(atenció als links!!! al damunt de les paraules/frases en vermell)

Més tard en el temps i en revisar-la vaig començar a adonar-me de la quantitat de camps que abastava la seva narració i la simbologia que s’hi amagava al darrera de les seves imatges. I foren els ulls i la seva constant presència a la pel·lícula un d’aquests primers símbols que em va sobtar, el que primer em va cridar l’atenció. Uns ulls que apareixien, un cop i un altre, per a omplir la pantalla de vegades reflectint-se en ells, com miralls, allò del que eren testimonis… o també com a víctimes de la més absoluta de les crueltats. Un ulls que mostraven, amb l’anomenat test Voight-Kampff, la realitat –o artificialitat- de l’individu, que no podien mentir i que buscaven espantadissos les explicacions del seu creador. Els ulls com a metàfora del que succeeix dins l’ànima –humana o no humana, si és que aquesta última s’admetia com a tal fos quina fos la seva naturalesa- i també com a imatge del qui mira i és observador del que passa al seu voltant. Els dels animals -artificials, que a la novel·la del K.Dick eren símbol de prestigi social i econòmic- es presentaven en moltes escenes com a testimonis impassibles de tota mena de situacions, creats pels dissenyadors genètics emprats per la Tyrell Corporation per a dotar de veritat – o provar de fer-ho- el que havia sorgit del laboratori…

Tota la simbologia dels ulls, tan present a la història de l’art, de la literatura –ja a l’edat mitjana es parlava d’ells com a conductors dels dimonis de l’amor, quan una donzella “encantava” un cavaller incaut- i evidentment del cinema que sempre ha begut i beurà de totes aquestes influències dota la pel·lícula d’una mena de fil conductor que passa per a ells i en el qui molts hi han volgut veure tota una explicació global de la cinta.

Però no són els ulls l’únic símbol de la pel·lícula, hi ha d’altres; com els unicorns, apareixent en els somnis del Deckard (i insinuant la seva pertinença al món artificial dels replicants, com confirma en aquest clip el mateix Ridley Scott), o en forma de la més bella de les creacions papiroflèxiques d’un dels personatges més misteriosos de la cinta, el que ens composa l’actor Edward James Olmos, que sembla voler proporcionar certa felicitat la parella protagonista enmig de la foscor dels enigmes més universals (“quant de temps ens queda?”). Els unicorns, sempre símbol de puresa però també de llibertat, apareixen en diferents ocasions al llarg de la història per a mostrar-nos d’alguna manera un raig d’esperança –o melancolia- i trencar amb la seva poesia els entorns foscos que emmarquen tota el desenvolupament dels fets. D’un blanc immaculat, ens recorden que campen lliures i que en ells hi resideix allò que de vegades l’home és incapaç de ser o de crear.

Hi ha, doncs, enigmes resolts, a Blade Runner? Per a mi n’hi ha més de no resolts, per fortuna. De insinuadors. Els símbols representen realitats, les amaguen al darrera de les ombres, les omplen de misteri i en aquest hi resideix la seva capacitat evocadora. Les Càntigas d’Amor i d’Amigo de la literatura Galaico-portuguesa es basen en ells per a crear una de les líriques més senzilles però a la vegada belles de la història de la literatura –com vaig tenir la sort de descobrir gràcies a un dels millors professors que vaig tenir mai, el senyor Basilio Losada– i era en ells on hi residia tota la força de la música de les paraules, on s’hi emmirallaven les mateixes ones del mar que avançaven i retrocedien cantant a l’amant que la donzella esperava a la vora del mar… El símbol amaga i insinua, i és impedint que es trenqui el misteri on guanya la seva batalla contra el que es mostra. I a Blade Runer els símbols, per molt que els vulguem interpretar no deixen d’encerclar tota una història amb el més apassionant dels misteris… Sort que hi ha cinema que encara insinua i que frega la realitat mitjançant la cortina de fum que ens proporcionen i proporcionaran sempre els símbols. Algú més en va veure cap a la pel·lícula?

Blade Runner és una pel·lícula tremendament complexa; i no pel seu argument sinó per tot el que d’ella se’n pot extreure. I la seva anàlisi total seria gairebé impossible… Però el fet no seria potser tant aconseguir desxifrar el que ens fa entreveure, sinó més aviat endinsar-se en aquest món brut i fosc que ens mostra per a descobrir una escletxa d’esperança i de comprensió davant tot allò que viu i respira i en definitiva tracta de fer de la seva existència un camí d’aprenentatge del que probablement no hi acabarà sorgint una resposta clara… El fet que l’home “artificial” acabi perdonant l’home “natural” fa que es reverteixen els papers d’una naturalesa que amb crueltat o no, va adjudicant els seus papers als individus que caminen pel seu escenari. Cal viure una vida que, com diu l’Edward James Olmos a una de les frases finals de la pel·lícula és un it’s too bad she won’t live .. but then again, … who does?que ens podem prendre amb angoixa o amb la curiositat de qui la vol viure amb la més absoluta de les plenituds. Un carpe diem final que queda ressaltat per una cita gairebé màgica en llavis d’un home que sembla pel seu aspecte que serà el botxí cruel de la parella, i que en canvi acaba esdevenint metàfora de les segones oportunitats. Una lliçó més que ens proporciona aquesta meravellosa pel·lícula, demostrant-nos el poder hipnòtic del cinema i la seva capacitat per a fer-nos reflexionar. I si això no és així, que hi fem encara ara, 25 anys després, fent-nos preguntes al voltant d’aquesta obra mestre?