(música soft pera un grup que m’està començant a apassionar: http://www.youtube.com/watch?v=8L453rbHcuk )

Direccion i guió: James Gray.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 117 min.
Gènere: Drama, thriller.
Intèrprets: Joaquin Phoenix (Bobby Green), Mark Wahlberg (Joseph Grusinsky), Eva Mendes (Amada Juárez), Robert Duvall (Burt Grusinsky), Tony Musante (Jack Shapiro), Antoni Corone (Michael Solo), Alex Veadov (Vadim Nezhinski), Moni Moshonov (Marat Buzhayev), Danny Hoch (Falsetti), Maggie Kiley (Sandra Grusinsky).
Producció: Marc Butan, Joaquin Phoenix, Nick Wechsler i Mark Wahlberg.
Música: Wojciech Kilar.
Fotografia: Joaquin Baca-Asay.
Muntatge: John Axelrad.
Dissen de producció: Ford Wheeler.
Vestuari: Michael Clancy.

Divendres, jo i el Jose. Cinema. Ai. Quina por. Però no, aquesta no és una fast-pic a les que ens tenen acostumades les nostres últimes experiències com a espectadors i de les que us he parlat en alguna ocasió. I així, malgrat l’amic arriba tard –qualitat que manté intacte des dels setze anys- i entrem sense ni haver sopat i amb una gana considerable, em sembla que avui l’encertarem. Almenys així ho sembla, i de fet quan el Jose em pregunta “bueno, ¿y ésta qué?” jo li responc que pel poquíssim que he indagat i he llegit pìnta força bé, i que de ben segur no serà un pastiche de tamany familiar com hem tingut la sort de tastar a les nostres darreres compareixences davant una pantalla. No puc, però, deixar de sentir una fiblada de responsabilitat davant la possibilitat de que tornem a estar al davant d’una porqueria de cinta, perquè la veritat és que quan ens ajuntem aquest i jo per anar a una sala de cinema acabem exercint de reis Mides però convertint la qualitat en brossa, i no en or com caldria esperar de la seva llegenda. L’únic or que apareix a la nostra història és el que se-n’s acaba escapant de las carteres amb l’únic consol d’haver estat rient-nos durant més de la meitat d’aquestes últimes infàmies que han anat passant pel davant dels nostres maltractats ulls. Espero no haver-me equivocat, perquè novament, la proposta ha estat meva… 

De bon començament ja em mossego les ungles: els tràilers que avancen les properes estrenes són dels que fan témer el pitjor, i em començo a preguntar què coi fan aquests anuncis de pel·lícules tan suposadament dolentes si la pel·lícula que introdueixen no ho serà també, de dolenta… però ben aviat m’adonaré que no, que aquest cop l’hem encertada força.

Un cop vista, em venen al cap diferents conceptes importants per a definir el que acabem de veure. Eficàcia, solvència, bona producció però certa precipitació a la narració, un cert punt de moralitat… són –o serien- les claus d’aquesta producció del James Gray que sembla ser no va ser massa ben rebuda a Cannes però que està molt per sobre de tantes i tantes altres pel·lícules de l’anomenat cinema de gènere negre, si voleu qualificar-la d’aquesta forma, que no arriben ni a la meitat de la seva intensitat. Encara que potser el qualificatiu no seria exactament aquest -el de “cinema negre”-, tenint en compte que la història vol aprofundir en uns terrenys que s’escapen als tòpics d’aquest tipus de cinema… A la cinta si poden veure els centelleigs d’un conte moral, o una radiografia de conceptes com “família”, “culpa” o “redempció”, conceptes que crec que no tenen per què estar relacionats amb aquest tipus de categoria cinematogràfica i que s’adequarien més al que s’ha volgut representar a la pantalla amb una producció que conté moments vertaderament encertats i unes interpretacions més que bones. De tots plegats, sense excepció.  

