Sempre m’emociona veure aquest moment.

http://www.youtube.com/watch?v=ZQcUS4chhc4

El monòleg improvisat d’un Rutger Hauer que el va alçar a l’olimp del mites cinematogràfics sembla tan mesurat, tan pensat, tan enorme que transgredeix, que gairebé insulta el fet lingüístic per a fer empal·lidir la paraula, que tan sols quan evoca -com ho fa en aquest majestuós text- pot comunicar de la manera que aquí ho fa. I el que comunica ja no és desesperació, ni conformisme per o amb una mort que està a punt de fer-se explícita. El que comunica és el llegat d’una vida que s’acaba i que abandona la seva llar física sense rancúnia, i expressant la seva alegria per haver viscut uns moments únics, perquè ningú més els ha viscut… fent que tu també esdevinguis únic. Es produeix la reflexió d’un temps que ofega amb el seu pas el record d’aquests moments, metaforitzats en les llàgrimes d’una pluja que durant tot el film no ha deixat de caure des d’un cel gris i antipàtic, fosc, i que ara es revela lluminós, clar i blau en volar cap a ell el símbol blanc de la pau i la puresa que el Nexus abraçava amb els seus braços despullats.

No cal més que veure aquest moment de Blade Runner per a comprendre que estem al davant d’alguna cosa tan formidable que no pot qualificar-se amb cap adjectiu de grau menor al de extraordinària. I així ho hem entès molts durant molt anys, que coincidim en referir-nos a ella d’aquesta forma. La vitalitat que recorre encara ara les venes d’aquesta història la fa immortal -com ho són sempre els clàssics- i forta, resistent, davant del pas del temps. I això, un gran mèrit d’una producció que en el seu moment no va ser precisament un èxit de masses, es confirma en continuar analitzant punts interessantíssims del film. I si no em feu cas, mireu-vos aquest clip i després en parlem:

http://www.youtube.com/watch?v=y0wY3TTarrk

Friedrich Nietzsche parlava d’un superhome que mataria a Déu per a ser lliure i alliberar-se de les cadenes que el mateix home havia creat: les de la normativa d’un ésser suposadament superior basat en la fe que se suposava que ens havia donat l’alè de vida i que donava sentit a la nostra existència, al nostre sofriment. Però de creació humana. La pregunta seria: què passaria si tinguessis Déu al teu davant? La resposta, en el cas del Roy Batty, és fulminant: o em contestes a les meves preguntes o la creació es rebelarà en sentir-se enganyada, pervertida i confosament manipulada. Tota resposta és impossible quan la pregunta que es planteja és d’impossible formulació, però a Blade Runner la qüestió passa a ser possible, en trobar-se creador i creat. I mai a la vida he vist una escena que em fes reflexionar tant sobre el paper del creador –qui sigui i creador del que sigui, no necessàriament Déu o un ésser superior- i la seva responsabilitat. Aquí es plantegen moltíssims temes que no penso ni plantejar ni comentar, però que ens tornen a donar una idea del què és aquesta pel·lícula.

És tremenda, la resolució d’aquesta escena: primer se-n’s presenta un joc intel·lectual que acaba amb una acció instintiva fruit de la desesperació i la frustració. Dels escacs a l’assassinat hi ha tan sols uns minuts, crucials per a comprendre el drama del Nexus-6 –i el de tots plegats-: ningú pot explicar-nos el perquè de les coses, del sofriment ni de la injustícia de la extinció, malgrat que aquí es produeixi la situació idònia perquè això passi. Ni tan sols qui ha creat al Roy pot respondre qüestions com les de la vida i la mort o el pas del temps, i la resposta –paternalista- del Tyrell (“la llum que brilla amb el doble d’intensitat s’esgota el doble de ràpid”) no fa més que confirmar que la ignorància no forma part només del “producte”, sinó també del productor. I conduit per la pròpia supervivència i necessitat d’entendre per què els replicants són com són i estan condemnats a morir quan la seva vida no ha fet més que començar –sobretot en la comparació amb la humana-, el Roy Batty esdevé un vertader superhome que exercirà de botxí de Déu i la seva llibertat amb la tranquil·litat de conèixer, com a mínim, la ignorància de qui l’ha dut al món: la mateixa que la seva, igualant-los a tots dos. Una resposta trista i gens tranquil·litzadora per al Nexus, però que el dota de la força per a dur a terme el parricidi sense cap mena de remordiment. A partir d’aquell moment, serà el protector de sí mateix i dels seus, sabent que no queda més temps que del que disposa i tot el conduirà a expressar-se de la manera que ho fa en l’últim tram de la seva vida quan ja ha entès que tots plegats –replicants i humans– juguen al mateix joc i amb la mateixa informació: cap.

És evident que tot plegat és una metàfora grandiosa, i que els replicants no fan més que reproduir el que l’ésser humà ha estat fent des que té capacitat per a raonar: tractar de comprendre els perquès de la nostra existència. I també és clar que si Blade Runner emociona és perquè ha estat capaç de transmetre aquest missatge no només amb eficàcia, sinó també amb la empatia suficient com per a connectar amb el públic que estigui predisposat a fer-ho. Els missatges de la cinta (molts més dels que en aquests tres apartats he comentat) no deixen de formular-se un cop i un altre, fent que l’espectador no pugui deixar de sentir compassió per allò que en principi ens ha de provocar por, però que acaba assemblant-se massa a nosaltres. Així, ens trobem davant una història que des d’un embolcall aparentment fred és capaç de posar-nos la pell de gallina encara que l’hagis vist moltes vegades, i que segur serà immortal i no s’esgotarà pas malgrat els anys passin perquè tracta els temes universals que sempre ens han preocupat i ens preocuparan. Llarga vida a la incògnita que ens ha de dur a aprofitar els moments, i abandonem-nos a la alegria de la experiència mentre aquesta pugui durar. Perquè de vegades no dura massa.