( abaixa el cap… i creu! http://www.youtube.com/watch?v=Cy5orxjRRyc )

Era molt més alt que ell, i feia pudor de malaltia. Del lloc on se suposava que havia de ser la seva boca sorgien uns sons profunds que pujaven d’intensitat i semblava que proclamessin alguna mena de manifest d’intencions, pel to greu i la força amb que rebotaven els sons amb els objectes de la habitació, inclòs ell. El novament desorientat número 1 es mirava el desorientat número 2 i ara intrús amenaçador amb la mateixa curiositat que ho fan les víctimes dels caçadors que abans de ser assassinades segueixen, embadalides, alguna mena de ball, de moviment o de càntic hipnòtic i enganyador orquestrat amb la mestria del més retorçat – i necessitat- dels botxins. Tot d’una despertava de l’admiració d’aquella bèstia estranya que s’apoderava poc a poc del seu espai personal i s’adonava de la estranyesa perillosa de tota la situació. 

Em volen matar. Tots ells. O totes elles. Té gènere, això? Existeix, aquesta merda? Somio? Ho noto, això és clar. Mira-te’l. No té cara, no té sentit, no té ullsNOTEULLSNIBOCAPERÒFASOROLLIEMVOLMATARSEGUREMVOLMATAR 

La sensació de pànic i amenaça el va convertir, de nou, en una matèria que reaccionava per a la subsistència. I abans que aquella cosa de carn i sang pudenta allargués els seus braços cap a ell, va decidir atacar amb el que tenia més a ma: el teclat del seu ordinador. I després que tot el que hi havia al damunt de la taula del seu estudi va caure al terra per la violència amb que va arrencar-lo de la CPU va semblar que el temps s’aturava mentre etzibava el primer cop a l’esperpent invasor de la seva intimitat. I aleshores li va semblar 

que em desdoblo i volo, i em  veig a mi mateix des del sostre del meu pis envoltat de la sang del primer de les meves víctimes, que ara està com ajegut i somriu fortuïtament davant la nova escena de incontinència instintiva que em posseeix i ara la paret es taca del vermell fosc que brolla de les ferides de l’animal sense rostre que s’ha atrevit a entrar a casa meva per la finestra que un cop fou l’escenari d’un apassionat petó amb una pobre desgraciada que va quedar enamorada de la meva incapacitat d’enfrontar-me a la vida. Sempre he estat 

incapaç d’enfrontar-se conscientment amb aquell riu escarlata que corria per casa, l’ara ja assassí de matèries en moviment restava assedegat encara de venjança davant aquelles intrusions, una sed motivada per l’excés d’adrenalina que l’havia convertit en una despersonalitzada màquina de matar. No volia ni aturar-se a pensar en tot el que li havia passat des que aquella veu l’havia despertat 

“Alça’t!” 

recordes? 

I va començar a plorar. El desorientat número 1 i ara ja assassí de matèries en moviment es trobava enmig d’una de les escenes més patètiques que mai hagués pogut imaginar, i que el condemnava per sempre més a enfrontar-se amb el fet d’haver aniquilat a dues persones (o dues coses, encara no ho sabia) que respiraven i eren capaces de comunicar-se, eren intel·ligents.  

Tincportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinportincportinpor 

I sense preguntar-se per què de cop i volta tot allò havia desaparegut del seu pis, sense saber per què ara ell ja no trepitjava la sang d’aquells a qui havia copejat i destrossat minuts abans, sense saber per què plorava perquè era de dia, eren les 7 del matí i tot semblava normal, sense tenir ni idea de perquè era allí, palplantat, sense objectiu ni mesura d’accions futures immediates perquè ja no sap qui era ni és ni serà perquè no depèn d’ell ni de les seves accions ni mai havia tingut nom, va girar-se cap a mi i em va preguntar 

Com seguim ara, malparit?

Em ric i decideixo que com a personatge és avorrit i li esborro el somriure cínic de la cara amb una nova situació terrorífica que explicaré un altre dia.  

“Què desgraciat que ets.”   

És tot el que permeto que digui de forma autònoma, abans de submergir el meu personatge novament en el més absolut dels terrors.