(fixeu-vos, els que l’hàgiu vista, amb la increïble manipulació dels tràilers per a explicar el contrari del que realment és… http://www.youtube.com/watch?v=jUNDev9B054&feature=related )

Direcció i guió: Cristian Mungiu.
País:
Rumanía.
Any: 2007.
Duració: 113 min.
Gènere: Drama.
Intèrprets: Anamaria Marinca (Otilia), Laura Vasiliu (Gabita), Vlad Ivanov (Sr. Bebe), Alex Potocean (Adi), Luminita Gheorghiu (Sra. Radu), Adi Carauleanu (Sr. Radu), Madalina Ghitescu (Dora), Catalina Harabagiu (Mihaela), Sanziana Tarta (Carmen), Mihaela Alexandru (Daniela).
Producció: Oleg Mutu y Cristian Mungiu.
Fotografia: Oleg Mutu.
Muntatge: Dana Bunescu.
Disseny de producció: Mihaela Poenaru.
Vestuari: Dana Istrate.

Un pla fix mostra una habitació petita, compartida, i amb una peixera. Els peixos ja no són els mateixos que fa uns dies, expliquen, i dedueixes que van morir. No es estrany, entre aquelles quatre parets plenes de persones i de secrets, en aquella realitat en la que l’aire hi falta. De fet, la peixera real és l’habitació, la residència d’estudiants… la Romania del 87. Els peixos, sense aire per a respirar, ofegats per l’entorn, són la Otilia i la Gabita, les protagonistes d’aquest terrible drama que en explica magistralment el Cristian Mungiu amb la seva tercera pel·lícula. I l’ofec, o la sensació d’ofec, la que aquest mateix realitzador ha estat capaç de crear, que és molta, moltíssima. 

La cosa va de plànols… o de la seva manca. O millor dit, de l’encert de la seva manca, de la propietat de la narració concisa al voltant d’aquests –pocs, poquíssims- plànols. També de la necessitat d’establir una comunicació sincera, directe, entre l’objecte del missatge i l’espectador, receptor de quelcom que té el seu què en el que és real i rebutja l’artifici de la majoria de pel·lícules que campen per les cartelleres. L’asfíxia de la calma quan el que hi ha és una tempesta, l’ansietat del pla fix que ens ensenya tot allò que cal, ni més ni menys, perquè te n’adonis, de la tempesta, i et desesperis perquè es deixi la calma i s’actuï d’acord amb el que semblaria adequat a cada situació. La calma d’una mirada que observa i ens fa partícips del que és imprescindible. Com si hi fóssim, allà. Com si ens diguessin: “Ei! Mireu que els hi passa, a tots aquests… Com ho veieu? Fotut eh?” I el vertigen del qui mira i sap que no pot fer res, sigui quin sigui l’horror que se li mostri. I l’efecte és devastador. 

Una pel·lícula capaç de mostrar-nos tot un sopar amb l’angoixa de saber-nos espectadors d’un possible desenllaç tràgic. Què absurd sembla tot plegat quan el problema que espera al darrera de les aparences és tan real, oi? Se sopa, se celebra un aniversari perquè toca quan a una habitació perduda d’un hotel romanès una noia pot acabar morta. L’encert radica en el fet de mostrar un procés esgarrifós des del punt de vista que comentava abans, del de la calma… però només de l’objectiu de la càmera. Qui estem nerviosos som nosaltres i els protagonistes del drama. I ells, amb la nostra absoluta complicitat, pateixen/patim perquè tot vagi bé, com els/ens agradaria que anés. Però sospitem que passi el que passi, el que se-n’s haurà explicat al final del metratge haurà estat terriblement desencisador. I així serà perquè no hi ha lloc per a finals feliços quan el problema no és el final, sinó el procés per arribar-hi, sigui quina sigui la conclusió. 

I amb aquesta narració s’aconsegueix que el que seria tòpic en un altre cas, amb un altre director, aquí no ho sigui en absolut. S’acaben els tòpics quan deixen de ser-ho gràcies a qui aconsegueix enderrocar-los, i transformar-los en històries vives i sense el perjudici que envolta els tòpics. Aquesta és la virtut dels grans narradors, dels gran guionistes, dels gran directors. I el que aquí aconsegueixen és enlluernador i no té més nom que el del talent amb majúscules.

