( Compareu-los!!!

http://www.youtube.com/watch?v=4lW0F1sccqk tràiler antic

http://www.youtube.com/watch?v=Km1CP69b2Vo&feature=related tràiler nou )

Últimament passejo força pel carrer Ferran. Encara no m’han passat prou coses perquè el consideri un dels carrers que més em pugui estimar (com ho són alguns del meu antic barri), però malgrat tot, els esmorzars de cap de setmana a una de les seves cafeteries més emblemàtiques, les pujades i baixades envoltat de la riada humana moguda per l’ànsia de visitar Les Rambles o la Plaça Sant Jaume i d’altres fets l’estan convertint en un carrer important a la meva història personal. I en aquest marc l’altre dia vaig anar a petar amb un cartell que anunciava el passi, als Maldà, de la pel·lícula Blade Runner. O millor dit, de la versió restaurada en motiu del 25é aniversari de la seva estrena.

De cop vaig començar a somriure, i ho feia perquè recordava que va ser precisament el Maldà el cinema on dins una sessió doble vaig veure per primer cop aquesta pel·lícula. I recordava l’immens impacte que em va causar veure-la quan probablement comptava només amb uns 12 o 13 anys. I també recordava que si hi vaig anar va ser per veure El exorcista, del Friedkin, i no per a veure Blade Runner, que en aquells moments no era una pel·lícula que m’interessés especialment. Quina sessió doble! El exorcista i Blade Runner

Evidentment hi vaig anar acompanyat. En aquest cas d’una de les meves germanes, que no sé com va tenir el valor d’acompanyar-m’hi tenint en compte el mal rotllo que li provocaven aleshores les pelis de terror que a mi tan m’agradaven… El cas és que un cop allà, i després que el meu pare m’inflés el cap dient-me “ja veuràs, ja, lo malament que ho passaràs” a peu d’escala, el que va passar és que aquell dia El exorcista no em va fer ni fred ni calor -tot i que em va agradar el suficient com per a revisar-la posteriorment amb més anys i comprovar les seves vertaderes virtuts- i en canvi la que em va deixar en estat de shock fou la del Ridley Scott. I sobretot per tres motius: el primer, perquè vaig passar por de debò en una de les escenes. El segon perquè no vaig entendre gairebé res del que havia vist i el tercer perquè sense haver entès massa, sabia que el que havia vist era una gran pel·lícula i diferent, i que allà s’hi volien dir moltes coses. Sí, els efectes especials eren espectaculars, l’ambientació fabulosa, la estètica impressionant.. però al darrera hi havia alguna cosa més. I era alguna cosa seriosa, el motiu de tota aquella història. Alguna cosa que hauria de descobrir més endavant, perquè durant força anys la imatge del Roy Batty matant al seu creador tot esclafant-li els ulls amb els polzes, després d’haver besat la seva boca, em va perseguir a més d’un malson i va fer que em mantingués allunyat de la pel·lícula.

Vist des del moment present, i després de pensar molt en com enfocar aquest homenatge a una de les pel·lícules que més m’estimo, podria dir que, literalment, aquell dia vaig quedar superat per moltes coses, però bàsicament vaig ser superat per la imatge. Bé, per unes imatges, en plural, plenes de bellesa, però plenes també de tristesa, por, melancolia…

Aquell va ser el primer cop que em passava, però no seria pas l’últim. Afortunadament!

Advertisements