(play me… please… http://www.youtube.com/watch?v=eoyyr1SFPCY )

Envoltat de les parets blanques d’un pis del centre de Barcelona, observo com el passat em retorna a la boca de l’estómac produint-me la ferida de la melancolia. La taula, el llit, els quadres, els mobles… tot és diferent ara. 

Elevat per la victòria, la meva venjança és el guany de qui em donava per mort: jo mateix. Vaig picar amb el cor a la terra seca i poc flonja, però vaig recuperar l’alè. Vaig poder ensorrar la mentida sota les dures capes del cristall de la por, però he decidit tornar a omplir-me els pulmons de l’aire brut de les nostres mentides. 

Ressorgit del record, miro enrere i els ulls s’enteranyinen, però el goig del record és això, goig, no dolor. Qui esperava darrera la porta ja no hi és però estarà sempre construint-me, com ho va fer, ara fa un temps, amb la seva presència. 

Cercat per la sorpresa de l’alçament valent, m’acostumo a ser el vencedor d’una batalla primordial contra mi mateix. He vençut el desig de no desitjar, el terror de sentir novament la timidesa davant el somriure embriagador. He decidit viure el dolor en primera persona lluny del saqueig indesitjable que provoca el tast de la pèrdua. 

A tots aquells que s’aixequen; i que endevinen les noves direccions d’unes vides per explorar; i que exploren els lluminosos territoris que ens embafen amb les olors dels perfums més personals… Vull decididament, formar part del immens joc del teatre de la nostra vida… i em deleixo per desafiar-lo. A tots vosaltres: explorem l’imprescindible model de la nostra infinita insatisfacció. 

I a la vida: aquí em tens, despullat.  

Atreveix-te.