Els dubtes sobre gent com el Walbergh i la seva capacitat interpretativa ja van començar a desaparèixer amb Infiltrados, si no van desaparèixer del tot. I malgrat a aquella pel·lícula vaig trobar-lo encara més brillant que aquí, la veritat és que no només aconsegueix dotar a la seva composició de tots els elements necessaris per a transmetre perfectament les maneres i vivències del personatge, sinó que arriba a fer-se’l seu fins el punt que l’espectador compren el procés que aquest personatge passa per a concluir de la forma que ho fa. La seva presència a la pel.líucla, la del germà gran que és la nineta dels ulls de son pare, és aparentment la tortura d’un germà petit interpretat per un Joaquim Phoenix molt intuïtiu i capaç de extreure petroli de la seva mirada trista i melancòlica però dura i perversa quan li cal ser-ho. Un home sorprenent, aquest germà petit del mite River Phoenix, que ja no li cal (com a la pel·lícula tampoc li caldrà) està pendent del seu germà per a fer el seu propi camí perquè l’ha acabat fent sol, i de quina manera. I el pare de tots dos nanos, el policia immaculat que ha treballat tota la vida per a aconseguir la decència i el respecte de tots, i que és el guia i model del germà gran -i la vergonya aparent del petit- està construït per un enginyer fantàstic anomenat Robert Duvall, que és capaç de plenar la pantalla només plantant-se al davant de l’objectiu de la càmera. Capítol apart mereix la aparentment secundària Eva Mendes, i que es desfà amb el seu personatge per a una transmissió competent d’una figura femenina que en aquest tipus de cinema sempre havia quedat relegada a un segon pla, però que aquí va força més enllà. 

Quin és, doncs, el però de la pel·lícula? Doncs la precipitació. La narració dels fets que allí s’hi desenvolupen requeririen probablement una dissecció molt més acurada d’uns personatges (sobretot el del protagonista) i que es va perdent en la mateixa mesura que la història fa una punxa de qualitat cap a meitat del seu metratge (excelentíssima i inquietant escena de la infiltració al magatzem de la droga del Vadim Nezhinski, una altra bona i continguda interpretació) per acabar desinflant-se, però mai de forma insalvable. La gràfica de la pel.lícula ens mostraria un inici brillant amb una escena meravellosa que ens situa als espectadors a una época i un lloc molt determinats, i ens fotografia a un personatge amb una escena breu i sense paraules nodrida d’una música que emmarca tot un paisatge, tot un entorn. És el primer moment brillant de la cinta, que després discorre amb una certa parsimònia guanyant-se una certa distància respecte del públic fins a arribar a un fet clau i que donarà la volta a tota la situació. A partir d’allà la pujada és adrenalítica, per a després deixar-nos amb la sensació de que es podria haver anat molt més enllà, i sobretot es podria haver explicat una evolució personal d’un personatge molt i molt difícil de digerir si no s’explica de la forma que s’ha de fer. Em penso que de plantejament la pel.licula equivoca una mica la seva mirada, i s’insinuen quan haurien de fer-se explícits certs motius i evolucions d’uns personatges –sobretot d’un, el del Joaquim Phoenix– per a comprendre-l’s i assimilar-los de la millor manera possible. Tal i com està explicada pot acabar llegint-se com una simple narració didàctica i exemplificadora, moral, d’una història que podria haver resultat tràgica i tremenda. Es perd una bona oportunitat, amb aquesta La noche es nuestra, d’haver-se rodat una obra magistral. 

Així i tot, i passat aquest escull que no és anecdòtic però sí important, si es despulla el que s’ha vist ens trobem una pel·lícula interessant i ben realitzada, i sobretot ben interpretada. Res a veure amb les bajanades vistes amb el Jose els diumenges a la tarda. Però és clar… ara ho entenc! Era divendres, i no diumenge… Encara tenim temps per a visionar Llamada perdida, o Despierto… Vaig a trucar-li…

Anuncis