(estoy intentando encontrar… las palabras… http://www.youtube.com/watch?v=Buh8byqOn6c )

Va saber com n’era d’imbècil al despertar i veure que al seu voltant només hi havia un despertador i el color vermell fosc de la paret. Va entendre com n’estava de sol en comprovar que ningú s’aixecava del llit amb ell. Va comprendre com n’era de transitori el seu món en veure que cada dia s’aixecava i feia exactament el mateix… 

Va riure en escoltar la parelleta d’abaix fotre’s els plats pel cap a les 7 del matí. Va plorar en escoltar les notícies del matí més trist de la història dels matins. Va enfilar-se al balcó en veure com l’envoltava la pena més absoluta… per a tornar a baixar i tocar de peus a terra. 

Va comprendre com n’era, de covard, al sortir com cada dia al carrer per a dirigir-se a la seva feina. Va adormir-se quan l’autobús va engegar el rutinari camí que el duria allà on cada dia se l’esperava. Va plorar en despertar-se i observar que tot allò no era un malson, sinó la seva vida. 

Va decidir fer-se passar per normal quan era tan boig que només podia ensumar la cordura quan estava dormint. Va somriure davant tots quan el que volia era plorar. Va asseure’s davant l’ordinador quan desitjava llençar-lo per la finestra. Va decidir riure les gràcies del seu cap quan el que necessitava era fer-li mal, molt de mal… 

Va intuir que si respirava era perquè en algun racó de la seva maquinària hi quedava alguna energia per a fer-la moure, involuntàriament i inconscient. Va intentar no menjar l’entrepà que aquell dia semblava riure’s d’ell. Va espantar-se al notar que el seu braç desapareixia. Va caure al terra quan va notar una punxada al costat dret del seu pit. Va deixar de respirar envoltat dels que s’anomenaven els seus amics i companys de feina. 

Va trencarse el seu cor, literalment, el mateix dia que havia decidit esclatar per dins i fer un crit agònic cap a un cel color de carbassa que mai, mai de la vida, li havia contestat. Fins aleshores.