fet jo voldrà dir que l’he mort però d’altra banda segur que només m’estavadefenentperquèaquestpaiovoliamatar-meorobar-meo… 

Un soroll. De cop i volta es va girar. I va veure entrar per la finestra a un desconegut. No tenia cara, només semblava que la tingués. No sabia com havia arribat allà, però sabia que volia fer-li mal. L’abans conegut com a desorientat número 1 i ara histèric descontrolat va encarar-se amb el desorientat número 2, un personatge sinistre sense cara que tan bon punt va entrar al menjador va arrossegar-se pel terra com una serp i s’apropava a ell de forma no ja sospitosa, sinó directament amenaçadora.  

Fòra d’aquí, cosa! Què vols? Fòra! Qui ets? Què hi fas aquí? Fòra!!!!! 

Cridava com un autèntic boig de pur terror i sabia que si continuava apropant-se li faria mal, com li havia fet feia uns minuts al de moment encara desconegut per l’abans conegut número 1 i ara histèric descontrolat.

Va ser quan, tot d’una, aquell espant sense rostre es va posar dempeus.