(a veure que us sembla aquesta meravella del Cunningham i els Portisheadhttp://www.youtube.com/watch?v=BiFGrv7SDWY     

Direcció: Justin Chadwick.
Països: Regne Unit i USA.
Any: 2008.
Duració: 115 min.
Gènere: Drama.
Intèrprets: Natalie Portman (Ana Bolena), Scarlett Johansson (María Bolena), Eric Bana (rei Enric VIII), David Morrisey (duc de Norfolk), Kristin Scott Thomas (lady Isabel Bolena), Mark Rylance (Tomás Bolena), Jim Sturgess (Jorge Bolena), Ana Torrent (Catalina d’Aragó), Juno Temple (Jane Parker), Benedict Cumberbatch (William Carey).
Guió: Peter Morgan; basada en la novel·la “L’altra Bolena” de la Philippa Gregory.
Producció: Alison Owen.
Música: Paul Cantelon.
Fotografia: Kieran McGuigan.
Muntatge: Paul Knight i Carol Littleton.
Disseny de producció: John Paul Kelly.
Vestuari: Sandy Powell.

La gent entra, uns darrera dels altres, cap als Floridablanca, tot esperant una bona pel·lícula. Una altra. I el dissabte per la nit es presenta com la esperança d’un bon inici de final de setmana. I de nou davant una cua interminable ens veiem obligats, jo i el meu amic Julio, a tornar més tard, i un parell d’hores abans de la projecció, a comprar unes entrades que ens duran a veure aquesta suposada lliçó de història i d’amor que s’ha titulat, a l’original, com The other Boleyn girl. Com veieu, continuem traduint els títols de les pel·lícules com ens passa pels santíssims…  

Em fa una mandra… però no vull dir res perquè l’elecció no és meva i això no és habitual. Normalment qui va amb mi al cinema es perquè jo he fet la proposta i això no sempre surt bé, bàsicament perquè moltes de les pel·lícules que escullo no són bones pel·lícules (malgrat últimament el que he vist és altament satisfactori…). Per això no vull fastiguejar a ningú la projecció de quelcom que té ganes de veure i que potser jo sincerament em perdria en favor d’alguna altra opció que em convencés més. Crec que és just que no sempre sigui jo el que proposa: seria una mica absurd i totalment equivocat. 

D’aquí que cal obrir mires i tenir la mentalitat oberta; i avui em caldrà fer-ho, perquè les pel·lícules d’època… bufa com em costen! En recordo ben poques que realment m’hagin convençut, i penso en per exemple en The age of the innocence (obra mestre de l’Scorsese) o últimament la fantàstica Atonement… però realment és un tipus de cinema, de plantejament, que em costa una mica perquè crec que el que em passa és que em distancio d’elles amb molta facilitat. Ara bé quan això no passa i em deixo enxampar no m’oblido d’elles amb facilitat. 

I després de les dues hores de pel·lícula, em trobo amb un mena d’intent esquizofrènic de conjugar història real i ficció, cuinat amb la poca traça dels que no saben si fer una obra personal o tirar per on la productora els hi ha manat. O això és el que jo em penso. Perquè si hi ha alguna cosa que em treu de polleguera del cinema és quan el risc que s’assumeix a la composició i construcció de la narrativa és nul, i el producte, la obra, queda tacat per aquesta manca de consistència des de la autoria.  

Suposo que hi ha una part del que acabo de dir que és força injust, i que de vegades no és l’autor, sinó la exigència de la producció –o la productora- la que en moltes ocasions converteix el que hagués estat una producció com a mínim interessant en quelcom convencional i sense massa interès; però aquí apel·laria a la força del que crea i al seu convenciment, i fins i tot a la responsabilitat envers el resultat final, que el convertirà en un director dolent, mediocre, bo, o genial. I és clar, de genis n’hi ha pocs, i sense tractar d’arribar a aquesta genialitat, si que potser caldria revisar el perquè de la manca de compromís amb la teva pròpia obra. Perquè ho sento molt, però si ets un dels pocs privilegiats que tenen accés a fer una pel·lícula, em penso que del que es tracta és de procurar fer una cosa que porti la teva empremta, i no una nova demostració de rutina avorrida i sense interès. 

Tot això ho comento perquè aquesta manca de risc, o la sensació de veure una obra  despersonalitzada, foren els impactes més immediats que em va provocar aquesta obra del Justin Chadwick: un director que ha estat capaç en una mateixa pel·lícula de fer-me creure que tenia un discurs i unes maneres interessants en un primer tram de la cinta per acabar desinflant-se sota maneres vulgars i amagant-se al darrera de –això sí- unes bones actrius que acaben esdevenint l’únic eix vertebrador de la producció. Felicitats, nano! Amb lo bé que havies començat… 

Suposo que la cosa ja d’inici no podia anar massa bé si hi ha una clara voluntat comercial; i no vull dir amb això que estigui en contra del que és comercial, que seria una actitud estúpidament pedant, però sí que és força evident que quan bases la història en uns actors i actrius tan coneguts i de moda pel públic, la finalitat és la d’atreure al màxim la gent al cinema. I em direu: “que no es tracta d’això, en definitiva?”; i la resposta es que sí, però amb matisos. Es tracta d’això però sempre que no trepitgis la teva llibertat creativa. Es tracta d’això si ets capaç de conjugar personalitat, autoria i comercialitat sense que cap dels tres elements quedi ofegat o condicionat. Es tracta d’això, sí, però no de trair-se, i si això passa, es quan s’abandona l’expressió artística per a apropar-se a una voluntat purament venedora, únicament empresarial i òbviament condicionada per a factors que mai es podran controlar. Cedir en això del cinema és perillós, suposo, de la mateixa manera que no deu ser fàcil no cedir. Però els que ho fan, els que s’arrisquen, són els que fan interessant el medi i a més el fan créixer i desenvolupar-se de manera satisfactòria. Es tracta d’atreure al públic, però no com a concepte únic i al preu que sigui. 

