(pels nostàlgics dels noranta i Seattlehttp://www.youtube.com/watch?v=qiSkyEyBczU )

El último justo

Direcció: Manuel Carballo.
Països:
España y México.
Any: 2007.
Duració: 102 min.
Gènere: Thriller.
Intèrprets: Diego Martín (Teo), Ana Claudia Talancón (Míriam), Antonio Dechent (inspector Montero), Federico Luppi (Home del Puzzle), Raúl Méndez (agent Ramírez), Goya Toledo (Victòria), Fidel Zerda (forense), Julio Bracho (sacerdot), Pilar Mata (infermera), Màrius Biegai (soldat polac), Brian Thompson (Shein).
Guió: Manuel Carballo i Manu Díez.
Producció: Sandra Fernández, Tedy Villalba, Billy Rovzar y Fernando Rovzar.
Música: Zacarías M. de la Riva.
Fotografi
a: Javier Salmones.
Muntatge: Xavier Carrasco.
Direcció artística: Patrick Pasquieur.
Vestuari: Jaime Ortiz.

WΔZ

Direcció: Tom Shankland.
Paisos:
Reino Unido y USA.
Any: 2007.
Duració: 105 min.
Gènere: Thriller.
Interprets: Stellan Skarsgård (Eddie Argo), Melissa George (Helen Westcott), Selma Blair (Jean Lerner), Ashley Walters (Daniel), Paul Kaye (Dr. Gelb), Tom Hardy (Pierre Jackson), John Sharian (Jack Corelli).
Guió: Clive Bradley.
Producció: Allan Niblo y James Richardson.
Música: David Julyan.
Fotografia:
Morten Søborg.
Muntatge: Tim Murrell.
Disseny de producció: Ashleigh Jeffers.
Vestuari: Maggie Donnelly

Dues pel·lícules, les dues presentades a Sitges 2008. L’una, El último justo, de producció espanyola i adscrita a aquestes produccions fetes arrel de l’èxit literari de El código da Vinci (que per cert no vaig poder acabar de llegir). L’altre, WΔZ, una d’aquelles fetes a la ombra de les Seven, Saw i companyia, i a la que tenia ganes de fotre la mossegada ja que me la vaig perdre. Estrenades les dues aquesta setmana, jo i el meu amic Jose ens dirigim cap els Alexandra a veure la última esmentada i acabar “la feina” que a l’octubre vaig deixar sense acabar.

Mireu, no sé ben bé perquè, però se’m fa força difícil parlar malament d’una pel·lícula. Ser objectiu. I això em passa des de petit, perquè ja aleshores sortia de veure el que fos d’una sala de cinema i sempre deia que aquella última era la millor pel·lícula que havia vist mai. Fos quina fos. Suposo que tot té a veure amb la passió que sento no només pel cinema sinó també per l’acte d’anar-hi, d’assistir-hi, i que probablement em fa ser extremadament indulgent amb tot el que veig (sempre que no sigui un producte abominable, pretensiós o pedant). I això fa de mal dir, perquè s’ha de saber mesurar les coses en la seva mida justa, i jo aquí peco d’apassionat. Què hi farem… això de ser objectiu es realment complicat, em penso.

El problema es magnifica quan el que veig no m’agrada, i potser no m’agrada gens ni mica, però trobo que té certa honestedat o destil·la passió. O que el seus responsables ho han intentat. Aleshores em trobo amb el dilema absurd de no fer miques allò que d’altres rebenten d’adalt a abaix sense compassió, i m’agafen ganes de defendre el que no es pot defensar de cap de les maneres. És quan em poso “tonto” i em surt la vena sentimentaloide, romàntica si voleu, i aturo el cop inicial aquell que comença amb un “quina merda acabo de veure” i procuro ser benvolent amb allò que potser no s’ho mereix. O sí, no ho sé… Suposo que m’ho puc permetre tenint en compte que no sóc cap crític de referència i només em puc definir com un enamorat total pel cinema. És l’avantatge, de no dedicar-m’hi i d’escriure en un bloc més terapèutic que una altra cosa…

I aquí arribo a El último justo. Mare de Déu, quina pel·lícula. La veritat és que quan es va passar al Festival, el dia 11 d’octubre, jo venia d’un Stuart Gordon IMPRESSIONANT (un Stuck que tant de bo algú s’atrevís a estrenar) que evidentment va posar aquesta coproducció hispano-mexicana en una posició injusta a l’hora de jutjar-la: és allò de fer “comparaciones odiosas”. I d’això no en té culpa, la pel·lícula del Manuel Carballo… però si sóc totalment honest, us diré que en aquest cas això no hi té res a veure: és una pel·lícula molt i molt fluixa; i sóc moooolt bona persona titllant-la així, us ho juro. Podria dir d’ella que és un pur disparat sense gràcia ni interès, per exemple, i no em quedaria curt. També que està horrorosament narrada i que com a història és totalment buida i resulta insubstancial. I coincidiria amb la majoria, probablement.

Podria dir també que és avorrida, sosa, insulsa, i que em va provocar un cert punt de vergonya aliena. Però el cas és que la vaig trobar, en certa manera, honesta, sobretot com a primera obra d’un director novell. I això la va dotar, als meus ulls d’un encant que segur que no té la miris per on la miris. Això, i la sensació que tenia de que s’hi havia posat tot l’entusiasme en un producte que no s’aguanta per enlloc van fer que me la mirés amb simpatia i es produís el procés del que parlava més amunt. De tota forma, demanaria a les productores que s’hi posessin una mica més a l’hora de concedir oportunitats, perquè de ben segur que existeixen històries tremendament més interessant que aquesta, que segur va disposar d’un pressupost més que destacable… i prefereixo quedar-me aquí, tot dient que el disparat és tan gros que preferiria que qui vulgui descobrir-lo ho faci per sí sol.

