Part cinquena

(els gossos negres… transiten per la nit… t’ensumen, et cerquen… i et troben. http://www.youtube.com/watch?v=2vcxqWxMCZk )

   

Quan va decidir buscar una gata pel seu gat va procurar oblidar la seva experiència personal en parella, perquè era evident que no volia reproduir en l’animal el dolor que ell havia sentit 

(una altra mentida… et tranquil·litza que algú senti el mateix dolor que tu… o més intens, a poder ser.) 

“No és cert” 

(si ho és…)                                        

en el passat.  

La llum del sol d’aquell matí de dimarts era tan lluenta que contrastava amb el color fosc brut de la seva bata d’estar per casa, que era com havia sortit al carrer. Feia uns dies que no es dutxava i la pudor que emetia era tan intensa que un gos se li va apropar i va començar a alçar la cama per a pixar-li el peu dret, fins que li va impedir d’una cossa. El propietari va apropar-se ràpidament per a demanar-li explicacions per aquella agressió tan reprovable, però en veure l’estat de la roba d’aquella mena d’indigent en que s’havia convertit i ensumar la pudor que feia, va decidir no fer gran cosa més que arrufar el nas. Ell es va quedar palplantat i se’l mirava amb un ulls terribles, amenaçadors i amb un fons de desesperació tan intens que ja semblava que perdien el seu color blau original. Aleshores es va dirigir a ell. 

“Què cony et passa tio? Per què has fotut un cop de peu al Lladre” 

“Lladre? LLADRE? JAJAJAJAJAJAJA” 

El riure era malaltís i semblava que es propagués per l’aire com una tropa d’insectes verinosos que cercaven una víctima dels seus esmolats punxons. El seu riure era com un microbi, com un virus ple de connexions amb les pitjors malalties que ningú es pogués imaginar. Aquell pobre desgraciat que li havia volgut donar una lliçó va començar a entendre que plantar cara a allò que tenia al davant no havia estat una bona idea.  

“Per què li has dit Lladre a un gos, fill de la gran puta?”  

El seu interlocutor va decidir callar i enretirar-se en comprovar la malaltia que s’amagava rere els ulls cremats d’aquella bèstia.  

“Per què li has dit Lladre a un gos? Contesta’m?”  

Aleshores va passar. Va llençar els braços cap al vianant propietari del gos que responia al nom de Lladre i el va agafar pel coll. Estava tant espantat que aquell pobre desgraciat no havia pogut reaccionar fins que era massa tard. I de cop, i mentre les mans suades i llefiscoses d’ell s’enroscaven pel coll d’aquell individu desconegut, va començar a plorar. El Lladre, que al principi només bordava, va començar a mossegar-li el pantaló per tractar d’impedir aquella agressió al seu amo, però ell no deixava de sacsejar aquell cos espantat i ara feble fins que li va engegar un petó a la boca, una boca que es tancava amb totes les forces inimaginables per impedir el pas d’una llengua calenta i fastigosament humida d’una salivera pudenta i unes dents que amagaven tot tipus de residus de feia ja uns dies. Quan se’n va cansar, va deixar d’apretar la seva boca oberta contra la boca mig tancada de l’amo del Lladre i, ara tots dos amb llàgrimes als ulls, es van mirar fixament. L’un amb un terror dins el cos proper al que mai hauria pogut creure’s capaç d’assimilar, i amb la sensació d’haver estat violat per la cosa més poderosament bruta del món, per una infecció de dolor. L’altra, no podia deixar de patir uns enormes espasmes per la etzibada de plors que el seu interior estava deixant anar cap a l’exterior. Mentre tot això passava, els vianants, allunyats de tota la situació per pura prudència, feien veure que no havien vist res quan ho havien vist tot, i sense perdre’s detall. El Lladre, fora de combat, estava enmig de la carretera i el risc de que l’aixafés un cotxe era tan evident que va voler agafar-lo, traient per primer cop els ulls de la seva víctima, una víctima que no va deixar de córrer fins que va desaparèixer pel darrera de l’avinguda més llarga de la ciutat. 

Va decidir que aquella bèstia, el Lladre, vindria a casa   

(gat i gos! Jajaja quina forma de tornar als grans moments del passat)   

                                                       per a fer companyia al gat i entre tots dos, iniciar una nova vida, ara molt més estructurada i familiar.   

“Això mateix. El lladre vindrà amb mi. Vindràs amb nosaltres oi Lladre? I ens convertirem en una família”  

Però el Lladre, de moment, no responia.