A The other Boleyn girl assistim a la composició d’uns personatges en els que resideixen les passions humanes més representatives de les grans narracions: l’ambició, l’amor passional, la venjança, les traïcions… passions que sempre estan al primer pla de les històries més universals i més clàssiques, però que de vegades cal definir de la manera correcte i embolcallar amb la forma necessària. I aquí és sobretot la forma, la que fa fallida. No es pot definir tot això de forma precipitada, i depressa i corrents. I en un determinat moment de la pel·lícula és exactament això el que passa, i la sensació de que s’ha fet servir la tisora a la sala de muntatge és molt evident. Per això deia al principi el que deia: cal que l’autor reivindiqui el que és seu perquè defineixi el que ha fet com a propi, i també defineixi el seu compromís envers el que ha creat. I aquí el compromís s’esmuny probablement per la pressió d’elements externs; si no és així, no entenc la precipitació brutal de la explicació dels fets dels últims tres quarts d’hora de pel·lícula. En aquest sentit, em vaig recordar i molt del Gangs of New York de l’Scorsese, on passava una cosa molt similar, i on també es va convertir el que probablement havia estat el projecte més ambiciós del director en un nyap retallat i comprimit de sis a tres hores. I suposo que si no ho va poder evitar l’Scorsese, que és qui és, doncs… 

Per aquest motiu tampoc vull fer massa sang, del director i la seva responsabilitat, tot i que la idea –romàntica- de la defensa de la pròpia obra em resulta gairebé ineludible si tenim en compte el respecte que li tinc al cinema: si a ningú li agradaria veure la Gioconda amb un tros de la cara retallat, o escoltar una cançó a mitges, doncs perquè ha de ser diferent, aquí? Si no respectes el que fas, allò que surti de tu mai podrà aspirar a res realment important. 

Ens trobem, doncs, amb un problema principal: tenim una història interessant amb uns personatges interessants, però s’equivoquen donant poca importància a la definició d’aquest personatges i sobretot als processos que els porten a actuar de la manera que ho fan. Es trepitja el que faria proper i justificaria les seves accions de forma que es va a les entranyes de una història que per definició s’hauria de basar en els personatges, i per aquest motiu no s’arrenca d’ella tot el que se’n podria extreure. La manca de la introspecció en favor de l’empac extern, de les cares boniques de les actrius i els actors –que malgrat tot estan força bé- tampoc fa cap favor a una producció que es mira massa al melic i juga amb l’estrella per a aconseguir un producte eficaç comercialment parlant, però molt ineficaç en relació a la intensitat del que allà s’explica. I es produeix, en tot aquest procés, una distància respecte a tot que converteix el que hauria pogut ser una gran pel·lícula en una pel·lícula més, amb un argument massa proper a la vulgaritat; i no perquè sigui vulgar, sinó perquè el tractament i la mirada són equivocades. M’hagués agradat veure que hagués fet un Kubrick, amb aquesta història, o un Coppola 

A això s’ha d’afegir certes llicències que es salten determinats processos narratius importants per al desenvolupament correcte de la història. I així, la desaparició de certs personatges (en especial el marit de la Maria Bolena, l’Scarlett Johansson) i els canvis precipitats en les reaccions, les accions i les opinions d’altres (ningú s’ha adonat que l’Ana Bolena passa del rebuig gairebé visceral a l’entusiasme radical en menys de cinc minuts de metratge quan se li proposa ser l’amant del rei?) no ajuden gents a que la historia es composi amb el ritme que es mereixeria, tornant sempre a la precipitació que abans comentava. Un pena, la veritat. 

Potser algú em dirà que no és cert i que la pel·lícula havia d’anar directe al fets històrics. Bé. Però aleshores.. per què aquestes actrius? Si es volia donar importància al fet, i no als protagonistes dels fets, no hagués estat molt més coherent buscar actrius desconegudes que no “taquessin” la història i no la desvirtuessin? No ho sé, però el conjunt no s’acaba de justificar per enlloc, tot i que penso que no és una pel·lícula horrorosa: es deixa veure, però no va gens lluny ni amb la intenció ni amb el seu plantejament i la seva capacitat de sorpresa està per sota del zero. I la veritat és que jo espero molt més quan pago una entrada pel cinema. 

Total, que la nit de dissabte acaba essent menys interessant i aquest cop el Floridablanca no ha estat escenari d’un nou impacte audiovisual inesborrable; de tota forma, no era normal tanta pel·lícula excepcional. I si ens ho mirem en positiu, en d’altres moments de l’any on la collita no serà excepcional –que segur que n’hi hauran-, com ha passat últimament, aquesta The other Boleyn girl encara em resultarà una bona pel·lícula en relació a la resta. I si no, “al tiempo”.