Els símbols estan per tot arreu: carrers foscos, ombres amenaçadores, autobusos agafats pels pèls… quan acabarà la sort de la protagonista? De les protagonistes? Però això no és un thriller, és un panorama. Cal “veure el quadre complet”, com diuen els ianquis, perquè en el quadre complet hi trobes allò que se’t vol explicar: no cal res més que l’entorn, la composició dels personatges i el motiu de la història -que evidentment és imprescindible però que no es menja la sensació que tot plegat et provoca-, una història que no passa pel damunt del “tot” esmentat adalt. És la narració dels fets les protagonistes condicionats per l’entorn més salvatge i injust el que fa que deixis de respirar perquè tot es torna irrespirable. I la pausa: els grans directors saben què fer amb ella, saben jugar-hi. Saben explicar històries amb les pauses, i saben transmetre molt més amb elles que sense elles. Penso que cada silenci, cada moviment, cada conversa forma part d’aquesta “narrativa de la calma” que ens provoca el desassossec i la intranquil·litat necessàries per a encarar el que ens tocarà encarar durant els últims quaranta cinc minuts: la baixada als inferns que pot envair qualsevol de nosaltres fent-nos patir els pitjors dels malsons, els de la inseguretat i la por, els de l’abús, els de la manipulació i la indefensió, i sense poder fer res més que verure-la, escoltar i callar. I plorar, si en tens necessitat. I patir por: i en fa perquè es real, i el que és real –o ho sembla- se’t pot menjar. I és així, plànol rere plànol, com creix dins teu la sensació d’ofec i t’adones que estàs davant una gran pel·lícula: quan l’experiència es fa explícita amb l’adveniment del pànic perquè no es controla la situació, perquè t’han commogut i a més, des de la sinceritat. Això poques vegades passa i cal aprofitar-les i gaudir-ne. És el que són capaces de provocar les obres d’art, les excepcionals. Aneu-hi i comproveu-ho per vosaltres mateixos. 

Només un retret: si la càmera ha evitat la violència, la gota de sang, el martiri físic, el dolor més explícit (no l’intern, que està més que ben explicat precisament per la narració/visió, ja comentades)… per què el plànol del bany, que ens mostra en primer pla, sense escapatòria possible, la més gran de les misèries? Calia? Penso que depèn: jo ja estava prou sacsejat, allò no em feia cap falta. És com un afegit. Si en faig la lectura moralista em decep, perquè el to de la pel·lícula era de tercera persona objectivíssima i es produiria punt important de descontextualització de la intenció, un apropament al punt de vista personal, a la opinió. I el títol escollit per la pel·lícula sembla (només ho sembla!) que reafirmi aquesta intenció. Però si la intenció era mostrar-nos l’horror d’una època en la que la hipocresia, la llei(?), i la política s’aliaven per a crear aquella mena de situacions (i que continuen amb d’altres formes, noms i cognoms a d’altres llocs i cultures o a la nostra mateix), aleshores d’acord: és la bufetada al… poder? A les seves responsabilitats. És una altre tipus de denúncia. Sigui com sigui, la mirada de la protagonista al terra, perduda, ja comunicava tot el que es podia comunicar, no calia ser visualment explícit. En tot el metratge s’havia aconseguit fer explícit tot el procés de la situació i dels personatges d’unes altre formes, molt més interessants i amb molta més força. Això només fa explícit el que ja se sap per les paraules de les protagonistes i per la mirada que deia més amunt. Que cadascú es pregunti el motiu. 

Estem davant, doncs, d’una grandíssima pel·lícula que no tremola a l’hora de fer tremolar tractant un tema des de la òptica més adequada: la del territori neutre. O això és el que vull pensar, que hi ha neutralitat. Però això últim ja és el meu problema, em penso, no el de la cinta, perquè “para gustos los colores”, i per a opinions, el mateix.