I passant a WΔZ, cal que us digui que feia temps que l’esperava. Com me la vaig perdre a Sitges per incompatibilitat d’horaris amb la meva feina, tenia ganes que s’estrenés perquè el que vaig sentir d’ella no deixava de semblar interessant dins de la seva mida justa, i tenint en compte que ja no sé que més es pot dir en el terreny de les pel·lícules amb psicòpataEl que ha passat és que ha estat una decepció, i una decepció força grossa donades les meves expectatives.

Mireu, n’he vistes moltes, de cintes de terror. De pel·lícules policíaques, de imatges de molta brutalitat, més o menys gratuïta, més o menys justificable. Però de fa un temps cap aquí no sé si per saturació o perquè tot plegat m’està començant a semblar repetitiu i gairebé rutinari -sinó està rodat amb certa gràcia i aconsegueix provocar-me o fer-me passar una mala estona-, em resulta molt i molt avorrit, i de vegades una absoluta presa de pèl. Ho explico mitjançant dos títols: Saw III i A l’Interieur. Al primer cas, a mitja pel·lícula vaig decidir que tot allò era un desgavell tan desagradable i tan antològic per la seva manca de història i de sentit que no calia continuar veient-la. Com ja m’ho temia no va passar res -l’havia llogada en DVD-, però… que hagués passat si hagués anat al cinema? Doncs que m’hauria tragat hora i mitja de salvatjada estúpida i descerebrada en nom d’un tomb de guió final que se suposava que és la “salseta” de la saga. I això, amb lo car que està el cinema, és imperdonable, i ja no parlem de la pèrdua de temps…

En canvi A L’interieur (veure post de l’octubre) em va sembla una pel·lícula impressionant i amb una dosi salvatge de violència però dirigida –o ben dirigida-, d’alguna manera. La sacsejada va ser molt forta, amb aquesta cinta francesa, i la quantitat d’hemoglobina per fotograma era tremenda, molt superior a la vista en moltes d’altres pel·lícules slasher o de gènere.

I doncs? Aleshores, què és el que passa? Doncs que cal innovar, i quan no es fa o tot fa tuf de pretensió barata, el resultat final canta més que la Castafiore. I quin és el cas de WΔZ? Més aviat l’últim, molt em temo. En primer lloc, per la interpretació: els personatges estan tan afectats en les seves interpretacions que sembla que assisteixis a una representació nadalenca de nebodet recitant un poema al damunt d’una cadira. No ho fan malament, però estan passadíssims de rosca. I sí, ja sabem que el personatge de policia trist, obscur i torturat ven molt, però és clar, sempre que estigui al servei de, primer, una boníssima història i segon, un grandíssim actor. En aquest cas tenim una història fluixeta, amb bones intencions, però fluixeta; i l’actor (l’Stellan Skarsgård) és solvent però res més, i a més està mal dirigit. Per a ser justos, diria que és algú molt capaç de fer-ho molt millor i que ho ha demostrat força vegades (la saga dels Pirates del caribe o el Dogville del Von Trier en són un exemple, tot i que foren papers més aviat secundaris) però que no se l’ha sabut posar a lloc i es passa de rosca. I ja no parlem de la seva companya, la Melissa George…

En segon lloc està la història: agafada pel pèls i amb bones intencions però poc efectiva, es perd a mig metratge amb escenes massa llargues i mal resoltes i una sèrie d’interrogants al voltant de fets que no s’acaben de justificar (com transporta l’assassí les seves víctimes? com arriba amb aquella facilitat a elles quan s’ha descobert quins són els seus objectius?); a això a més se li sumen un parell d’escenes absurdes (com la segona aparició del veterinari en escena) o d’altres que es desenvolupen amb una confosa precipitació barrejades amb escenes que es fan tortuosament llargues (és el cas, mai millor dit, de la escena final) i que no estan a l’alçada com ho pretenen de Seven o The silence of the lambs –referències segures del director a l’hora de fer aquesta pel·lícula- en la seva resolució.

I per acabar, està l’apartat tècnic: la sensació és que s’ha volgut vendre una sensació de realitat amb una càmera gairebé subjectiva i que es mou amunt i avall fins a esgotar una espectador mig marejat pel moviment… I és que aquest és un efecte del que no es pot abusar o que s’ha de dominar molt bé sin no es vol resultar embafagador i tremendament molest. I aquí ho resulta. I ja no parlem de la brutícia de la fotografia: sigui perquè s’ha buscat per les característiques de la història, o sigui perquè no s’ha sabut fer d’una altra manera, no arriba mai a formar part de l’escenari dels fets i fins i tot t’allunya del que s’explica: és tal la sensació que tens de mediocritat que tot acaba produint l’efecte contrari del què és busca.

Malgrat tot, i malgrat la decepció que tant jo com el meu amic Jose hem tingut, la pel·lícula es deixa veure però us diria que si heu d’escollir, millor aneu a veure’n d’altres, que ara mateix a les sales n’hi ha unes quantes de molt bones. I sobretot, i com a comentari final, dir-vos que els Alexandra tenen tot el meu apreci, però que feia temps no visitava una sala tan desagradable com la que ens ha rebut avui; colors mostassa passada, una olor desagradable, una pantalla infecta i petitíssima… home, si a més de veure una pel·lícula mediocre estàs a una sala mediocre, doncs la sensació negativa es potencia moltíssim, la veritat…

Suposo que s’han donat una sèrie de circumstàncies que han fet que, potser, la pel·lícula resultés pitjor del que era… no ho sé… Potser no era tant dolenta… Veus? Ja hi torno! No es pot ser benvolent… Què difícil és ser objectiu, hòstia…